Prohibició d’editar llibres en català
En constituir-se la Universitat de Cervera, des de Madrid el govern. atorgà tota mena d’ajuts complementaris per tal de dotar-la del màxim prestigi. En el terreny acadèmic, se li va donar l’exclusiva total en l’expedició de títols i foren prohibits en altres centres els estudis de la Universitat cerverina; fins i tot s’impedí als catalans d’estudiar a Tolosa de Llenguadoc.
En la part econòmica, s’obliga a lliurar-li totes les rendes «eclesiàstiques i seculars» de què abans gaudien les universitats clausurades. Però per a un correcte finançament de la Universitat se li va concedir una font nova d’ingressos mitjançant l’edició de llibres. En la Reial Cèdula de 23 de juny de 1718 el rei Felip V, segurament impulsat pel protector Luis Curiel y Tejada, en aquesta linia d’afavorir econòmicament Cervera, va atorgar el «Privilegio Perpetuo y Privativo de una Imprenta en que se impriman todos los Libros y Papeles que condugesen a la comun enseñanza».
Hem de suposar que la finalitat d’aquest «Privilegio Perpetuo y Privativo…», a més d’augmentar les rendes de la Universitat, era també, per altra banda, una manera de controlar les edicions dels llibres dedicats a l’ensenyament, els quals havien d’abastar des de la cartilla, la doctrina cristiana, les gramàtiques llatina i grega, la retòrica, etc., fins als que s’usaven a les facultats majors.
Els ‘libres en llengua catalana que foren autoritzats pel Consejo de Castilla, mitjançant les providències del 21 de febrer de 1721 i de 28 de juliol de 1730, a favor de la «privativa» de la Universitat de Cervera van ser els següents: «Antonio Nebrija catalan, Fray Anselmo de Turmeda, Bacerolas, Doctrina de Ledesma, Doctrina de Orriols, Milagros de Nuestra Señora del Rosario, Pelegrin, Suma de Tiempos y Torroella comentado y sin comen¬tar.»(1)
En realitat, aquesta exclusiva en la publicació dels llibres educatius no va donar pas fruits econòmics importants, perquè no hi havia possibilitats materials de poder controlar els llibreters del Principat. Per això, els drets i els privilegis de la privativa varen ser ratificats posteriorment el 7 de juliol de 1756 i pels estatuts de la Universitat de 1762. El mateix Consejo de Castilla reconeix aquest fet quan assegura que s’havien d’haver augmentat les rendes «a no haberlo estorbado los continuos fraudes que havian sido bien notorios en la Impresion y Venta de otros libros de la pribatiba sin haber sido bastante para remediarlos»(2).
Però heus ací que, malgrat tot això, la persecució de la llengua catalana no fou pas una qüestió manyaga. La Reial Cèdula d’Aranjuez de 1768, a més de prohibir l’ensenyament del català a les escoles, també repercutí en l’edició de llibres: fou desautoritzada la publicació de tots aquells que eren en llengua catalana perquè havia deixat de ser de «común enseñanza» des de la promulgació de l’esmentada Reial Cèdula del 23 de juny de 1768.
El claustre de la Universitat de Cervera, davant d’aquesta prohibició, va demanar de poder continuar imprimint llibres en català perquè encara tenien molta demanda entre els catalans. El mateix Consejo de Castilla ho descriu així en els seus propis documents: «…observadora ese Claustro que aunque los referidos Libros, no sirviesen para la enseñanza pp/ca. con todo era aun considerable su consumo; ya que segun se crehia por querer muchas familias conservar el idioma a fin de que se entendieran siempre facilmente asi los instrumentos antiguos como las adbertencias que los maiores dejaron notadas en sus respectibos particulares archibos, para instruir a los que les succedieran en el govierno economico de ellas; ya por valerse conmunmente los Curas Parrocos de los formularios de las Doctrinas Cath.s para conformarse con el modo con que enseñan los Padres a sus hijos el cathecismo a cuia causa tambien se atribuian que estos Libritos de las Doctrinas tenian casi el mismo despacho que antes…»(3) Peró en aquell moment al Consejo de Castilla no li importava pas que la Universitat de Cervera pogués tenir ingressos econòmics, sinó que el que pretenia era eliminar l’idioma català: per a aconseguir aquesta fita era molt important prohibir-hi l’edició dels ‘libres de text. En conseqüència, el dia 20 de març de 1773 va denegar l’autorització d’imprimir llibres en català amb la següent carta:
«CARTA: Por la cual mandamos se guarde a esa Universidad la privativa de imprimir los libros que se contienen en la relacion que a presentado y va inserta: entendiendose la impresion solamente en Castellano y Latin, pero no en Cathalan, y que nadie pueda benderlos en ese Principado sin origen de esa Universidad todo bajo las reglas sigtes:
»Que esa Universidad imprima efectivamente los mencionados libros y los ponga para su Venta en sujetos de satisfacción en todos los Pueblos del Principado, Cavezas de Partido, y demas que lleguen a cien vezinos, siendo los que se necesitan para la enseñanza de primeras letras y Doctrina en Castellano (…).
»Celando el Regente de la Ntra. Audiencia la observancia de estas Providencias y que no se contrabenga a ellas en manera alguna; a cuio fin se le pasa con esta fecha aviso correspondiente. Y con arreglo a estas declaraciones os mandamos a Vos el Cancelario y Claustro de Ntra. Universidad y demás Ntros. Jueces y Justicias Ministros y Personeros a quien tocara la observancia y cumplimiento de lo prebenido en esta Ntra. Carta, que siendo os presentada o con ella requeridos se observe, guarde, y cumpla sin contravenirla, ni permitir la menor contravencion en manera alguna.»(4)
Aquest acord del Consejo de Castilla fou pres per la sala de Govern, la qual era composta pel president del Consejo, el clergue regalista gallec Manuel Ventura Figueroa, i pels ministres Miguel Joaquín de Lorieri, Andrés González de Barcia, Luis Urries Cruzat i Juan Acedo Rico; el «Secretario de Cámara y Gobierno» del rei era Pedro Escolano de Arrieta. En aquell moment el primer ministre era Girolamo Grimaldi, duc de Grimaldi, que havia substituït el comte d’Aranda.(5).
La prohibició expressa d’editar llibres en llengua catalana per part de la Universitat de Cervera, malgrat sol·licitar-ho amb arguments prou convincents el claustre universitari, és una anella més de la cadena que empresonava l’idioma català.
Però, bé que la Universitat no pogué publicar llibres en català en la seva impremta privativa, els catecismes es pogueren reeditar, així com d’altres llibres de caire religiós, amb la sola llicència dels bisbes, amb la qual cosa es van poder superar els entrebancs del govern central. I tot va ser per un buit produït en la legislació: amb la promulgació de la Reial Cèdula de l’1 de gener de 1778 de Carles III, es volgué regular la seva regalia autoritzant l’edició de llibres enfront de les potestats eclesiàstiques exercides pels ordinaris diocesans. I en ordenar que no es podien editar llibres nous de cap mena sense el permís reial, va deixar la regulació de les llicències administratives de tots els llibres antics, o que ja havien estat publicats amb anterioritat, a les mans dels prelats. D’aquesta manera l’edició de llibres en català es pogué mantenir reeditant-hi els llibres antics.(6)
(1) AHN, «Consejos», llig. 8.110, núm. 206, ff. 6-7.
(2) AHN, «Consejos», hg. 8.110, núm. 206, f. 2.
(3) AHN, «Consejos», mg. 8.110, núm. 206, f. 8.
(4) AHN, «Consejos», llig. 8.110, núm. 206, f. 9.
(5) La decisió adoptada pel Consejo es féu en contra de l’informe emès pel fiscal de l’Audiència de Catalunya, el Valencià Sisternes i Feliu, el qual va dir: «Son muy pocos los catalanes que la hayan aprendido [la doctrina cristiana] en otro idioma y el comun del pueblo ni la sabe ni la entiende en castellano» (J. CARRERA I PUJAL, La Barcelona del segle XVIII, vol. II, p. 129).
(6) Vegeu J. BONET I BALTA, op. cit.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 55 a 57