L’ensenyament també es vol espanyolitzar
De fet, un cop examinats el debat i les opinions emeses sobre l’oficialitat de l’idioma català, ja tenim prou elements per a sospesar l’exacte criteri que tenien les diferents forces polítiques del Parlament republicà sobre la devolució de la normalitat lingüística a Catalunya. Però no podem pas deixar-ho aquí, perquè la política lingüística de la República no s’aturava en els termes i els àmbits que hem examinat fins ara. La política sobre la llengua catalana tenia també un gran «punt flac» en tot allò que feia referència a l’ensenyament.
Semblaria normal que, si el català gaudia d’oficialitat, i així ho proclamava l’article ,2 de l’Estatut, no calgués tornar a insistir en cada departament o competència de què posteriorment es tractés. Perquè se suposa sempre que, quan hom proclama oficial una llengua, ho és a tot arreu amb totes les conseqüències. Dones bé, aquest criteri civilitzat no era general entre els diputats del Parlament republicà. En debatre’s l’article 7, que tractava de l’ensenyament, no es va pas parlar de Minorar l’escola, d’expandir-ne l’obligatorietat o d’implantar una autèntica estructura pedagògica. No: l’única preocupació del Parlament durant aquelles sis sessions que va durar el debat de l’article 7 va ser que l’idioma castellà es mantingués afermat a Catalunya.
La Constitució republicana i el mateix dictamen de la comissió de l’Estatut determinaven perfectament l’obligació de tots els ciutadans de Catalunya d’aprendre el castellà. En conseqüència, sembla que, tenint assegurada aquesta qüestió, per part del govern central no hi havia d’haver cap més inconvenient. Doncs no: hi havia l’opinió dels partits que sostenien el govern, els quals finalment varen votar l’article 7, definitiu, que eren Acción Republicana, els radicals socialistes, els socialistes del PSOE i, en algun moment, la minoria catalana. I a l’oposició, com que consideraven que es feien unes concessions excessives a Catalunya —i per tant intentaven retallar com fos la normalitat de la llengua catalana—, hi havia els membres dels partits de la minoria agrària, l’Agrupación al Servicio de la República, els republicans radicals, la Derecha Liberal Republicana, el Partido Social Revolucionario, els independents, etc.
L’Estatut va reeixir perquè el dictamen no era pas un projecte dels partits polítics, sinó que era un programa del govern encapçalat per Azaña. Naturalment, el govern rebia el suport parlamentari dels socialistes i dels d’Acción Republicana, que tenien la majoria al Congrés, i va ser gràcies als seus vots que el text estatutari va poder prosperar. Els catalans, agrupats tots en el grup parlamentari de la minoria catalana, varen defensar en cada moment l’esperit de l’Avantprojecte de Núria davant del dictamen elaborat per la comissió de l’Estatut, que presidia el diputat per Madrid Luis Bello Trompeta i que era formada per vint-i-un membres. La dialèctica entre la posició dels opositors castellanòfils i els criteris de l’Avantprojecte de Núria va fer aparèixer el text de la comissió dictaminadora, que en definitiva varen votar els diputats de la majoria i que va ser el que es va promulgar en el «Diario Oficial de la República». Però repassem la història.
Paradoxalment, el diputat federal Bernardino Valle García, elegit per Las Palmas, en la sessió del dia 27 de juliol de 1932 va defensar un vot particular pel qual atacava el dictamen de la comissió. La característica principal del vot particular del senyor Valle era assegurar «la permanencia de la función docente del Estado en el territorio de Cataluña». Basava els seus raonaments així: «…no podemos permanecer ausentes ante la infancia, ante la juventud, fácilmente moldeable; es absolutamente preciso que sufra la influencia directa del Estado, con objeto de que pueda formar los ciudadanos futuros del Estado español, con el sentido español que no podemos abandonar ni en Cataluña ni en ningún otro sitio.»(1) La majoria que sostenia el govern va fer fracassar aquest vot particular en la votació ordinària amb 126 vots en contra i només 33 a favor.
Tot seguit la minoria catalana va presentar una esmena per tal de defensar el Projecte de Núria, que havia plebiscitat el poble català amb un resultat favorable gairebé unànime. El text esmenant intentava atorgar a la Generalitat la competència exclusiva de l’ensenyament en tots els seus graus i ordres. El diputat Antoni M. Sbert va defensar-ho així: «Puede por esto la minoría catalana defender plenamente la constitucionalidad de esta enmienda, que reclama, para Cataluña, la totalidad, no ya de la ejecución, sino de la legislación en materia de enseñanza.»(2) «Por ser la lengua oficial, consta la obligación, que nosotros asumimos, de enseñarla en todas nuestras escuelas; pero es más: es que vuestro recelo, vuestra desconfianza, os llevaron a exigir de nosotros, que no lo necesitábamos para hacerlo, que se enseñase “en” la lengua oficial en las escuelas y Centros de Cataluña.»(3)
El que pretenien els diputats de la comissió era que la Generalitat tingués el dret de crear i mantenir centres d’ensenyament però totalment al seu càrrec, és a dir, que el dret que se li atorgava era idèntic al que la -Constitució donava a totes les institucions privades. I davant d’aquesta situació, el diputat Sbert va exclamar abans d’acabar el seu discurs: «Creí sinceramente que podía compaginar mi espiritualidad catalana con mi españolismo, y lo he venido practicando durante esos diez años de mi juventud; después he visto cómo se levantaba todo un torrente de recelos y me he convencido de que estaba en un error, porque enfrente de esa comunión de sentimientos que yo había practicado y que había creído que era posible mantener, sintiendo hondamente a España, no a través del atado español, sino a través de la solidaridad de todos los españoles, han surgido hechos y apreciaciones del problema que me han demostrado que sufría una equivocación. »(4)
La posició de la comissió va ser aportada pel diputat Iranzo, que va dir: -«Si confiamos a la Generalidad de una manera exclusiva la enseñanza en todos sus grados y órdenes, ¿cómo va a haber Centros de enseñanza del Estado? (…) El dictamen interpreta fielmente el texto constitucional; deja amplio margen, amplia libertad, al Estado para que cuando quiera y como guste establezca en Cataluña Centros de enseñanza y no se prohíbe a la Generalidad que haga lo propio.»(5) És a dir: es deixava l’ensenyament amb una xarxa doble. Els centres estatals, que ensenyarien en castellà, i els que podria crear la Generalitat del seu propi pressupost, en els quals es podria ensenyar el català però sense oblidar mai la llengua castellana.
Posada l’esmena a votació, va ser derrotada. Només 36 diputats hi varen votar a favor: eren els catalans conjuntament amb els bascos i els gallecs.
El tema de l’ensenyament primari, amb aquest debat, ja havia quedat sentenciat. Majoritàriament, el Parlament havia decidit que la Generalitat no s’irrogués la competència exclusiva de les escoles basant-se sobretot en la qüestió lingüística. Però restava la qüestió de la universitat, la qual també hom volia que es quedés l’Estat per tal que la llengua castellana hi dominés igualment. Ortega y Gasset, en el debat a la totalitat del projecte, ja ho havia expressat: «Lo que no sería posible es que para crear esa cultura catalana se usase de los medios que el Estado español ha puesto al servicio de la cultura española.»(6) I també, en aquest mateix debat a la totalitat però en una sessió més endavant, va dir que, entre d’altres punts, l’opinió del país no admetia «el bilingüismo universitario».(7)
Manuel Azaña, cap del Govern, va manifestar el seu desacord amb Ortega y Gasset així: «Nos separa del Sr. Ortega, de manera principal, la cuestión de la Universidad. Nosotros hemos sostenido que tiene peligros el mantener en Cataluña dos universidades, una de lengua catalana y otra de lengua castellana.»(8) «…esta doble Universidad tiene a nuestro juicio el peligro de desnaturalizar su propia función, de constituir dos centros de cultura rivales, rivalidad que no se limitaría a disquisiciones científicas, sino que, tal vez tomaría caracteres políticos.»(9)
O sigui, que no volien pas segregar en dos ens separats els centres universitaris per raó de la cultura catalana i la castellana, però aquesta separació no era pas motivada per qüestions econòmiques, sinó simplement per raons polítiques. Heus ací el comentari fet sobre el seu finançament: «De modo que es un poco absurdo venir a hacer esta observación y decir ¡ah, cuidado!, si quieren Universidad que se la paguen ellos. ¡Naturalmente! Y, además, en las indicaciones que ha hecho el Gobierno aquí el viernes pasado yo hice notar, que se pondría en el Estatuto la cláusula de que la Generalidad reembolsaría al Estado nacional de todos los gastos que éste, por razón de enseñanza, hiciese en Cataluña. Esto lo dije bien claro y bien terminante. »(10)
El respecte, la defensa i la protecció del govern de la República envers la cultura i la llengua catalana no passaven de ser una actitud totalment passiva i neutral. Ho tolerava perquè no ho podia evitar. Però ho considerava com un fet absolutament aïllat de les seves funcions i, naturalment, tot el seu possible cost econòmic havia de recaure sobre Catalunya. Els impostos que Catalunya pagava a l’Estat eren per a promoure i divulgar la llengua castellana. I si volíem conrear la nostra cultura pròpia havíem de pagar un gravamen doble. I, tot i així, encara tenien por que la cultura catalana no sobrepassés la cultura oficial.
En aquest ambient, el govern considerà. que havia trobat una solució salomònica: en lloc de permetre l’existència de dues universitats, s’havia de donar autonomia a la universitat, de manera que seria governada per un patronat, el qual garantiria la igualtat absoluta en les dues llengües i cultures. Per això va fer presentar al diputat radical socialista Francisco Barnés una esmena transaccional, que després va ser la que definitivament va passar a integrar-se al text de l’Estatut, en què es possibilitava la barreja de les dues universitats sota la regència d’un patronat mixt que donaria una igualtat absoluta al català i al castellà.
En començar el debat sobre aquesta esmena del diputat Barnés, que era encunyada per la política del govern, el diputat José Ortega y Gasset s’hi va oposar. Va dir que la problemàtica universitària estava en l’existència «de dos aspectos culturales en divergencia: el particularista catalán y el integrista español».
«Yo no creo, no recuerdo, que desde el advenimiento de la República nadie haya intentado coartar la libertad de los catalanes para el uso de su lengua en todos los órdenes de su vida, privada o pública… »(11)
«Ya no se trata de que la vida catalana pueda fluir, sin deformación y sin estorbo, en el dócil elemento de su idioma; ya no se trata de llegar, como a una ribera apetecida, al libre uso del catalán, sino al revés; una vez logrado esto, se hace del libre uso del catalán una posición política firme que signifique un cierto rango jurídico del poder regional de Cataluña, y, además, de ese uso libre se hace un instrumento de polémica y de lucha histórica para ir desalojando el idioma español, y a este simbolismo polémico e institucional que cabalga sobre aquel otro sentimental que nos parecía tan respetable, a eso es a lo que nos oponemos nosotros radicalmente (muy bien, muy bien).
»En una Universidad bilingüe, título que parece anunciar estricta paridad en el trato de dos idiomas, es evidente que la lengua española quedaría en desventaja, aun contando con la más absoluta buena fe en el cumplimiento de todas las ordenanzas.»(12)
La raó aportada per Ortega és que a la Universitat de Barcelona només hi havia d’un 25 a un 30 per cent d’estudiants castellanoparlants i que, aleshores, l’idioma predominant hi seria el català. L’esperit dominador d’Ortega queda ben clar quan diu que, encara que els alumnes catalanoparlants hi siguin en més gran nombre, l’Estat, que és el poder prevalent, només té un idioma i aquest és el castellà: el senyor Ortega no ha entès el problema català i, per això, vol imposar-se sobre Catalunya com sempre s’havia fet. Més endavant del seu discurs ho reconeix: «…del llamado problema catalán, que es problema precisamente porque no es sólo catalán, sino divergencia grave entre el modo de sentir, respetabilísimo, de muchos catalanes, y el de la inmensa mayoría del pueblo español.»(13)
La qüestió és diàfana: el poble espanyol domina sobre els interessos del poble català. Ortega diu: «Muchos catalanes están en controversia contra la “inmensa mayoría”» dels espanyols. Si les xifres són acceptades en general i per al problema en abstracte, quan és a la inversa en la qüestió universitària, o sigui, que la «inmensa mayoría» d’alumnes és catalana i només els castellanoparlants són «muchos», aquesta fórmula ja no quadra, i aleshores cal cercar unes noves excuses per a poder ofegar Catalunya.
Cal remarcar-ho una altra vegada. L’oposició no va contra el dictamen per raons pedagògiques o científiques. No: la lluita parlamentària que s’esbrava del grup d’intel·lectuals castellans que estaven al servei de la República era únicament i exclusivament per a tallar el pas a la llengua catalana en el camp universitari.
En contestar a Ortega, el diputat socialista Rafael Campalans va demanar que, quan es volgués examinar la problemàtica de Catalunya, s’intentés de fer amb amor. I va afegir: «Nosotros no tenemos la culpa de no haber sido asimilados o suprimidos. Siento una pena enorme al ver que en el siglo XV o en el siglo XVI no se quemara a todos los catalanes, por ejemplo, o no se les hubiera echado de Cataluña. Yo estaría muy tranquilo ahora, porque ya no habría problema,»(14)
Varen proposar-se diverses envestides parlamentàries contra aquest dictamen de la comissió, però totes varen naufragar. Rafael Campalans, en nom de la minoria catalana, va presentar una esmena a la totalitat de l’article en la qual es volia que el servei de la cultura fos prestat per la Generalitat a Catalunya tot assegurant que hi hauria escoles en castellà per cada quaranta alumnes que ho demanessin, i fins i tot en aquelles escoles de la Generalitat s’utilitzarien els dos idiomes a partir del primer grau.
Campalans manifestà el desencís que tenia: «Yo quisiera traer aquí el sentimiento, la sensación de asombro, del enorme desencanto de Cataluña» pel comportament dels intel·lectuals de la Cambra (Ortega i Unamuno), que va titllar d’«últimos vasallos de un imperio que no existe»: «Nosotros os mostramos nuestro españolismo, y en respuesta se nos dice: “No; el españolismo es un privilegio de los castellanos; si queréis integraras en la vida española, monopolio de Castilla, tenéis que renunciar a vuestra alma, a vuestra lengua, a vuestro espíritu.“
»Somos nosotros los que venimos aquí de cara al futuro; y ¿con qué se nos sale? Con papeles viejos, con leyes derivadas del estado de fuerza creado en Cataluña por Felipe V. Y ante nuestras reivindicaciones se nos oponen, ¡señores!, las leyes autocráticas y despóticas de la dinastía borbónica.»
Campalans era incisiu i tornava a insistir en la qüestió de la llengua: «Porque los catalanes aspiramos, sin cubrir con el menor velo de reserva la entera desnudez del pensamiento, porque aspiramos —como digo— a hablar nuestra lengua y a ser regidos y administrados en ella, se nos dice: ¡Pero estos catalanes son unos ansiosos! ¡Qué privilegios quiere esta gente! Pero yo os digo: ¿Es que los catalanes os quieren imponer su lengua, os quieren imponer su derecho? No, no pueden hacerlo (…) Pues si nosotros no os queremos imponer nuestra lengua ni nuestro derecho, ¿por qué queréis hacer vosotros?»(15)
Aquest vibrant discurs de Campalans no va pas afavorir l’acceptació l’esmena defensada. La comissió la va rebutjar per boca del diputat valencià Miguel San Andrés (radical socialista). La minoria radical també va votar-hi en contra i el diputat Terrero va justificar, entre d’altres raons, la seva oposició així: «Y si yo creo que la Universidad de Cataluña no del tener por idioma el catalán, no es por odio al catalán, es porque creo que el castellano es un idioma más apto para verter en los estudiantes catalanes toda la ciencia y toda la cultura europea y mundial, y para que las investigaciones y descubrimientos científicos españoles puedan llegar a ser conocidos en el extranjero.»(16) I també va confessar: «…y es que tengo creencia, y ojalá sea equivocación, de que al entregar gran parte o toda enseñanza a Cataluña, en el transcurso de algunos años el idioma castellano se pierda en Cataluña.»(17)
Aquesta esmena presentada pel grup parlamentari de la minoria catalana, un cop posada a votació, només va tenir 34 vots en contra dels 124 que la varen fer inviable.
Bé que la comissió dictaminadora no va fer seva aquesta esmena de diputats catalans i, per altra banda, la Cambra també la rebutjà, tampoc es varen aprovar d’altres esmenes que pretenien aigualir encara més la normalització del català. Per exemple, n’hi havia una de molt curiosa del diputat agrari Joaquín Fanjul, elegit per Conca, el qual ja s’havia distingit en els debats sobre l’oficialitat de la llengua catalana. Aquest diputat estava segur que els catalans no coneixien el castellà perquè els mestres no l’ensenyaven. I per evitar aquesta situació, el senyor Fanjul proposava que s’establís un premi per als mestres que ensenyessin el castellà, els quals cobrarien en funció del nombre d’alumnes que l’estudiessin. D’aquesta manera ell es pensava que, a base dels estímuls econòmics, els mestres tindrien més interès a introduir el castellà a Catalunya. L’esmena va naufragar perquè només va tenir 12 vots a favor i 92 en contra.
Una altra esmena important va ser la que va defensar Miguel de Unamuno, amb qui conjuntament la van firmar també Sánchez Román, Justin de Azcárate, Antonio Sacristán, Publio Suárez, García Valdecasas i García Lozano. L’esmena no tenia pas un caire excessivament regulador dels centres d’ensenyament: més aviat era un text legal que tenia un substrat lingüístic. Deia així: «Es obligatorio el estudio de la lengua castellana, que deber emplearse como instrumento de enseñanza en todos los Centros de España. La Generalidad de Cataluña podrá, sin embargo, organizar enseñanzas en su lengua regional. Pero el Estado mantendrá también en Cataluña las instituciones de enseñanza de todos los grados en el idioma oficial de la República.»(18)
Unamuno, en el seu discurs de defensa, va esgrimir una idea, que tot els qui van a favor incondicionalment de la llengua castellana solen recalcar per auto-justificar-se, segons la qual «Catalunya no ha estat mai oprimida». Unamuno diu: «… el hablar de nacionalidades oprimidas —perdonadme la fuerza, la dureza de la expresión—, es sencillamente una mentecatada; no ha habido nunca semejante opresión, y lo demás es envenenar la Historia y falsearla. »(19)
Llegint només el text de la seva esmena, hom pot veure que per a tots els catalans és una opressió cultural imperdonable que la llengua catalana no sigui l’instrument pedagògic normal a les escoles des que per «dret de conquesta» se’ns va imposar una llengua que ens era estranya; i aquest fet es va anar repetint ininterrompudament fins a l’adveniment de la República. En conseqüència, Miguel de Unamuno no era un intel·lectual neutral i objectiu, sinó que era un home partidista i sectari.
Unamuno es basa en el dret positiu per demostrar que no hi ha opressió: «Hay que partir, naturalmente, de que la enseñanza, el conocimiento del castellano es hoy en Cataluña y para los catalanes obligatorio, no porque se les haya impuesto, sino porque lo han aceptado voluntariamente y cordialmente, de buena voluntad; pero, en cambio, el conocimiento del catalán no es obligatorio ni para los catalanes; es natural que espontáneamente lo quieran, pero no es obligatorio para los catalanes y el castellano, sí.»(20)
De l’opinió de Fanjul als criteris d’Unamuno existeix una bona diferència. L’un diu que els catalans no el saben i que s’ha de vigoritzar la castellanització; Unamuno, en canvi, per poder justificar la introducció sistemàtica del castellà a Catalunya, diu que els catalans l’han acceptat voluntàriament. En la mateixa sessió, «voluntàriament» Campalans oferia una esmena a la Cambra i «cordialment» els diputats espanyols hi votaven en contra amb una estranya unanimitat. De la negació radical d’un dret humà, mantinguda per un poble, de manera unànime pels seus representants legítims, no se’n pot dir opressió?
Unamuno ja ho sabia, això que els catalans demanaven i els espanyols denegaven, car així ho explica: «Pero hay algo más, y es que yo he oído decir: “Hay que darles todo lo que piden.” No; a nadie hay que darle todo lo que pide, porque ese es un mal sistema. Hay que darles lo que les convenga y lo que nos convenga a todos, y no creo que sea uno mismo el que en todos los casos sabe lo que mejor le conviene.»(21) Unamuno havia decidit que a Catalunya no li convenia la llengua catalana.
Ventura Gassol li va respondre dient-li que, quan Unamuno parlava de Catalunya, es deixava anar per la passió. I li va etzibar: «Yo le digo a S. S. que la lengua catalana es carne viva del espíritu, como lo es la castellana. (El Sr. Unamuno: Ya lo sabemos.) No lo parece, Sr. Unamuno, no lo parece muchas veces, porque trata S. S. de las lenguas con muy poco respeto, lo que no es digno de una mentalidad como la de S. S.; no lo parece, Sr. Unamuno.»
El diputat Ventura Gassol hl va insistir encertadament: «… que no está en la pequeñez física la grandeza de los pueblos, sino en lo moral, Sr. Unamuno. (El Sr. Unamuno: Ya lo sabemos. – Risas). Y no hablemos (porque si lo sabe le agradeceré mucho que tenga un poco de paciencia, que mucha hemos tenido nosotros) ya del valor que tiene la lengua para el que la habla y la ha recibido como la mejor parte del patrimonio espiritual que heredara de los suyos, ni de cuanto crece este valor llegando a aquella fuerza de simbolismo a que el otro día aludía el Sr. Ortega y Gasset, cuando esta lengua ha pasado por el calvario por que ha tenido que pasar la lengua catalana. Si el dolor sensibiliza, ¡imaginad cuán sensible será la lengua catalana después de las persecuciones que ha tenido que sufrir a través de su historia! ¡No queráis, pues, seguir procedimientos del antiguo régimen, que cayó casi por sí solo, de tan podrido como estaba.» Gassol va continuar així: «¿Es que tal vez también os habréis dejado convencer por este concepto fascista de la soberanía del Estado, que os hace creer que es mermar lo más mínimo de la soberanía del Estado traspasar el servicio de la cultura a un pueblo cuya personalidad y cuya autonomía habéis reconocido?»(22) «No nos compadezcáis, pues, Sr. Unamuno. Habla S. S. muy a menudo y es tanto el amor que nos tiene, que nunca nos olvida. Hay una frase que siempre sale de los labios del Sr. Unamuno. Nos quiere tanto “que teme que nos suicidemos”. (…) Siguiendo la imagen de S. S. mejor que de suicidio sería que hablase, dado el concepto que, por lo que se ve, tiene de esa unificación que desea bajo el imperio de la lengua castellana, de homicidio. Pero le digo a S. S. que puede estar tranquilo, pues Cataluña ya se suicidó en ese sentido y ha renacido, para decirlo en palabras de S. S. mismo.»(23)
La minoria radical, en explicar el sentit del seu vot, va dir que aniria a favor de l’esmena d’Unamuno. El diputat radical Gil Robles va prendre la paraula i va afirmar: «El bilingüismo dentro de la Universidad de Barcelona llevaría a confusiones tales y a tales conflictos que harían la enseñanza ineficaz.»(24)
José Antonio Balbontín, del Partido Radical Revolucionario, també va explicar el seu vot. Va emprar uns arguments que fan pensar molt: «Y hay otros, en fin, que son los catalanistas, con la ayuda de los socialistas y de los demás republicanos gubernamentales, que no van hacia la España del porvenir con que yo sueño, ni se quedan tampoco siquiera en la España de los Reyes Católicos, sino que quieren retroceder a la España de Wifredo el Velloso (rumores y risas).»
Una altra idea expressada per Balbontín, l’internacionalista revolucionari, que vol embolicar el seu «nacionalisme espanyolista» amb la justícia proletària, porta el germen de la incoherència a dins mateix. Heus ací la contradicció: «Se ha dicho en Barcelona que encuentran muchos catalanistas más llano el camino hacia Francia, pasando por encima de los Pirineos, que el camino hacia España, pasando por la llanura castellana. Esto se ha dicho en vuestra tierra, en vuestra nación, si queréis. Y yo os digo ese nacionalismo vuestro, desbordado, descabellado, a mí me parece como a D. Miguel de Unamuno, con su misma palabra, que yo no había podido emplear antes porque yo no tengo su autoridad, una mentecatada; esta es la palabra, una mentecatada, porque no sois una nación, sois una región española, como las demás, y no tenéis derecho a estar solos, sino que estáis obligados a vivir en sociedad como todas las personas civilizadas, y si os molesta la civilización, emigrad a una isla remota, apartados de la sociedad europea, porque en Europa está prohibida la barbarie tarraconense.»(25) Aquesta era la política lingüística d’un representant de l’extrema esquerra: de primer no ens deixa anar cap a Europa i després diu que Europa no vol els qui hi voten anar.
L’esmena del senyor Unamuno va ésser derrotada, amb 87 vots a favor i 156 vots en contra, i així no va poder prosperar la filosofia espanyolista d’aquesta barreja tan original dels intel·lectuals castellans, la minoria agrària, la dreta de Gil-Robles, els republicans radicals, i la sal de l’extrema esquerra revolucionària.
El text de la comissió que finalment va prosperar amb l’abstenció dels diputats catalans va ser, tal com va dir el president del Consell de Ministres, Manuel Azaña, una solució intermèdia: «El Estado conserva en Cataluña todos sus organismos docentes, de arriba a abajo, entre ellos la Universidad; la Generalidad, en uso también de las facultades que le concede la Constitución, puede crear todos los Centros docentes que le plazca, desde una Universidad hasta una escuela, con todos los grados intermedios.»(26) I tot de por que la llengua catalana no agafés massa protagonisme: els catalans havien de ser espanyolitzats a través de l’escola.
De l’examen d’aquests dos debats al Congrés republicà podem veure que el tema de la llengua catalana no era pas una qüestió que anés lligada a cap política concreta. Més aviat hom arriba a la conclusió que és un assumpte que va íntimament lligat als espanyols, sigui quina sigui la seva política, o la seva ideologia.
Poca diferència existeix entre els arguments que varen ressonar en el Senat o en el Congrés de Diputats durant la Monarquia, dels que hem pogut copsar a les Corts constituents republicanes.
És veritat, però, que la República finalment va atorgar l’oficialitat de la llengua catalana. Però també ho va fer amb tantes cauteles, i amb tantes reserves, que el seu reconeixement va quedar neulit.
De la proposta moderada presentada pels catalans en el projecte de Núria, un cop passada per la comissió parlamentària dels Estatuts, en va sortir un text encara més ambigu. És cert, però, que si el Govern republicà hagués fet cas de l’oposició, encara hauria quedat més reduït el reconeixement oficial de la nostra llengua; i que varen ser els vots dels socialistes, i dels republicans d’Azaña, els qui ho varen salvar.
El govern es va trobar enmig de dos focs en aquests articles estatutaris que feien referència a la llengua catalana. Per una banda, la proposta de Núria ratificada pel poble català, i per l’altra, l’espanyolisme nacionalista dels d’Acció Popular de Gil Robles, la minoria agrària, els intel·lectuals de l’Agrupación al Servicio de la República, els republicans radicals de Lerroux, i els d’extrema esquerra.
La solució salomònica no es va inspirar en els drets nacionals de Catalunya ni a complaure les mínimes exigències individuals i col·lectives dels ciutadans catalans. No. El text definitiu és un constant equilibri per no ferir els espanyols, i complaure els republicans catalans, que s’havien agrupat en la Minoria Catalana.
Aquí caldria saber fins a quin punt l’ajut incondicional deis republicans catalans a les Institucions Republicanes, i la pressuposada «espanyolització» que això va representar per a molts nacionalistes, va accelerar o va fer decidir la normalització de la llengua catalana en el text estatutari de 1932.
És a dir: Seria molt interessant conèixer si l’Estat espanyol reconeix els drets nacionals de Catalunya —I entre ells, especialment els que fan referència a la llengua catalana— quan comprova que Catalunya aporta o ofereix ajut al sosteniment de les institucions estatals. I si no, a l’inrevés. Si els polítics que governen la nau de l’Estat reconeixen la llengua catalana quan veuen que les posicions es radicalitzen i que Catalunya majoritàriament refusa l’Estat i no vol contribuir al seu sosteniment.
Aquest és el cas de la República? D’una banda veiem que els polítics catalans participen activament en la configuració de l’Estat republicà, com no ho havien fet mai anteriorment, i decididament el defensen com ningú. Aquesta participació activa, en canvi, no serveix ni per a assolir la total oficialitat de la llengua catalana, tema més polític que no pas econòmic.
I veiem com la minoria catalana presenta les esmenes formulades pel Projecte de Núria, les quals són d’un moderantisme total, i l’aparell de l’Estat no reinstaura l’oficialització de la llengua de manera magnànima, i tal com havia estat originàriament.
No. L’espanyolització dels polítics catalans no és recompensada ni amb una qüestió tan poc costosa com és la llengua. Una qüestió que és més d’amor i d’estimació que no pas de partides pressupostàries. Quan els catalans s’allunyen dels centres de gravetat política de l’Estat, l’excusa de no concedir la llengua és que cal evitar un esberlament espiritual. Però si els catalans col·laboren en la configuració del mateix Estat amb ímpetu i lleialtat total, també sorgeixen excuses per a denegar-ho.
Sembla que la conclusió que hom podria treure, de caire provisional, és que la qüestió lingüística i la persecució constant que patim tindrien més a veure amb un problema d’ètnia, o un desig de domini nacionalista, que no pas amb un tema exclusivament polític.
Per ara res no ens fa recomanar la necessitat que els catalans col·laborem amb l’Estat per tal d’obtenir, per a nosaltres, la total reconeixença de l’oficialitat de la nostra llengua fins a l’últim nivell del seu prestigi. Res no ens aconsella que, per a aconseguir l’alliberament total de la nostra llengua pertot arreu, ens hàgim de posar a laborar per a l’Estat espanyol.
A través dels temps, hem vist que tot allò que s’ha aconseguit a favor de la nostra llengua, no ha estat pas cedit voluntàriament i generosament, sinó que només ha estat guanyat per la raó dels fets, i per la tenacitat insubornable dels catalans. Tots els passos que lentament la llengua ha anat avançant són el fruit del nostre esforç, i el resultat de la nostra lluita. No hi hem tingut mai ni la més petita ajuda de ningú, ni dels polítics espanyols, ni dels seus intel·lectuals, ni de cap institució.
Aquest és el pensament que encara avui ens ha de marcar el camí, fins a arribar a l’alliberament total de la nostra llengua dins de la cultura universal.
(1) DSCC, núm. 207 (27-VII-1932), p. 7.373.
(2) DSCC, núm. 207 (27-VII-1932), p. 7.378.
(3) DSCC, núm. 207 (27-VII-1932), p. 7.379.
(4) DSCC, núm. 207 (27-VII-1932), p. 7.382.
(5) Ibid
(6) DSCC, núm. 165 (13-V-1932), p. 5.580.
(7) DSCC, núm. 176 (2-V11-1932), p. 5.974.
(8) DSCC, núm. 176 (2-V11-1932), p. 5.993.
(9) DSCC, núm. 176 (2-V11-1932), p. 5.994.
(10) Ibid.
(11) DSCC, núm. 207 (27-V11-1932), p. 7388.
(12) DSCC, núm. 207 (27-V11-1932), p. 7387.
(13) DSCC, núm. 207 (27-V11-1932), p. 7.388.
(14) DSCC, núm. 207 (27-VII-1932), p. 7.395.
(15) DSCC, núm. 209 (29-VII-1932), p. 7.508.
(16) Ibid.
(17) DSCC, núm. 209 (29-VII-1932), p. 7.511.
(18) DSCC, núm. 200, apénclix 9.
(19) DSCC, núm. 210 (2-VII-1932), p. 7.537. Vegeu Felip LORZA ALAIZ, Don Miguel de Unamuno y las lenguas españolas minoritarias. Las alas más grandes que el nido, «Ínsula», núm. 280, Madrid, 1970, p. 12.
(20) DSCC, núm. 210 (2-VII-1932), p. 7.537.
(21) DSCC, núm. 210 (2-VII-1932), p. 7.538.
(22) DSCC, núm. 210 (2-V11-1932), p. 7.541.
(23) DSCC, núm. 210 (2-V11-1932), p. 7543.
(24) DSCC, níun. 210 (2-V11-1932), p. 7549.
(25) DSCC, núm. 210 (2-VII-1932), p. 7.550.
(26) DSCC, núm. 210 (2-VII-1932), p. 7.566.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 166 a 176