Qui parli en català, a “pa i aigua”
Ben entrada la primera meitat del set-cents, les normes secretes donades als corregidors del Principat devien produir els seus resultats. En el camp de l’administració pública són ben evidents, segons hom pot comprovar en tota la documentació administrativa d’aquella època.(1)
El fiscal José Rodrigo Villalpando, quan proposà l’estratègia de castellanització, demana el concurs dels militars i també el dels bisbes. I, efectivament, una eina molt persuasiva per a castellanitzar-nos varen ser les escoles d’uns determinats ordes religiosos. D’aquestes escoles les més nefastes van ser les regentades pels jesuïtes.(2) Tenim dades que confirmen també aquest criteri a les Escoles Pies. Recordem que això s’esdevenia especialment als col·legis: els jesuïtes tenien en el Principat onze col·legis i els escolapis en regentaven sis.
L’any 1751 els escolapis havien aconseguit esdevenir «província» com a demarcació autònoma per a la seva organització. Malgrat aquesta independència i ser regida per catalans, també es varen prendre acords contra la llengua catalana en el capítol provincial. Durant la visita que va fer al col·legi de Mataró l’any 1755 el provincial, Jordi Caputi, va dictar el «decret de visita» següent: «Art. 10. Nos complacemos mucho en que (conforme el Capítulo Provincial) todos nuestros religiosos entre si hablen en castellano y a todos los HH. Cl. mandamos hablen entre si y con los demás, o en latín, o en castellano, so pena de pan y agua por cada vez que tuviesen con los nuestros conversación tirada en catalán.»(3)
Fins a quin punt aquest exemple pot ser representatiu de la persecució de l’idioma català? És evident que, dins d’una congregació religiosa com la dels escolapis, la disciplina pròpia interna devia ser prou rígida per a admetre aquests tipus d’ordres. Ara bé, la prohibició expressa entre els religiosos, i també entre els germans, de parlar en català hem de suposar d’entrada que era una interdicció que no devia ser pas mal vista per l’aparell polític dominant. Per altra banda, el càstig o punició de posar a «pa i aigua» un escolapi cada vegada que hom el trobés parlant en català. era prou greu perquè els superiors, en aplicar-lo, sabessin que, malgrat que fos aprovat pel capítol provincial, no seria rebutjat per cap autoritat externa, ja fos eclesiàstica, judicial o governativa.
No hi ha dubte, però, que aquesta situació ens indica ben clarament la dificultat que hi havia l’any 1755 per a introduir el castellà ja que els superiors de les Escoles Pies arribaven a dictar aquestes incivilitzades interdiccions. Els mitjans emprats per a introduir el castellà, malgrat les penes imposades, no devien ser pas suficients, car més endavant els escolapis encara varen tornar a insistir-hi.
(1) Això no obstant, cal tenir en compte que en alguns ajuntaments la castellanització no va entrar-hi fins a finals del segle XVIII. Joan Miralles i Monserrat explica que a l’Ajuntament de Montuïri les actes municipals es començaren a fer en castellà tot just a partir de 1768.
(2) Núria SALES, Els botiflers (1705-1714), Rafael Dalmau Ed., Barcelona, 1981, p. 71
(3) Llogari PICANYOL, Memorias históricas de las Escuelas Pías de Cataluña, Sabadell, 1963, p. 141. Citat per Miguel PUTO 1 REIXACH, Algunes dades sobre l’ús del català a les escoles del segle XVIII, EUMO, Vic, 1984, vol. II, p. 142.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàg. 32