Proposició parlamentària del diputat García Page (1813)
El mes d’octubre de 1813 s’inicien a Madrid les sessions de les Corts Generals de la primera legislatura ordinària per trasllat de les Constituents, que s’havien reunit a Cadis. En la sessió del dia 16 d’octubre de 1813 el diputat per Conca, Nicolás García Page, va presentar al Congrés de Diputats una proposició que, literalment, deia així: «Se dirá a la Regencia que excite a los literatos españoles para que en lo sucesivo publiquen sus producciones literarias en lengua castellana, con el patriótico objeto de generalizar en todas las clases del Estado los conocimientos útiles, y dar a la lengua el grado de perfección de que es susceptible.»
No podem ampliar les pretensions del diputat García Page perquè no s’han conservat els diaris de sessions d’aquelles Corts de 1813 i 1814. Malgrat les intenses gestions que hom féu per trobar-les, mai no s’han pogut tenir. Es creu que varen desaparèixer en els viatges d’anar i venir entre Madrid i Cadis. Hom només ha pogut disposar del Llibre d’Actes, on consta la Proposició esmentada feta pel diputat García Page.(1)
D’entrada, aquesta proposta ja és ben explícita: cal que la Regència fomenti les produccions literàries en castellà. Ben mirat, fóra del tot inversemblant que es volgués recomanar als escriptors castellans que escrivissin en castellà. En aquells moments històrics només es podien esdevenir dues possibilitats en la literatura castellana justificadores d’aquella proposta: l’una, que el francès fos una llengua habitual en la producció literària castellana després dels anys d’ocupació napoleònica; però aquesta situació no és gens versemblant, i menys el 1813. No és pas coneguda la introducció del francès en el camp de la creació literària i no es pot donar tampoc com a possible a les acaballes de la influència política francesa.
Si no era la llengua francesa, quina altra podia competir amb el castellà? Només tenim una altra possibilitat: l’existència de publicacions o la utilització literària del català. Hem de pensar que, el mes d’octubre de 1813, feia un any que Catalunya estava annexionada a l’Imperi francès i que, d’ençà que els catalans es trobaven sota la jurisdicció de la nova administració francesa, l’idioma català havia esdevingut oficial. Aquesta possibilitat podria ser acceptable per una altra raó que ens ratifica aquesta lògica: el novembre de 1813 el Congrés va aprovar un «Reglamento para la planta fundamental de la Biblioteca de Cortes y establecimiento de las provinciales».(2) Aquest reglament creava una biblioteca pública a la capital de cada província i fundava, sobre la biblioteca de les Corts, la Biblioteca Nacional de Cortes amb el propòsit de reunir totes les obres impreses d’autors espanyols fossin escrites en castellà o en «idiomes provincials». Com es dugué a terme la recollida d’obres? Per tal de crear un fons bibliogràfic hom obligava els impressors de qualsevol poble a lliurar un exemplar de tot imprès o gravat a la biblioteca respectiva per mitjà del «Jefe político».
El reconeixement explícit que l’any 1813 hom editava en idiomes anomenats provincials que no eren el castellà ens facilita la lectura de la proposta del diputat García Page, els objectius de la qual, per altra banda, són similars als de la Reial Cèdula del comte d’Aranda ja que intenta: a) «generalizar (…) los conocimientos útiles»; b) perfeccionar la llengua castellana. I la valoració que es fa d’aquests objectius, és a dir, la qualificació que el diputat fa d’aquesta motivació de generalitzar en totes les classes de l’Estat, és una «finalitat patriótica». Escriure en català, doncs, no era patriòtic.
El patriotisme lingüístic va començar retirant el català dels jutjats; després, de les escoles i de l’administració pública; i ara també es foragitava de la creació literària. Treta la llengua, engrandida la Patria: morta la cuca, mort el verí.
(1) Llibre d’Actes dipositat a la biblioteca del Senat de Madrid. Aquesta dada m’ha estat facilitada per la bibliotecària M. Ángeles del Valle, a la qual he d’agrair la col·laboració en el buidat dels diaris de sessions del vuit-cents
(2 )Rosario HERRERO GUTIÉRREZ, La biblioteca del Senado, Madrid, 1982.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 62 i 63