Les Illes també són perseguides (1716)
Pel que fa a les Illes, les coses no anaren pas diferentment. El 30 de juliol de 1715 Felip V s’adreçava al Real y Supremo Consejo de Castilla perquè li fessin consulta de les providències que havia de prendre per a plantificar un governament nou a les illes de Mallorca i Eivissa (Menorca estava sota la jurisdicció de la Gran Bretanya).
El Consejo de Castilla, a Madrid, el 18 d’agost de 1715, va presentar al rei el seu informe sobre la composició de l’Audiència i va exigir, igualment que al Principat, que «el Regente y el Fiscal sean precisamente Castellanos».(1) Aquesta preocupació del Consejo palesava que l’ocupació militar no era suficient en si per a la castellanització. Calia una colonització administrativa i judicial del poble mallorquí per a poder-lo assimilar.
Com és natural, per a assolir aquests objectius calia fer-ho dissimuladament. Així, parlant de la composició dels ministres de l’Audiència mallorquina, s’hi afegeix: «No puede dejar el Consejo de representar a V. M. la conveniencia de incluir, para esta primera formación, algún Ministro Mallorquín (aviendole de literatura, segura fidelidad, y buen juicio) por lo que sus experiencias, y practico conocimiento adelantara el de los extraños nuevos Ministros. No nombrandole como tal mallorquín, ni por otro motivo, que el de su mérito para que no se persuada la credulidad a que jamás sea requisito necesario otro alguno para la elección de Ministros de aquella Audiencia, que la libre voluntad de V. M. de hacerlo en Castellanos de los demás Reynos.»(2)
Heus ací el maquiavel·lisme del Consejo de Castilla: de bon començament el necessiten mallorquí per tal de guardar les aparences; ara bé, en el futur «cal que fem el que convingui» i «no interessa que ens comprometem a res».
En el debat es va presentar el vot particular d’un grup de consellers —encapçalat pel governador del Consejo d’aquell moment, García Pérez de Araciel (logronyès), Francisco Riomol (gallec), Francisco de Arana, Luis Curiel, Francisco de León y Luna, Bruno de Salcedo (valencià), Pedro José Lagrava i Alvaro de Castilla (de Huelva)— que feia una referència explícita a la llengua: «Que se actue y los Instrumentos se escrivan la lengua Castellana. Y que de oy en adelante no se permita imprimir libro alguno en otro idioma que Castellano.» La segona proposta de no deixar imprimir cap llibre en llengua catalana, com hem vist, també l’havien formulada per al Principat; les seves fites no eren pas la convivència del castellà amb el català, sinó que es pretenia eliminar de soca-rel la llengua catalana.
Un altre grup de ministres del Consejo de Castilla formulà un altre vot particular i també féu referència a la llengua d’una manera idèntica al que va dir el Consell per a Catalunya amb una estratègia aparentment més moderada, però no pas per això més respectuosa amb els drets més elementals dels ciutadans: «...así en lo civil, como en lo criminal actuando en lengua Castellana, a reserva de aquellos pequeños lugares que por su miseria y cortedad, será justo se dispense en esta condicion asta que la comunicación y trato frequente haga menos difícil y costosa su introducción en ellos. »(3) L’únic ministre que va anar a favor de la llengua catalana va ser, com també hem vist per al Principat, Llorenç Matheu de Villamayor, el qual reconegué que, «variandoles el idioma, se inutilizan los Archivos públicos, y los particulares, con la eversión de los mayores intereses, sin conoscible conveniencia de el estado...»
José Rodrigo, fiscal general del Consejo de Castilla, ratifica l’opinió manifestada ja envers el Principat: «…y los procesos, asi Civiles como Criminales se deveran formar en lengua Castellana, y en papel sellado, como asi mismo todos los demás instrumentos y escripturas que se ofrecieren hacer y otorgar en aquellas Islas… »(4)
A la vista de tota aquesta documentació, el rei Felip V, a Buen Retiro, va signar el Reial Decret de Nova Planta de la Audiència de Mallorca el dia 28 de novembre de 1715. Però, malgrat que en cap dels seus tretze articles no s’hagués decretat cap providència sobre la llengua a utilitzar en l’administració, de fet la nova Audiència imposà el castellà en exclusiva per a la seva producció administrativa, la qual cosa va provocar diferents problemes.
Coneixem aquesta situació problemàtica gràcies al memorial que els jurats de la Universitat, la Ciutat i el Regne de Mallorca varen adreçar a Felip V l’any 1716: «Lo segundo, porque aunque V. M. ha mandado se observen los estilos antiguos segun los quales todas las causas, letras y provisiones se actuaban y despachaban en la lengua bulgar del pais ha mandado la Audiencia que no se presenten peticiones, ni se despachen letras o Provisiones, sino en lengua Castellana, lo que tiene en gran desconsuelo e igual embarazo aquellos naturales que no se hallan bersados, ni por lo general entender el Idioma Castellano, y dirijiendose a los bayles de las villas y lugares las letras o provisiones y ordenes para las ejecuciones contraforenses y para las ynzidenzias de las causas ziviles y criminales se hallan con la dificultad de asertar en el cumplimiento de ellas por no entender lo que se les ordena ni encontrar fazilmente en los lugares quien se los explique sobre que en muchos casos según la calidad de la materia tendra gravísimos ynconbenientes el comunicar a otros las letras y provisiones antes de darles su devido cumplimiento.»(5)
Amb una consulta prèvia feta al Consejo de Castilla, i també a la vista de les peticions de l’Audiència de Mallorca i del comandant general, el rei Felip V va promulgar una resolució 1’11 de setembre de 1717 en la qual podem observar la perfídia del governament borbònic: «RESOLUCIÓN. En quanto a esta duda mando, se executen los despachos, como se propone en ella; previniendo, se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos.»(6) Fixem-nos que, a les Illes, els governants no van en línia recta vers la introducció de la llengua castellana. Hi segueixen uns camins col·laterals que no provoquin un enfrontament directe davant les queixes presentades pels mallorquins. El rei Felip V resol que la introducció del castellà es faci «mañosamente».
(1) AHN, Consulta que hizo el Consejo de Castilla a Felipe V el 18 de agosto de 1715, sobre el nuevo Gobierno de Mallorca, «Consejos», llig., 6.811-A, núm. 114.
(2) Ibid.
(3) El grup era format pel marqués d’Andía, el marqués d’Aranda, el comte de Valdeáguila, Lorenzo de Morales, Cándido de Molina, Gregorio Mercado, Sebastián Antonio de Ortega, Sebastián García Romero i el comte de Torrehermosa
(4) AHN, «Consejos», llig., 6.811, núm. 114.
(5) AHN, Memorial de los Jurados de las Universidades, Ciudad y Reino de Ma-llorca, «Consejos», llig., 6.811-B, núm. 36.
(6) Novísima…, Madrid (s. i.), 1805, vol. II, p. 417
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 19 a 21