L’ensenyament i l’ús del català
El tímid reconeixement de les «lenguas nativas» que l’any 1970 va recollir la Llei General d’Educació i Finançament de la Reforma Educativa va quedar escrit sobre el paper, però no es traduí en cap mena d’efectivitat real per part de l’administració pública per manca de desenrotllament reglamentari. De fet, fou la societat catalana qui començà a prendre unes actituds valentes i introduí la llengua catalana a l’ensenyament, especialment a les escoles privades.
L’any 1975 el problema de l’ensenyament del català es discutí en les corporacions públiques. En el ple municipal de Barcelona del 4 de març de 1975, quan el regidor Jacint Soler i Padró proposà una partida pressupostària a favor de l’ensenyament del català, divuit regidors hi varen votar en contra. Al cap de poc, el dia 7 de març, passava exactament el mateix en el ple municipal de l’Ajuntament de Girona: hom votà contra la proposició del regidor Joan Paredes Hernández, que demanà que el superàvit pressupostari es dediqués a l’ensenyament del català.
Aquest famós «No al català» va provocar una forta campanya per tot Catalunya, per la qual cosa el governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, va canalitzar totes les protestes davant del govern de Madrid per tal de frenar el malestar general. El ministre d’Educació i Ciència, Cruz Martínez Esteruelas, que tenia vinculacions familiars a l’Hospitalet de Llobregat i que mentre fou advocat de l’Estat a Girona rebé classes de català, va preparar un decret, que es va signar el 30 de maig de 1975, pel qual es legalitzava reglamentàriament la incorporació de les «lenguas nativas» als programes educatius a títol experimental.
Però hom no s’aturava aquí. Els problemes que comportava l’ús del català apareixien a tot arreu: en els plens municipals de diferents ajuntaments i en d’altres actes públics es crearen controvèrsies sobre la seva legalitat. Però I ‘opinió pública es decantà unànimement a favor de l’anul·lació de qualsevol trava en contra de la plena utilització de la llengua catalana en el terreny oficial.
El Collegi d’Advocats de Barcelona va formular un dictamen el 27 de maig de 1975 en el qual, després d’examinar la problemàtica de l’ús de la llengua catalana des de la perspectiva legal, afirmava: «El dret a l’ús del català és un dret fonamental individual i col·lectiu que, com a tal, no pot ser objecte d’una prohibició excloent o discriminatòria dins d’un autèntic Estat de Dret.» I acabava recomanant l’ús del català en les corporacions locals, les associacions de veïns, culturals i esportives, les comunitats de propietaris, les societats mercantils, professionals, etc. També especialment n’aconsellava l’ús en les informacions pels altaveus de l’estadi del F. C. Barcelona, les quals havien estat objecte de prohibició en català per part del Govern Civil de Barcelona.
Tots aquests fets varen atabalar el govern de Madrid, que va perdre la seva iniciativa ja que s’havien ultrapassat els acords adoptats pel Consejo Nacional del Movimiento el 1973. El general Franco era més de l’altre món que d’aquest i el primer ministre era Carlos Arias Navarro, ja a les escorrialles de la dictadura, el qual, davant l’avalot de Catalunya, es veié obligat a preparar un decret sobre l’ús de les «lenguas regionales» que portà la data del 31 d’octubre de 1975. Aquest Decret no s’apartava pas gaire del que disposava el Decret del 9 de juny de 1930 promulgat per Dámaso Berenguer en caure la Dictadura del general Primo de Rivera. La paradoxa més flagrant és que aquest decret, no podent-lo firmar el general Franco, que estava apartat del poder per la seva malaltia, el va signar Joan Carles de Borbó com a «Príncipe de España». I es dóna la casualitat que el primer decret firmat per Joan Carles va ser precisament per a posar límits a la lliure utilització de l’idioma català. El ministre que el va preparar va ser Antonio Carro Martínez.(1)
Aquest decret disposa que l’ús del català és lliure en els actes culturals i en els mitjans de comunicació, però que només es podrà emprar oralment en les corporacions locals i que caldrà traduir el text quan s’hagi de transcriure. No cal dir que també es prohibia en qualsevol document oficial adreçat als organismes de l’Estat, de l’administració pública i de l’administració de justícia. En definitiva, varen fer signar al Príncep d’Espanya un decret pel qual es volia mantenir la diglòssia. En català només s’hi podia parlar, i en castellà sempre que s’hagués d’escriure.
La mobilització popular i la pressió social en els darrers mesos del règim personal del general Franco havien aconseguit, després de quaranta anys de persecució, que el govern reconegués oficialment les llengües no castellanes de l’Estat. És veritat que aquest reconeixement va ser molt feble: a l’escola es «va tolerar» l’ensenyament del català, però sempre amb un caire experimental i sense cap mena d’obligació d’estudiar-lo per part dels alumnes; en l’administració local se’n va permetre l’ús oral, però, en canvi, se li hi denegava la normalització escrita. Allà. on es donava llibertat era en els mitjans de comunicació social. Hem d’acceptar que, almenys, s’havia obert una petita escletxa que, malgrat no donar cap satisfacció plena a les reivindicacions catalanes, encetava un compàs d’espera.
Un altre camp en què l’ús de la llengua catalana també es normalitzava era la inscripció de noms catalans al Registre Civil, on fins aleshores només es podien inscriure noms en castellà. Per la Llei 17/1977 (BOE, 8-I-1977), efectivament, es modificava l’article 54 de la Llei Reguladora del Registre Civil i s’autoritzava que qualsevol ciutadà hi podia consignar el seu nom en català. I, d’altra banda, també s’hi establia que qualsevol nom inscrit amb anterioritat a la reforma «es podia traduir al català» i que aquesta substitució era gratuïta per als ciutadans.
Encara que l’aparició de la reforma reglamentària es va produir quan Landelino Lavilla era ministre de Justícia, de fet qui havia preparat la Llei havia estat el ministre anterior, Antonio Garrigues Díaz-Cañabate, que havia entrat en el gabinet d’Arias Navarro en el primer govern constituït després de la mort del general Franco.
En aquest període cal fer constar el viatge del rei Joan Carles I a Catalunya, entre el 16 i el 21 de febrer de 1976, perquè en el discurs que va pronunciar el dia 16 de febrer al saló del Tinell de Barcelona va parlar en català. Encara que el paràgraf dit en català no arribà ni a un vint per cent del conjunt, políticament va tenir molt d’impacte i va donar un suport moral a les reivindicacions catalanes, can oficiosament reconeixia l’idioma propi de Catalunya.
(1) Antonio Carro Martínez, nascut a Lugo, fou lletrat del Consejo de Estado, tècnic dels Ministeris de Treball i de Justícia, director general d’Administració Local i procurador en Corts en quatre legislatures.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 203 a 205