Qui va ser el responsable d’aquesta Reial Cèdula?
Els historiadors catalans solen atribuir al rei Carles III aquesta Reial Cèdula de 1768, signada a Aranjuez. Però, realment, va ser el rei qui la va promoure i la va preparar? En aquella època no sembla pas que el rei Carles III portés personalment el timó de la governació de l’Estat. Per una banda, sabem que els ministres, cada u en el seu ram, eren amos gairebé absoluts(1). Per l’altra, sembla que Carles III també tenia d’altres preocupacions que li impossibilitaven el control minuciós del governament de l’Estat. William Coxe parla que l’exercici de la cacera li absorbia tota l’atenció i li feia oblidar tota altra ocupació(2). Antonio Rodríguez Ortiz encara diu més: «Carlos III tenia escasa afición al trabajo» i no dedicava gaire temps a «sus tareas de gobernante»(3).
Pràcticament tots els tractadistes estan d’acord que, en aquell moment, l’home fort del rei era el comte d’Aranda, Pedro Pablo Abarca de Bolea(4) que havia pujat al poder després del motí d’Esquilache (1766). El rei Carles III el nomenà president o governador del Real y Supremo Consejo de Castilla, que era el càrrec més preeminent després del rei, i Aranda s’encarregà de l’administració interior i també s’irrogà moltes atribucions que fins en aquells moments corresponien al secretari d’Estat. Carles III li n’atorgà les mateixes atribucions —incloent-hi les militars— perquè es tractava d’apaivagar el motí i interessava «reprimir con puño de hierro todo intento subversivo».(5) Aranda, a més de militar, era dues vegades Grande de España de primera classe i, per la seva condició de noble, també calia que plantés cara a l’aristocràcia no il·lustrada i als jesuïtes, que pertanyien als col·legis majors.(6)
El Real y Supremo Consejo de Castilla, al qual Felip V des del 1715 havia retornat la seva estructuració antiga, no havia sofert cap modificació. , Carles III va crear cinc noves places a petició del comte d’Aranda. Heus ací la distribució dels membres del Consejo: sales de Govern, sala de Justícia, sala de Província, sala de «Mil y Quinientos» i, finalment, sala d’Alcaldes. En substitució del fiscal general hi actuaven dos fiscals: el dels assumptes civils i el dels criminals(7). Des de l’entrada com a governador del comte d’Aranda el plenari del Consejo s’havia pràcticament renovat. Dels vint-i-sis ministres presents en el moment d’aprovar la consulta de la Reial Cèdula, tretze hi havien ingressat per nomenament del comte d’Aranda.(8)
Els despatxos de la sala havien d’ésser firmats pel president i tres ministres, a més del «semanero». Com hem pogut veure, conjuntament amb la signatura del comte d’Aranda, la Reial Cèdula és firmada per Juan de Miranda y Oquendo,(9) Jacinto de Tudó i Alemany, Felipe Codallos(10) i Agustín de Leyza Eraso.(11)” Segons Domínguez Ortiz, aquests signants formaven el bándol més avançat del Consejo(12); però potser aquest grup, pel que hem pogut comprovar en d’altres normes promulgades i en documentació del mateix arxiu, era format pels membres que configuraven la sala de Justícia.
Mereix una remarca especial de justificar la presència de Jacint de Tudó i Alemany entre els signants de la Reial Cèdula. I també perquè era l’únic català que figurava com a ministre del Consejo de Castilla en el moment d’aprovar-se la consulta a Carles III. A l’acta de la sessió no figuren cap oposició ni cap vot particular contra la pretensió d’eliminar el català de totes les escoles de l’antiga Corona d’Aragó; ans, al contrari, Tudó hi figura com a proponent. Qui era, aquest botifler?
Jacint de Tudó i Alemany havia nascut al carrer de Bassea de Barcelona, el 1717, en el si d’una família benestant. El seu avi havia estat «botiguer de tall» i estava en bona posició econòmica, puix disposava d’un vas sepulcral dins la capella de la Mare de Déu dels Àngels a l’església del convent de la Mare de Déu de la Mercè.(13) Per la seva condició de filipista, el 1717 fou nomenat cònsol mercader del tribunal del Consolat de Mar(14) El seu pare, Joan Tudó i Romanyá, era «doctor en quiscun Dret» i es va casar amb N’Antònia Alemany i Morera. Del matrimoni varen tenir vuit fills, dels quals Jacint era el primogènit. En el testament atorgat per Joan Tudó el 1746, en catalá, davant del notan i de Barcelona Félix Campllonch el seu fill Jacint apareix nomenat tutor i hereu.
El 1732 Jacint Tudó va iniciar els seus estudis majors a la Universitat de Cervera: un any de Filosofia i sis a la Facultat de Lleis. El 1739 rebé el grau de batxiller en lleis,(15) i per acord de la mateixa facultat, durant dos anys va fer conferències sobre les institucions de Justinià. El 1741 va obtenir el grau de llicenciat i, al cap de poc, el de doctor (3 de juny de 1741). Un cop assolits aquests dos graus, va fer oposicions a la càtedra de Regència de Lleis a la mateixa Facultat de Lleis de la Universitat de Cervera, pera no l’aconseguí perquè, a proposta del claustre, el Consejo la va donar al doctor Josep Martínez Pous.
Quan va morir el seu pare, Joan Tudó, l’any 1749, el rei Ferran VI els va atorgar el títol de Cavaller del Principat de Catalunya en el cap del seu pare, el qual era baró de Vilardida i d’Alzinella.(16) Per aquest atorgament i d’altres prebendes obtingudes hem de creure que la família era botiflera. La germana petita, Antònia, es va casar amb Josep Alemany i Salla, que també gaudia del títol de Ciutadà Honrat de Barcelona per atorgament de Felip V. El germà petit, Antoni Tudó, va ser militar de l’exèrcit espanyol i també va gaudir de la confiança dels Borbons, com veurem més endavant.
L’any 1749 es va promulgar una llei per la qual es modificava l’estructura dels corregiments. De resultes d’aquesta reforma Jacint de Tudó va iniciar la seva carrera administrativa i política. El 1750 és nomenat «Alcalde Mayor de lo Criminal» del corregiment de Barcelona(17). Els honoraris de l’alcalde «de lo Criminal», com que no els podien percebre com a taxes dels delinqüents, provenien de l’administració. Cal recordar que aquests càrrecs de tinents de corregidors, o alcaldes majors, eren més aviat tècnico-jurídics i eren els únics que deixaren ocupar als catalans botiflers. Depenien directament del corregidor, càrrec que estava habitualment ocupat per un militar castellà.(18)
Després de vuit anys de ser alcalde major a Barcelona, amb diferents pròrrogues en el seu mandat, l’any 1758 el rei el nomena alcalde major civil, càrrec molt més sol·licitat perquè podia cobrar directament dels litigants en funció de les taxes que gravaven els processos iniciats. El 1762 va entrar d’oïdor a l’Audiència fins al 1766.
Tudó devia fer la feina a satisfacció i, d’altra banda, políticament devia ser filojansenista perquè el 1766, després del motí d’Esquilache, el comte d’Aranda el féu entrar en el Consejo de Castilla com a ministre en una de les cinc places que va ampliar Carles III(19).
El rei Carles III el devia apreciar perquè, per Decret del 27 de març de 1767, el nomenà protector de la Casa y Hospital de Aragón a Madrid. Era un hospital per als oriünds dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó. També se’l coneixia per «Hospital Real de Montserrate».(20)
El seu germà militar, Antoni Tudó i Alemany, arribà a ser intendent del Real Sitio del Buen Retiro a Madrid, segurament per la seva fidelitat als Borbons. La seva fila Josefina era la famosa Pepita Tudó, la qual s’amistançà amb Manuel de Godoy quan era primer ministre i favorit de la reina Maria Lluïsa. Més endavant, quan Godoy enviudà, es casaren després d’haver-ho fet abans secretament. El rei Carles IV atorgà a Pepita Tudó el títol de comtessa de Castillofiel.
En la sessió plenària del dia 6 de maig de 1768, en la qual el Consejo va aprovar la consulta a Carles III, a més dels firmants de la Reial Cèdula que hem analitzat, hi havia els ministres següents: Pedro Colón(21) Juan Curiel,(22) Manuel de Figueroa, el marquès de Montreal, Simón de Vaños, Miguel de Nava y Carrero, Francisco J. de las Infantas, Francisco de la Mata Linares, Francisco de Salazar y Agüero, el marquès de Montenuevo, José del Campo, Andrés Maraver, José Moreno Hurtado, el marquès de Pejas, Simón de Anda y Salazar, José de los Herreros, Pedro León Escandón, Bernardo Cavallero, Juan de Lerín y Bracamonte, Gómez Gutiérrez de Tordoya i Rodrigo de la Torre Marín.
Els fiscals que actuaven en aquell moment en el Consejo eren dos personatges que, anys a venir, arribaren a ser uns grans estadistes. El del vessant criminal es deia José Moñino (més endavant, comte de Floridablanca) i el que va dictaminar en la consulta per indisposició de Moñino, Pedro Rodríguez, també va ser ennoblit pel rei amb el títol de comte de Campomanes. Aquests dos fiscals eren dos notables regalistes que varen actuar en gran col·laboració amb el comte d’Aranda, governador del Consejo, en la seva política il·lustrada i filojansenista.(23)
És indiscutible que la Reial Cèdula de 1768 va ser promoguda pel comte d’Aranda amb el suport de ministres tot just ingressats i precisament gràcies a llur ajuda, i naturalment també amb la col·laboració dels dos fiscals Moñino i Campomanes. A la vista d’aquesta afirmació ens apareix una greu paradoxa: els governants més notoris de la Il·lustració són els perseguidors més directes de la llengua catalana.
Els il·lustrats, que tenen per principis la racionalització de la vida, la fe en la cultura, l’aplicació de la ciència en la vida pràctica, la necessitat de dirigir la cultura i sistematitzar l’educació, etc., aparenten ésser, pels governants dels set-cents, els enemics més ferotges de la llengua catalana.
I és que caldria separar el que és estrictament vida cultural de la vida política. En el primer sector trobem exemples ben clars sobre aquesta qüestió: Jovellanos, home empresonat per regalista i filojansenista, quan és al castell de Bellver escriu que caldria ensenyar les primeres lletres als nens en la seva pròpia llengua i no pas en castellà. El pare benedictí Martín Sarmiento, amic del comte d’Aranda i de Campomanes, era també de l’opinió que calia aprendre les ciències en gallec. Un altre exemple és que en els estatuts de la Sociedad Vascongada Económica de Amigos del País, que és el paradigma de la Il·lustració, hom estableix que els dos idiomes oficials de la societat seran el basc i el castellà. El 1802 també Manuel J. Sanelo va proposar a la Societat Econòmica d’Amics del País Valencià que es reglamentés l’ensenyament de l’ortografia valenciana.
En canvi, en la vida política, el Despotisme Il·lustrat recerca d’altres objectius que el fan contrari a la nostra llengua, com ara l’enfortiment del poder reial, la centralització de l’Estat, l’uniformisme dels sistemes educatiu, judicial, econòmic, financer i mercantil; l’organització de l’administració pública, etc. I en aquesta tasca política de consolidació de l’Estat i de l’imperi espanyol tots els governants es comporten igualment pel que fa a la llengua catalana. Fins i tot hem trobat justificacions sobre la glotofàgia que donen a entendre que en aquella època era normal que els polítics emprenguessin el lingüicidi català perquè en aquells moments històrics les ideologies imperants així ho toleraven.(24)
Potser per tot això, llevat dels historiadors catalans, quan hom estudia els treballs publicats sobre el Despotisme Il·lustrat, pràcticament ningú no fa referència a la persecució legal de l’idioma català. I els qui en parlen encara ho fan en termes xovinistes.
Fernando Lázaro Carreter diu: «El prestigio del castellano, como lengua de España, estaba afianzado desde la Edad Media, mediante una expansión amistosa y pacifica.»(25) Antonio Domínguez Ortiz també diu: «Para muchos, la piedra de toque indicativa de una política asimilista es la cuestión del lenguaje. La verdad es que el problema no se planteaba entonces en los mismos términos que hoy.»(26)
No podem pensar pas igual que aquests dos estudiosos. I Lázaro Carreter així ho reconeix ell mateix quan estudia la situació del castellà per l’entrada de gal·licismes i cita Feijoo: «La introducción del lenguaje forastero es nota indeleble de haber sido vencida la nación a quien se despojó de su antiguo idioma.» O sigui que, quan el castellà perd, aleshores sí que hi ha un gran rebombori; peró, si el castellà domina, aleshores es fa «una expansión amistosa y pacifica».
Després de la Guerra de Successió la mutilació de la llengua catalana en la vida judicial i administrativa es va fer pel sistema colonial, o sigui que, de pacífica, res. I com que tenim escrita la política assimilista propugnada pel Consejo de Castilla, no podem pas dubtar de les seves intencions.
L’autor Domínguez Ortiz, en l’obra citada, encara afirma més: «Pero nunca se dictó una prohibición contra las lenguas no castellanas.»(27) Aixó no és pas cert, com hem pogut veure fins ara, i no podem tolerar que historiadors seriosos vulguin justificar ideològicament un genocidi palès. ¿Totes les disposicions legals i polítiques, encara que fossin secretes, hom no les pot titllar de genocides? Aquestes normatives legals, ¿eren «simples atracciones que ejercía el castellano», tal com pretén fer-nos creure Domínguez Ortiz? ¿O més aviat eren la subjugació del poble catalá sota el domini deis interessos xovinistes de l’espanyolisme imperial?
(1) Afirmació del príncep Carles, fill de Carles III. Citat per Carlos Seco a Príncipe de la Paz, BAE, Madrid, 1965.
(2) William Coxe, L’Espagne sous les Rois de la Maison de Bourbon, París, 1827, p. 401.
(3) Antonio DOMÍNGUEZ ORTIZ, Sociedad y Estado en el siglo XVIII español, Ed. Ariel, Barcelona, 1981, pp. 299-300.
(4) Pedro Pablo Abarca de Bolea, comte d’Aranda (Siétamo), havia estat ambaixador a Portugal (1755-1756), director general d’Artilleria (1756-1758), ambaixador a Polònia (1760-1762), president de l’Alt Tribunal Militar (1764-1765), president de l’Audiència i virrei de València (1765-1766).
(5) Antonio DOMÍNGUEZ ORTÍZ. op.cit., p.313
(6) R. OLAECHEA, El conde de Aranda y el partido aragonés, Saragossa, 1969
(7) Novísima…, imprés a Madrid, 1805, vol. II, llibre IV, titol III, p. 216. El nom de «Mil y Quinientos» ve de la fiança de 1.500 dobles que els litigants havien de dipositar abans d’iniciar el procés; si el perdien, no la podien tornar a recuperar.
(8) AHN, «Consejos», Libro de plazas, núms. 736, 737 I 738.
(9) Juan de Miranda y Oquendo era membre d’una família originària d’Astúries. Va entrar com a ministre del Consejo el 4 d’octubre de 1767.
(10) Felipe Codallos tenia una ‘larga carrera administrativa. Va ser fiscal a l’Audiència de Sevilla (1744), fiscal criminal a Valladolid (1750), oïdor a Valladolid (1755-1758), alcalde de Casa y Corte (1760) i ministre del Consejo el 1767, provinent ja del Consejo de Hacienda.
(11) Agustín de Leyza Eraso era fill d’un conseller nomenat per Felip V el 1707, el títol nobiliari del qual era marquès de l’Alcázar. Eren originaris de Saragossa. Llicenciat en Lleis. L’any 1744 el rei el va nomenar alcalde major de Navarra i, el 1764, alcalde de Casa y Corte. El 1767 ingressà com a ministre al Consejo de Castilla.
(12) Op. Cit. pp. 372-373.
(13) Col·legi de Notaris de Barcelona, Arxiu de Protocols: Félix Campllonch, notari de Barcelona.
(14) Pere MOLAS I RIBALTA, Comerç i estructura social a Catalunya i València s. XVII i XVIII, Ed. Curial, Barcelona, 1977, p. 227.
(15) AHN, «Consejos», Ilig. 6.832, núm. 24. L’ennobliment i el privilegi militar són característiques del nou grup dominant després del Decret de Nova Planta. Vegeu Josep M. TORRAS I RIBÉ, Evolució social i econòmica d’una família catalana de l’Antic Règim, Fundació Salvador Vives i Casajoana, Barcelona, 1976.
(16) Aquesta dada, juntament amb d’altres d’un gran interès, m’ha estat generosament facilitada per Armand de Fluvià. Vegeu Francisco MORALES ROCA, «Hidalguía», Madrid, març-abril de 1976, p. 194.
(17) Armand de FLuvià Índice de los cargos y empleos del Antiguo Ayuntamiento de Barcelona, vol. XIII, Instituto Municipal de Historia, Barcelona, juliol de 1964. Vegeu també AHN, «Consejos», «Libro de plazas», núm. 2.870
(18) Joan MERCADER I RIBA, Felip V i Catalunya, Edicions 62, Barcelona, 1968, p. 315
(19) AHN, «Consejos», «Libro de plazas», núm. 738, f. 135
(20) Archivo General del Palacio Real, Madrid, caixa 1267/5
(21) De la família dels Colón de Larreategui, que van tenir sis membres al Consejo. Els Colón eren originaris de Valladolid, i els Larreategui d’Eibar. Pedro Colón havia estat regent a l’Audiència de Catalunya.
(22) Juan Curiel, igual que el seu pare Lluís, també va ser Juez de Imprentas del Reino (1752); així mateix, era de la Real Academia de la Lengua. Estudià al Colegio de Cuenca a Salamanca.
(23) Miguel Batllori afirma que l’época d’esplendor dels parajansenistes començà el 1768 (Catalunya a l’época moderna, Edicions 62, Barcelona, 1970, pp. 406-407). Més endavant foren veritables adversaris del comte d’Aranda, i especialrnent José Moñino, el qual, per la seva condició de manteista i golilla, s’enfrontà a la política d’Aranda. Aquest, a través del seu partit aragonès, exercia una política afavoridora dels aristòcrates i nobles col·legiats. Per culpa d’aquesta controvèrsia, el comte d’Aranda va caure en desgràcia davant del rei i hagué de sortir cap a París mig exiliat amb el càrrec d’ambaixador (FLORIDABLANCA, Escritos políticos, notes de Joaquín Ruiz Alemán, Academia de Alfonso X el Sabio, Múrcia, 1982, pp. 25-27)
(24) No podem acceptar les accions lingüicides deis governants il·lustrats amb l’excusa que era un principi tolerat en aquella època perquè tampoc no podem judicar una època històrica pel que pensa d’ella mateixa o pel conjunt de les seves ideologies. Això seria com si deixéssim jutjar el delinqüent sota el que ell pensa de si mateix.
(25) Las ideas lingüísticas en España durante el siglo XVIII, «Revista de Filología Española», annex XLVIII, CSIC, Madrid, 1949, p. 173
(26) Op. cit., p. 247.
(27) Op. cit., p. 248.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 42 a 47