L’ocupació militar de Catalunya
Un cop les tropes del general Franco varen ocupar militarment tot el Principat, una de les tasques principals que s’imposaren els ocupants fou la lluita contra l’idioma català.
En entrar a Barcelona el 27 de gener de 1939, el Jefe de los Servicios de Ocupación, Eliseo Álvarez Arenas, general de brigada de l’exèrcit espanyol subsecretari d’Ordre Public del govern de Burgos, que havia estat nomenat pel ministre general Martínez Anido, en el seu ban adreçat a la població ja acceptà que la llengua catalana seria perseguida quan digué: «Persuadido de que Cataluña siente a España y la unidad española, pese a la maldad de algunos y a los errores de muchos, el Caudillo Franco formula la promesa solemne de respetar en ella todo lo auténtico e íntimo de su ser y de su autarquía moral que no aliente pretensiones separatistas ni implique ataques a aquella sacrosanta unidad. Estad seguros, catalanes, de que vuestro lenguaje en el uso privado y familiar no será perseguido.»(1)
Aquí tenim una mostra de la hipocresia i de la traïdoria del govern franquista, el qual, de fet, continuava la mateixa política iniciada temps enrere i que ara es repetia escrupolosament: promeses que serem respectats en el domicili privat o familiar i seguretat que serem perseguits en la vida pública i administrativa. Aquesta política sempre ha estat la mateixa, sense tenir res a veure amb la ideologia dels qui manaven. Això ens fa pensar que la fòbia contra la normalització de la llengua catalana és una qüestió patògena més que no pas una actitud sorgida de la lògica i del bon capteniment.
(1) BOP Barcelona, núm. 1 (4-11-1939), p. 1.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàg. 180