Les etiquetes en castellà
Una altra mesura molt perniciosa per a la llengua catalana va ser el Decret aprovat pel govern d’UCD amb data 12 d’agost de 1982 pel qual es posava en marxa la «Norma general de etiquetado, presentación y publicidad de los productos alimenticios envasados», que a l’article 20 obliga que les dades de l’etiquetatge dels productes que es comercialitzin dins l’Estat espanyol s’expressin necessàriament en castellá.(1) Aquesta norma és semblant a la del règim franquista i no s’aparta gaire de la que establia el Codi alimentari de 1967. La Constitució de 1978 no ha influït gens en el tractament de les llengües. La diferència està en la denominació: abans, en el Codi alimentari franquista, hom parlava de llengua espanyola; i ara, en substitució hi han posat un eufemisme que és «la lengua oficial del Estado».
Davant d’aquesta nova agressió, el que és més greu és la passivitat de les institucions catalanes, com ara la Generalitat, que no han fet cap oposició al decret aprovat pel govern central. El silenci fou l’acceptació tàcita de la norma i, en definitiva, la sacralització de «la unidad de mercado». En pocs anys havíem passat de la «unidad de destino en lo universal» a la «unidad de mercado en lo universal».
Hom intenta adduir que el silenci del govern de la Generalitat estava justificat perquè el comerç interior era una competència exclusiva seva i, en conseqüència, no podia ser regulat des de Madrid. Però, precisament per això, calia impugnar la nova normativa per tal de deixar ben clar que les comunitats autònomes amb competències exclusives podien regular-lo d’una manera específica dins del seu territori.
De fet, la nova normativa sobre l’etiquetatge no representava cap alteració del que s’havia fet a partir de l’aparició del Codi alimentari, i hom sap que a la CIOA (Comissió Interministerial d’Ordenació Alimentària), la qual va acceptar-la, hi havia membres que eren industrials catalans, com el propietari de la firma Riera Marsá. El gran quid de la qüestió és la diferent visió existent entre la gran empresa, multinacional o no, i les empreses artesanes, que tenen un àmbit de mercat molt més restringit.
No s’arriba a comprendre tampoc la passivitat del govern català: ¿per què quan les penyores i les sancions començaren a caure contra els industrials catalans i aquests anaren a la Generalitat a cercar-hi defensa varen quedar a la intempèrie de la desprotecció?
Pel setembre de 1983 la Generalitat treu un decret ambigu, sense cap política clara, pel qual hom autoritza els industrials i els comercialitzadors a fer les etiquetes en castellà, en català o bilingües tot deixant-ho a la seva voluntat. Com podem estimar, aquest decret cercava de no embolicar-se i deixava la política lingüística a les mans deis industrials, que és com dir deixar-ho tot tal com estava.
Podem estimar la política de Madrid absolutament colonial i glotofàgica, però té una finalitat que justifiquen ben clarament; volen les etiquetes en castellà per defensar els interessos lingüístics deis castellanoparlants. Quant a la política de la Generalitat, considerem que no ha estat guiada per la defensa deis consumidors catalans, sinó que ha mirat d’estar bé amb les empreses manufactureres dels productes alimentaris. ¿A quin país del món no s’obliga que tots els productes alimentaris estiguin en la seva llengua oficial i pròpia? ¿Per què el govern de la Generalitat no ha obligat que tots els productes de consum freqüent: alimentaris, farmacèutics, etc., portin les explicacions bàsiques de les etiquetes i els prospectes en català?
(1) BOE, núm. 207 (30-VIII-1982), p. 23.337
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 217 i 218