Les escriptures tornen a ser en castellà

El 1944 era ministre de Justícia Eduard Aunós i Pérez, oriünd de Lleida, que en la seva jovenesa havia estat secretari de Francesc Cambó quan el seu pare, Eduard Aunós, era senador. Aunós i Pérez havia col·laborat també amb la Dictadura de Primo de Rivera, durant la qual arribà a ministre de Treball, Comerç i Indústria, i mentre exercia aquest càrrec va trametre un informe al dictador titulat «Relaciones diplomáticas con el Vaticano» que era un report sobre les relacions entre el «catalanismo separatista» i les altes autoritats de l’Església catòlica i on ja expressava la seva traïció a Catalunya.(1)

D’un botifler d’aquesta mena, que col·labora amb sistemes dictatorials contraris a Catalunya, hom no podia pas esperar res de bo. Pel Decret del 2 de juny de 1944 es va regular el nou Reglament del Notariat, que en el seu article 148 diu: «Los instrumentos públicos deberán redactarse necesariamente en idioma español.» Cal dir, per altra banda, que el Reglament del Notariat suara promulgat va mitigar la rigidesa lingüística tot facultant el notari, a demanda de l’interessat, a redactar en columna doble —l’una en castellà i l’altra en la llengua demanada— sempre que el document s’atorgués en territori sotmès a Dret foral(2) La política lingüística en el terreny notarial, tot i menada per un català, no diferia pas gaire de la línia de perseguiment tradicional. I cal recordar que Aunós i Pérez va ser diputat per la Lliga el 1916, la qual cosa no es notà enlloc

---

(1) AHN, «Estado». Per a una visió ideològica d’Aunós Pérez, vegeu T. M. COLOMER, Espanyolisme i catalanisme, «L’Avenç», Barcelona, 1984, p. 48
(2) Malgrat que pugui aparèixer com un pas endavant, aquesta norma no afectava el País Valencià, el qual, tot i disposar de llengua pròpia, no gaudia de Dret foral.

Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàg.192