Segismundo Moret no entén el català (1906)
El mes de juny de 1906 el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria va convocar un míting, al qual varen assistir entitats catalanistes de tot arreu, per tal de protestar contra el trasllat dels presidis del nord d’Àfrica al castell de Figueres. L’argumentació era molt senzilla: si al nord d’Àfrica els presidis hi feien nosa perquè dificultaven el desenrotllament comercial, encara havien de ser molt més perniciosos a l’Empordà, on la cultura i el progrés són fruits esponerosos.
Per tal de materialitzar aquesta queixa, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria es va adreçar en llengua catalana al president del Consell de Ministres protestant amb totes les seves forces contra el trasllat a Figueres i comptant amb el suport de més de quaranta entitats nacionalistes.
En aquell moment el president del Consell de Ministres era el líder liberal Segismundo Moret, de Cadis, que, amb el seu suport a Lerroux, ja havia pogut demostrar quin era el grau de catalanofília de què disposava. EI 5 de juliol. de 1906 Moret va escriure al CADCI manifestant que no entenia el català i que li enviessin una traducció de l’escrit.
El CADCI va contestar a Moret tot deplorant que ni un president del Consell de Ministres espanyol ni els seus subordinats no entenguessin l’idioma català, i considerant-los, d’entrada, «políticament ignorants».(1) El CADCI, amb més elegància que el govern central, va dir que si li havien escrit en català no era pas per menystenir el castellà ni per inferir cap ofensa; només era perquè escrivint en català expressaven molt més bé les seves aspiracions.
El tema que el govern central no sap ni té obligació de saber —ni de conèixer— el català és una qüestió que no ha quedat mai resolta jurídicament des del moment que vàrem perdre les nostres institucions nacionals. I jurídicament no es resoldrà si els mateixos catalans no exigim al govern de Madrid el «respecte» i la «protecció» proclamats per la Constitució de 1978, i que en el terreny pràctic s’hauria de traduir en una actitud política per la qual l’Administració central tingués l’obligació d’entendre’ns i escoltar-nos. Aquesta atzagaiada de Segismundo Moret o dels seus funcionaris, encara ara, es va repetint en multitud d’ocasions: i unes vegades s’han retornat els papers perquè no són escrits en castellà i d’altres requerint-ne una traducció.
En els moments estel·lars de l’imperialisme espanyol, i quan el castellà i la seva literatura gaudien el Segle d’Or, la llengua catalana era usada per l’administració central. Per què ara qualsevol paper que arriba a Madrid, si és escrit en català, és neutralitzat per l’odi i el menyspreu? Cal veure ben clarament que la normalització de l’idioma català no arribarà pas mentre el govern central no l’accepti amb la convicció que és la llengua d’una quarta part deis ciutadans de l’Estat. Per tal de poder recuperar tot el terreny perdut caldrà treballar molt, i fins i tot caldrà donar molta cultura als funcionaris i als polítics de l’Estat.
La persecució de Segismundo Moret no la podem pas separar del clima polític que es vivia en aquells moments. Recordem que el 1905 les candidatures catalanistes guanyaren totes les eleccions; que els militars varen destruir la impremta del «Cu-Cut» i altres periòdics catalanistes de Barcelona; que el govern va suspendre les garanties constitucionals a Barcelona; que pel març de 1906 s’aprovà. la Llei de Jurisdiccions per reprimir els «delictes» contra la unitat d’Espanya; que va néixer el moviment de Solidaritat Catalana per lluitar contra aquesta llei vitanda; etc.
Malgrat tot la llengua catalana anava fent via pels viaranys populars sense cap escalf oficial, fins que Prat de la Riba fou elegit president de la Diputació de Barcelona (1907) i creà l’Institut d’Estudis Catalans. A partir d’aquest moment l’administració local donava suport a la llengua catalana d’una manera decisiva; ara bé, sempre amb un caire de subsidiarietat.
Dos-cents anys després d’haver perdut Catalunya les institucions d’auto-govern, amb la integració de les quatre diputacions provincials del Principat es constituí la Mancomunitat de Catalunya. A dos quarts d’onze del matí del dia 6 d’abril de 1914 l’Assemblea de diputats provincials de tot Catalunya es reuní al saló de Sant Jordi de la Diputació de Barcelona per constituir la Mancomunitat, a l’empar del Decret de 18 de desembre de 1913 que havia promulgat Alfons XIII a proposta del govern conservador de Dato i del seu ministre de la Governació, José Sánchez Guerra.
Entre d’altres atribucions que assolia la Mancomunitat, el president Prat de la Riba va afirmar en el discurs inaugural: «Volem donar a la nostra llengua la plenitud d’imperi sobre tota la vida nostra; ja que no ha pogut aconseguir l’expansió territorial gloriosa d’altres llengües germanes, donar-li en intensitat allò que sempre més uns grans desoris polítics i d’ordre pràctic davant la incomprensió general dels qui sempre ens han perseguit, com veurem més endavant.
(1) Carta manuscrita a l’Archivo de la Presidencia del Gobierno, inventaris topogràfics, «Autonomía y Mancomunidad de Cataluña», llig. 2, f. 110
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 105 i 106