Prohibit parlar en català per telèfon (1896)
Heus ací una prova de l’extermini constant que no cessava: en començar el servei públic del telèfon, el govern va prohibir de parlar-hi en català. Quan s’instal·là la línia telefònica entre Barcelona i Madrid, que comprenia la zona que en la concessió anomenaven «Nordeste», l’explotació de la xarxa fou concedida a la societat El Crédito Mercantil de Barcelona(1) amb la normativa legal vigent que regulava les concessions administratives. L’explotació es feia amb un sistema mixt entre l’empresa i l’Estat mitjançant la Direcció General de Correus i Telègrafs, la qual va ser qui imposà la prohibició de poder-hi parlar en català.
Tenim una comprovació d’aquest fet en un prec que va formular al ministre de la Governació, Fernando Cos-Gayón y Pons, del partit conservador, el diputat elegit pel districte de Solsona Joan Maluquer i Viladot en un ple del Congrés de Diputats, el 2 de juny de 1896, en el qual va denunciar davant els congressistes la prohibició de parlar en català en les conferències telefòniques.(2)
El president del Govern era en aquell moment Antonio Cánovas del Castillo. Segons el «Diario de Sesiones» de les Corts corresponent a l’esmentat 2 de juny de 1896, el diputat català Maluquer i Viladot va dir: «Este ruego es de verdadera importancia, porque tiene por objeto suplicar al Sr. Ministro de la Gobernación que termine cuanto antes la situación difícil en que se nos ha colocado a los euskeros y a los catalanes, con motivo de prohibirse-nos las conferencias telefónicas.» Aquesta persecució insólita contra el catalá provenia del director general de Correus i Telégrafs i el diputat per Solsona ho explicava així al Congrés: «Cuando fui a que me pusieran en comunicación con Manresa, me encontré con esa dificultad. Las personas con quienes habia de conferenciar no comprenden una sola palabra de castellano, y en todo caso habría que hablarles con tanta pausa que pasarian los tres minutos sin empezar a tratar del asunto, lo cual resultaria en perjuicio del candidato vencido y de mi bolsillo. Por eso suplicaba al Sr. Ministro de la Gobernación, que nos tenia ofrecido resolver este asunto, pero que se van pasando dias sin hacerlo, que lo resolviera. Difiero de la indicación del Sr. Presidente, persona tan distinguida Como el Sr. D. Alejandro Pidal, y espero que, no solo pondrá en conocimiento del Sr. Ministro de la Gobernación mi ruego, sino que personalmente influirá para que sea atendido, lo cual, no solo se lo agradeceré yo, sino todos los euskeros y catalanes que han recibido ese latigazo del Sr. Director de Comunicaciones.»
L’instint de dominació lingüística és tan fort que heus ací una manera inversemblant de privar la utilització del català, com si es tractés d’un idioma infecciós i encomanadís. S’ha pogut comprovar que els perseguidors de la llengua catalana, en tot temps, sempre els molesta que hom la pugui utilitzar en els mitjans moderns i actuals. Ells només la voldrien per a qüestions tradicionals o antigues i que solament es tractés d’una llengua folklòrica.
(1) El Crédito Mercantil era una entitat financera creada a Barcelona pels promotors Antoni López, Josep Ferrer Vidal, Agusti Robert, etc.
(2) DSC Congreso, núm. 18, 1896, p. 338
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 78 i 79