Proposta parlamentària valenciana de tornar la llengua a l’escola (1896)
Aquest mateix any 1896 va sorgir la primera petició parlamentària, durant la Restauració, d’iniciar una tímida normalització dels idiomes no castellans a l’escola. El dia 14 d’agost de 1896, al Congrés de Diputats, el diputat per València Manuel Polo y Peyrolón, home molt religiós (integrista), professor a l’Institut de València de Psicologia, Lògica i Filosofia, escriptor
i un dels caps més destacats del partit carlí a València, va formular un prec al ministre de Foment del govern de Cánovas del Castillo en què sol·licitava que els mestres de l’Estat que exercien en països on es parla una llengua diferent del castellà havien de conèixer aquesta llengua per tal de fer-se entendre pels alumnes.(1)
El diputat valencià reconeix que la Llei d’Instrucció Pública anomenada Moyano, de 1857, obliga que a totes les escoles s’ensenyi en castellà, però creu que el seu prec es podria conjuminar amb la llei si els mestres coneguessin el castellà i, a més, el basc i el català. El seu plantejament és ben coherent i en la seva petició vol salvar el dret dels mestres al trasllat per a totes les escoles de l’Estat així: «Por eso creo que lo más eficaz seria permitir la lengua regional en la enseñanza de niños y niñas, y exigir a los maestros como condición sine qua non el conocimiento del dialecto regional, para conseguir lo cual me parece que basta una Real Orden del Ministerio de Fomento. Esta medida produciria resultados beneficiosos; pero todavia se podria conseguir más, estableciendo en las Escuelas Normales de esas regiones la enseñanza del valenciano en Valencia, del catalán en Barcelona, del vascuence en San Sebastián, Bilbao, Vitoria y Pamplona, etc., de manera que todo maestro conoceria a la vez el castellano y la lengua regional, sirviendose de aquel para enseñar ésta y viceversa.»
Polo y Peyrolón és ben contundent quan defineix el seu prec: «Mi ruego, pues se reduce a suplicar al Sr. Ministro de Fomento que dicte una real orden, exigiendo como requisito indispensable para desempeñar en propiedad escuela de niños o niñas donde haya dialecto especial, el conocimiento de la lengua del pais; que no se admita a oposición a los que desconozcan dicho dialecto o lengua; y que en las Escuelas Normales respectivas se pongan cátedras, no solamente de gramática castellana, sino también de gramática del dialecto regional.»(2)
El dia 19 d’agost de 1896 li va contestar el Ministre de Foment, el senyor Aureliano Linares Rivas, conservador, nascut a Santiago de Compostela, el qual, sense cap argument versemblant, negà qualsevol possibilitat d’afrontar el problema.
El senyor Linares Rivas digué: «Su Señoría, en puridad, lo que desea es que se mantenga el estado actual en materia de lenguaje en algunas provincias en que haya un idioma regional, de tal suerte, que este idioma sea tan absoluto y tan predominante, que excluya el idioma patrio, con lo cual S. S. reconoce que hay comarcas de España en que el castellano es tan desconocido como puede serlo el griego, el ruso o el alemán.
»Si yo pudiera prescindir de la ley, como S. S. comprende no es posible, todavia no me atrevería a complacer al Sr. Polo, y no ciertamente por no complacerle, sino porque creo que es un mal grande para la Patria, y que es un peligro grave, encontrar una región o una parte del territorio en que los que lo habitan no puedan entenderse con las autoridades y con el resto del pais.»
Però el senyor Polo y Peyrolón hi insistí tot adduint racionalisme en el tema: «Tampoco yo profeso un regionalismo exagerado, antes creo que estamos de acuerdo el Sr. Ministro y yo en las ideas que profesamos en este punto; pero he dicho que se hace imposible la enseñanza en ciertas regiones particularmente en las Provincias Vascongadas y Cataluña, porque los niños hasta los 12 años ignoran el castellano, y si frente a ellos, y para enseñarlos, se colocan maestros que no conocen el dialecto regional, será imposible que puedan aprender nada.»
Tot i que les pretensions del senyor Polo són exclusivament tècniques pretenen estrictament un millorament pedagògic, sense cap més altre horitzó polític, el ministre Linares Rivas si que basa la seva negativa a complaure’l en raons polítiques per les quals —i ho diu ben clar i sense embuts-cerca d’assimilar-nos a tots i destruir la nostra cultura: «…pero lo que no puedo consentir como Ministro, ni menos como español, es que esos dialectos sean tan exclusivos que echen fuera el idioma castellano.» (3)
Aquesta primera temptativa d’introduir per raons tècniques l’ensenyament del català a les escoles normals va fracassar. Caldrà esperar més per a tornar-hi a insistir. Ara bé, el diputat Polo y Peyrolón va ser, el segle XIX ,el primer de plantejar el tema lingüístic amb caire reivindicatiu al Parlament de Madrid.
Després de l’assassinat del president del Govern, Cánovas del Castillo (1897), els liberals pujaren al poder amb Sagasta, però el 1899 es forma un govern nou regeneracionista entre Silvela i Polavieja. Aquests, amb ganes de congraciar-se amb Catalunya i amb el propòsit d’implantar una reforma descentralitzadora en l’administració, donaren la cartera de Gràcia i Justícia a Manuel Duran i Bas, d’ideologia conservadora i catalanista.
Durant aquest govern el doctor Bartomeu Robert fou nomenat batlle de Barcelona i el ministre Duran i Bas intervingué directament en el trasllat del doctor Morgades com a bisbe de Barcelona i en el fet que el doctor Torras i Bages el substituís en la mitra a Vic.
Pel juliol de 1899 a Barcelona ocorregueren uns fets que crearen una gran controvèrsia a Madrid. L’esquadra francesa va visitar Barcelona i al teatre quan l’orquestra va tocar la Marxa reial, la gent es posà a xiular; per altra banda, quan s’organitzà un acte al Palau de Belles Arts en honor de l’esquadra esmentada, s’hagué de treure del programa l’himne Gloria a España perquè les corals es negaren a cantar-lo.
(1) DSC Congreso, núms. 78 i 81, 1896, pp. 2.343 i 2.451.
(2) L’any 1888, en el Congreso Nacional Pedagógico celebrat a Barcelona, ja es demanà l’ús de la llengua materna a les escoles de pàrvuls. Vegeu Francesc VALLVERDÚ -«L’Avençg», núm. 27, maig de 1980, p. 332, que cita Jordi Moners.
(3) DSC Congreso, núm. 81, 1896, p. 2.458.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 80 i 81