L’escola és l’eina més eficaç de l’Estat per castellanitzar-nos
Una fita que el Real y Supremo Consejo de Castilla, presidit pel comte d’Aranda, s’havia imposat, com hem vist abans, era assolir a tot l’Estat espanyol una sola moneda i una sola llengua.
Heus ací el procés seguit: un cop expulsats els jesuïtes per Carles III el 1767, les millors escoles de l’Estat també les universitats, els seminaris i els col·legis— resten vacants. Per això, uns quants mesos més tard, el comte d’Aranda com a president del Consejo de Castilla signa la Provisió del 5 d’octubre de 1767, en la qual mana que a totes aquelles escoles que havien estat regentades pels regulars de la Companyia de Jesús no s’hi tornin a posar membres de cap orde religiós, sinó que s’han de cobrir mitjançant oposicions, i se subrogui l’ensenyament de «Primeras Letras, Latinidad y Retórica» a mestres i preceptors seculars. Però aquesta mesura política encara no té cap caire uniformador ni castellanitzador. L’esperit jansenista que dominava en l’ambient eclesiàstic i el regalisme dels governants de l’Estat per si sols no havien pas de ser la causa de cap anticatalanisme. En conseqüència, la substitució dels jesuïtes no té pas finalitats contràries al català, però hom aprofita la crisi provocada per tal de reorganitzar tot el sistema educacional; aquesta reestructuració, doncs, es fa seguint un model centralista. Per això, el mes de juliol de 1771 el comte d’Aranda signa una Reial Provisió per a presentar al rei Carles III que diu així: «…teniendo presente nuestro Consejo que la educación de la juventud por los Maestros de Primeras Letras es uno, y aún el más principal ramo de la política, y buen gobierno del Estado, pues de dar la mejor instrucción a la infancia podrá experimentar la Causa pública el mayor beneficio proporcionandose los hombres desde aquella edad no solo para hacer progresos en las Ciencias y Artes, sino para mejorar las costumbres…»
Aquest és el panorama que s’hi descriu com a horitzó, i aquest horitzó dissenyat cal que els mestres el portin a terme. Aquests mestres hauran de reunir unes condicions i uns requisits determinats per a ensenyar les primeres lletres. Per a les proves els aspirants a mestre hauran de ser examinats «sobre la pericia del arte de leer, escribir y contar».
Fins aquí no s’hi diu res sobre la llengua que cal que dominin. Aquesta Reial Provisió es limita a ordenar que els mestres siguin examinats abans d’obtenir el títol, que serà lliurat pel Consejo de Castilla i serà imprescindible a partir de 1771 per a poder exercir l’art de les primeres lletres. Amb aquesta norma es posa la primera pedra per a controlar el professorat com és natural, l’Estat, a partir de 1771, pot dirigir a través dels mestres escollits les ensenyances de les primeres lletres, en les quals —cal que ho recordem— des de 1768 s’havia prohibit el català.
Uns quants anys més tard hom rebla el clau una altra vegada: el Consejo de Castilla, per una Provisió del 22 de desembre de 1780, torna a regular d’una manera més estructurada els mestres de primeres lletres. José Moñino, comte de Floridablanca, és el ministre d’Estat que promulga la provisió. En aquesta norma hom delimita als mestres el pla d’estudis d’una manera ben concisa; i aleshores, per via positiva, se’ls obliga a ensenyar el castellà: «En todas las escuelas del Reyno se enseñe a los niños su lengua nativa [sic] por la Gramática que ha compuesto y publicado la Real Academia de la Lengua: previniendo que a ninguno se admita a estudiar Latinidad, sin que conste antes estar bien instruido en la Gramática Española.
»Que asimismo se enseñe en las escuelas a los niños la Ortografia por la que ha compuesto la misma Academia de la Lengua…»(1)
Manant que la gramàtica a ensenyar sigui la de la Real Academia de la Lengua, queda tanmateix ben explicitat que es refereixen exclusivament a la castellana. Quan el 1713 el marquès de Villena va proposar al rei Felip V de crear una «Academia de la Lengua que se exercite en cultivar la pureza y elegancia de la lengua castellana», ja exposava que era la llengua dominant en la monarquia espanyola. Però fins el 1771 la Acadèmia no va editar per primera vegada la gramàtica obligatòria per a totes les escoles; el 1781 se’n feia una tercera edició, segurament per satisfer la demanda que provocà la provisió esmentada.
Fixem-nos bé que en aquesta època, quan el Consejo de Castilla organitza l’ensenyament i regula el professorat, és quan els països que tenen el català per llengua pròpia perden d’una manera radical l’únic reducte on podien anar mantenint la seva qualitat acadèmica i la possibilitat de transmissió del coneixement de la gramàtica catalana. Com que perdíem l’escola, se’ns retallava la personalitat i, per suplir-ho, se’ns hi afegia una cultura aliena al nostre poble.
I aquesta tasca era duta a terme per uns homes progressistes que lluitaven contra l’obscurantisme i contra les supersticions, uns homes que volien honorar la raó i basaven totes les seves decisions polítiques en la racionalització de les ciències i de les arts. Per què els culpables principals de la destrucció de la llengua catalana són els qui volien fer arribar la cultura a tothom i volien trencar el poder burocràtic encastat en les classes privilegiades?
El raonament és relativament senzill: l’Estat espanyol, especialment al final del set-cents, encara no s’havia consolidat. Per a arribar-hi calia que els Borbons anessin estrenyent el cercle homologador. En el terreny polític havien eliminat les Corts d’Aragó i el Consejo de Aragón; però a les reials cèdules encara no signen com a reis d’Espanya, sinó que, per «la Gracia de Diós» són reis de «Castilla, León, Aragón, las dos Sicilias, Navarra, Granada, Toledo, Valencia, Galicia, Mallorca» i comtes de Barcelona; etc.
Per assolir aquesta fita en el camp econòmic volien estructurar el «mercat nacional», unificar la moneda, harmonitzar la fiscalitat, foragitar les fronteres interiors, fundar el banc central, etc. En el camp sociològic, volien retallar el poder que encara mantenia l’Església, i per això varen exercir les regalies fins a enfrontar-se amb Roma.
Per a influir decisivament sobre el poble, l’Estat no dominava cap dels mitjans de comunicació del moment, com la trona, i tampoc no controlava la publicació dels papers, que depenia de la Inquisició, ni la transmissió dels coneixements a través de l’escola, els col·legis i les universitats. És a dir, l’Estat disposava de ben poques vies de difusió cultural.
La reforma radical que es va operar en el sistema educatiu —beneficiós d’entrada ja que eixamplava les capes socials que podien rebre ensenyament— a la nostra àrea cultural ens va representar un genocidi perquè, amb la «revolució», se’ns va eliminar la llengua.
Quan «Espanya» no estava feta ni consolidada, la volgueren enfortir prohibint-nos el català. Ara que tenen l’Estat afermat i enfortit, quan ens volem desfer del genocidi, també ens volen entaforar el castellà «porque estamos en España».
Una altra possible fal·làcia per a obligar-nos a usar el castellà és «per no causar discriminació». De primer ens malmenen com a poble per fer-nos espanyols a la força, i ara que ja ens tenen estandarditzats vénen i ens volen tornar a obligar a castellanitzar-nos per no discriminar els nostres mateixos opressors. No acabarà mai, aquest malson?
(1) Novísima…, Madrid (s. i.), 1805.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 52 a 55