V. La lluita nacional (1901-1931)
1. L’ofensiva catalana (1901-1923)
En iniciar-se el segle XX també comença una nova època en què el nacionalisme català aconsegueix noves fites en el terreny polític i en el procés de normalització cultural que s’institucionalitza.
Calia refer i reiniciar el camí. Catalunya havia de tenir polítics que la representessin amb autenticitat i legisladors que influïssin en les lleis per tal de modificar i anul·lar tot allò que emanava contra la llengua catalana.
En les eleccions de diputats a Corts del 19 de maig de 1901 triomfa el nou partit que s’ha creat: la Lliga Regionalista, amb els escindits de la Unió Catalanista, els quals abans havien fundat el Centre Nacional Català sota la direcció de Prat de la Riba i el grup anomenat Unió Regionalista. Hom aconseguí, per majoria, els Quatre Presidents: el doctor Robert, president de la Societat Econòmica dels Amics del País; Albert Rossinyol, del Foment del Treball Nacional; Lluís Domènech i Montaner, de l’Ateneu Barcelonès; i Sebastià Torres, de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial. Una fita electoral que trencava la bipolaritat dels partits de Madrid, acostumats al caciquisme.
És molt important de remarcar aquesta victòria electoral perquè, trencant la correlació de forces existent des de feia tants anys, canviava també el torn convencional de conservadors i liberals per una altra correlació molt més real, sorgida de la voluntat popular, entre regionalistes i republicans. No hem d’oblidar tampoc que, en aquestes eleccions, per les minories va guanyar un nouvingut anomenat Alejandro Lerroux, que va ser enviat pel ministre de la Governació, Segismundo Moret, a fi d’evitar que l’obrerisme es desenrotllés en el camp del catalanisme.(1)
En aquests moments en el govern hi ha els liberals, amb Sagasta com a cap de Govern, Moret com a ministre de la Governació i el comte de Romanones com a ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts. El mes de maig de 1902 el rei Alfons XIII va jurar la Constitució i començà un nou regnat.
(1) Félix CUCURULL, Panoràmica del nacionalisme català, vol. III, Edicions Catalanes de París, 1975, p. 198. Un cop feta aquesta nota, he pogut llegir el llibre De mi Vida del socialista Indalecio Prieto, Ed. El Sitio, Méxic, 1965, on explica que va conèixer Leopoldo Romeo, director de «La Correspondencia de España», el qual va fer de mitjancer entre Lerroux i Segismundo Moret per rebre diners governatius contra el catalanisme.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 93 a 94