Pèrfida persecució a través dels corregidors
Aquesta política pèrfida també es va aplicar al Principat: tots els funcionaris n’eren instruments a través dels corregidors de Nova Planta. Canviar els veguers catalans per corregidors militars i castellans en onze dels dotze corregiments creats de nou tenia un significat ben clar per als ocupants: consumar plenament la seva dominació.
Com que la tasca que els corregidors del Principat havien de realitzar era diferent de la dels espanyols, en nomenar els titulars dels nous corregiments la Cámara de Castilla va dubtar de si calia donar-los les mateixes instruccions. El 20 de gener de 1716, o sigui quatre dies després de la promulgació del Decret de Nova Planta, el secretari i de la Cámara de Castilla, Juan Milán de Aragón, va trametre una carta al fiscal del Consejo de Castilla, José Rodrigo Villalpando,(1) on li demanava que redactés les instruccions que calia lliurar als corregidors del Principat a la vista de les que es donaven als de Castella i als de València i Aragó.
José Rodrigo Villalpando el dia 29 de gener de 1716 tenia enllestit un informe molt complet de deu pàgines sobre tot allò que es pot donar als corregidors d’una manera pública i, també, sobre allò que «se-les podría dar secreta de algunas cosas que deveran tener presentes en el Govierno nuebo y en un Pais cuios naturales son belicosos, cautos, y desconfiados». La sisena d’aquestes instruccions secretes fa referència a la llengua; pel seu interès i la bona redacció de l’amic de Macanaz, José Rodrigo, la copiem íntegrament: «Lo sexto se podría prevenir el cuidado de introducir la lengua Castellana en aquel Pais. La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande, y es un señal de la dominación o superioridad de los Principes o naciones ya sea porque la dependencia o adulazion quieren complacer o lisongear, afectando otra naturaleza con la semejanpa del ydioma, o ya sea porque la sugeccion obliga con la fuerza. Los efectos que de esta uniformidad se siguen son mui beneficiosos, porque se facilita la comunicación y el comercio; se unen los espíritus divididos o contrarios por los genios; y se entienden y obedecen mejor las Leyes y Ordenes. Pero como a cada nacion parece que señaló la naturalega su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algun tiempo para lograrlo, y mas quando el genio de la Nacion como el de los Catalanes es tenaz, altivo, y amante de las cosas de su Pais, y por esto parece conbeniente dar sobre esto instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. Y la maior comunicacion que aora abra obrara mucho en esto, como se ha esperimentado en Barcelona mismo, y en Flandes por el concurso de los Militares. Y esto tambien podran adelantar mucho los Prelados, y prevenirseles que lo soligiten.
»No puede enbaraçar esto el tener corriente aquel Govierno segun la experiencia que se tiene de otras Provincias.
»Porque en Navarra se abla Basquence en la maior parte. Y van a governar Ministros Castellanos. En Napoles havia Ministros y Governadores españoles, y se abla un Italiano corrompido, y asi de otras. Pero pareze preziso hacer sobre esto alguna reflexion, porque los Catalanes sentirian mucho que se les despreciase o violentase en esto, y en el cuerpo de aquel Prinzipado está mui llagado y teniendolo sugeto y quieto con la fuerga, se nezesita de curarlo con suavidad…»(2)
La ideologia que emergeix d’aquest document redactat pel fiscal Rodrigo no deixa de tenir un regust d’imperialisme ben barroer. A partir de la lectura d’aquest informe elaborat pel fiscal del Consejo de Castilla a petició de la Cámara de Castilla, mai més ningú no podrà afirmar que el castellà s’ha introduït a les terres de llengua catalana amb naturalitat, sinó que ha estat el fruit d’un pla sinistre que no pot tenir justificació de cap mena per part de cap persona civilitzada. La forma secreta que es va donar a les instruccions dels executors del genocidi ja indica que ells mateixos es donaven vergonya de l’extermini que estaven a punt d’emprendre.
Maquiavel també recomana al seu llibre El príncep que, quan s’ocupi una nació mitjançant el crim, cal tenir en compte que «el seu ocupant ha d’estudiar totes les ofenses que haurà de fer, i fer-les d’un sol cop, per no haver-les de repetir cada dia, i no repetint-les, poder donar seguretat als homes, i guanyar-se’ls fent-los bé».(3) Rodrigo Villalpando diu el mateix amb paraules diferents. Reconeix que el cos del Principat està. molt nafrat i que, tenint-lo subjectat per la foça, cal guarir-lo amb suavitat, i per això, si no es respecta la llengua als seus habitants, se sentiran menystinguts i violentats. Catalunya tenia plena la seva capacitat de rebre ofenses; per aquest motiu el fiscal del Consejo demana que s’hi actuï amb providències «templadas y disimuladas».
És de remarcar, en canvi, que en les explicacions del fiscal hom pot comprovar que Catalunya és comparada en pla d’igualtat amb d’altres territoris ocupats, com ara Flandes, Nàpols i també el País Basc. Quina explicació podia tenir en aquells moments dir que Espanya era una nació? En les paraules del mateix fiscal aquest concepte que ara ens volen entaforar no es troba enlloc.
Quan per primera vegada vaig llegir Lo Catalanisme de Valentí Almirall vaig trobar una frase que em va colpir molt, que deia així: «El signe de l’esclau és haver de parlar la llengua de l’amo, i nosaltres portem aquest estigma al damunt.» Ara, quan he transcrit l’informe de Rodrigo Villalpando en què parla d’eliminar la llengua catalana perquè «es una señal de la dominación o superioridad de los Principes o naciones», he recordat els lligams que tenen totes dues afirmacions.(4) Quan deixarem d’utilitzar els catalans la llengua dels nostres amos? Quan podrem, els catalans, treure’ns de sobre el senyal de la dominació i la superioritat de la nació veïna?
De l’informe hom pot deduir que el fiscal no desconeixia pas el mal que es proposava cometre: era un genocida conscient i racional. Mai no tan ben dit com quan expressa que la natura sembla assenyalar cada nació amb un idioma, i en el seu desfici uniformista reconeix que unificar els idiomes suposa unir els esperits contraris pel geni. És a dir, per a destruir la nació catalana cal treure-li la seva llengua i per a estandarditzar tots els catalans cal fer-los parlar el castellà.
Els papers de Rodrigo Villalpando són importants per una altra qüestió que no ens pot pas passar per alt. Es tracta del reconeixement explícit que la introducció de la llengua castellana es fa possible amb el concurs dels militars i també dels bisbes. L’exèrcit ha estat un element decisiu per a introduir el castellà a Catalunya, i l’explicació n’és ben senzilla. Si la introducció, com s’ha vist, s’ha fet amb violència amb l’ús de la força, és indiscutible que per a sostenir aquesta situació injusta s’havia de disposar d’una força militar dissuasiva.
Hom pot veure també en els bisbes el camí de la persuasió suau. Quan es tracta del domini i la superioritat d’una nació sobre una altra, ni la ideologia, ni la religió, ni la filosofia no hi tenen res a veure: el que importa és la destrucció de l’adversari per tal de senyorejar-lo. Quina importància tenia que els prelats fossin catòlics si la seva tasca era castellanitzar Catalunya? En tenim una bona prova, a través dels anys, en el fet que els bisbes castellans venien amb consignes de castellanitzar la nostra nació. Les seves prioritats no eren assolir la germanor o el «catolicisme» entre tots els cristians; la seva tasca era aconseguir l’uniformisme lingüístic.(5)
La Cámara de Castilla, un cop rebut el paper del fiscal Rodrigo, el va examinar el dia 5 de febrer de 1716 i va considerar que hom no podia donar als corregidors del Principat les instruccions secretes tal com les havia fetes el fiscal. Acordà donar-lo al secretari i del Consejo de Castilla, Abad de Vivanco, perquè n’assabentés els seus membres.
El dia 5 de maig de 1716 Abad de Vivanco retornava a la Cámara de Castilla el model de les instruccions secretes que, segons el Consejo, calia donar als corregidors del Principat «previniendoles que la observen y tengan en su poder para su execución sin manifestarla». Des del febrer de 1716 el governador del Consejo era Luis Félix de Miraval,(6) que en fou president fins al 1724 i tingué força influència política.
De fet, aquestes instruccions secretes eren, pel que fa a la llengua catalana, una síntesi molt ben feta per Abad de Vivanco d’aquell primer escrit del fiscal Rodrigo. La instrucció resta com a paradigma de la política que des de fa temps se’ns ha aplicat als catalans: «Sexto. Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.»(7)
Tot just a l’inici de la persecució contra la llengua catalana, aquest fingiment proposat pel fiscal, pel Consejo i pel secretari, tan ben redactat, a voltes s’ha efectuat amb tanta arteria que fins i tot alguns conciutadans nostres no s’han assabentat de la traïdoria.
Heus ací, dones, com la nova administració implantada pels invasors, organitzada sota els sistemes castellans i portada per funcionaris forasters, és una màquina que va introduint la llengua castellana a tots els nivells: a l’administració de justícia, a les vegueries ara anomenades corregiments, als ajuntaments(8) i, com és natural, a les intendències i a d’altres organismes de Nova Planta.
Però la política lingüicida no es va pas aturar aquí. A l’Archivo Histórico Nacional, on encara es guarden aquestes instruccions secretes, hom pot veure que n’hi ha de posteriors amb data de 1717, 1721 i 1730. Malgrat tota aquesta panòplia d’accions repressives, el nostre poble servà l’idioma contra l’invasor i defensà la seva cultura contra els assimiladors, cinquanta anys més tard el fill de Felip V encara ha de lluitar una altra volta contra el català, amb la qual cosa hom pot deduir que la resistència va ser decidida i ferma.
D’aquesta resistència i de l’estratègia dels corregidors en tenim una prova en el cas dels regidors de la Bisbal d’Empordà, als quals, havent tramitat una denúncia el 1722 davant el corregidor de Girona, el baró d’Huart, aquest retornà. l’escrit perquè no era en castellà. I com que els de la Bisbal no en feren cas, el 3 de març de 1723 el corregidor Huart els envià un nou comunicat més expeditiu i contundent on els deia: «Mando a los Magºs. Regidores de la villa de la Bisbal que se sugeten a las ordenes de S. C. M. nuestro Sor y amado Rey D. Felipe Quinto, que Dios guarde, de mandar las declaraciones, resoluciones, actos y demás comunicados en la lengua castellana de lo contrario pueden resultar graves perjuicios y ser mal exemplo a otros pueblos y villas de esta Provincia que ya lo van acatando para el mas pronto y puntual cumplimiento del Real Servicio. Gerona 3 marzo de 1723.»(9)
(1) En aquell moment el Consejo de Castilla tenia per governador el marqués d’Andía, nat a San Martín de Améscoa (Navarra). La presidència hi va recaure perquè era el ministre degà. El seu nom era Juan Ramírez de Baquedano i havia cursat estudis al col·legi del Santo Espíritu d’Oñate.
(2) AHN, «Consejos», llig., 17.986. Vegeu també Joan MERCADER I RIBA, Felip V i Catalunya, Edicions 62, Barcelona, 1968, p. 306.
(3) El príncep, traducció de Jordi Moners, Ed. Laia, Barcelona, 1982, p. 78.
(4) Que ningú no trobi exagerat parlar encara d’esclavatge: en aquell temps tenir esclaus era normal. El ministre del Consejo, Bruno de Salcedo, va deixar un esclau a favor de la seva filla segons consta en una escriptura relativa al seu matrimoni. Vegeu Janine FAYARD, op. cit., p. 438
(5) Vegeu Joan Borra r BALTÁ, L’Església catalana de la Il·lustració a la Renaixença, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984, pp. 64-76. El 1717 el bisbe de Tortosa, Juan Miguélez de Mendaña Ozono, ordenà al capítol que els seus acords i actes s’escrivissin en llengua castellana sota pena de quatre ducats de plata; i especialment per a Joan Sessé, a més de privar-lo del càrrec, dictava la pena de quatre mesos de presó si no ho complia.
(6) Luis Félix de Miraval era natural de Cadis. Havia estat professor de Dret a Salamanca i ambaixador a Holanda.
(7) AHN, «Consejos», llig. 17.986
(8) Els Manuals d’Acords de l’Ajuntament de Girona es cornençaren a escriure en castellà el 24 de maig de 1717, i al de Barcelona el 6 de desembre de 1718, segons dades facilitades pels arxivers municipals senyors Ramon Alberch i Jaume Sobrequés respectivament.
(9) Arxiu Històric Municipal de la Bisbal, «Instàncies i comunicats». Dada facilitada per l’historiador Jordi Frigola.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 21 a 25