L’ensenyament amb Ferran VII
Sota el règim de Ferran VII, època en què es viu l’ensorrada de l’Antic Règim i el romanticisme predomina, ens trobem davant una paradoxa: els liberals catalans s’inclinen cap a les solucions polítiques unitàries mentre que els sectors reialistes desenrotllen cada vegada més el sentit «provincialista».(1) Però a Madrid, pel que respecta a la nostra llengua, tant fan els uns com els altres.
En pujar al poder els liberals, l’any 1820, es va crear un departament específic per a l’educació que s’anomenà Direcció General d’Estudis i es posà en funcionament el Pla d’Ensenyament del 29 de juny de 1821, conegut també per Pla Quintana, nom del poeta Manuel José Quintana, que l’elabora. Aquest pla no parla en cap moment del fet lingüístic peninsular i obliga que tot ensenyament pagat per l’Estat sigui «uniforme», o sigui, en castellà.(2)
Al cap de dos anys, en tornar els reialistes al poder, derogaren aquest pla i en promulgaren un de nou anomenat «Plan y Reglamento de Escuelas de Primeras Letras», el 16 de febrer de 1825, a l’article primer del qual hom diu ben clar que el reglament d’ensenyament primari i serà uniforme per a totes les escoles de la península.(3) Els articles 14 i 15 obliguen que l’ensenyament de la gramàtica i l’ortografia sigui de la llengua castellana.
Aquest decret de Ferran VII (en aquell moment les Corts no estaven obertes) va ser preparat pel bisbe de Málaga, que era mercedari, i va ser ratificat pel ministre Francisco Tadeo de Calomarde, el governament del qual va ser conegut com «la ominosa década de Calomarde».
(1) J. VICENS VIVES, op. cit., p. 226.
(2) Colección de los Decretos y Ordenes Generales expedidos por las Cortes Ordinarias de 1820 y 1821, vol. VII, Imprenta Nacional, Madrid, 1821, p. 362.
(3) José de la NIEVA, Decretos del Rey Nuestro Señor D. Fernando VII, vol. X, Imprenta Real, Madrid, 1826, p. 53.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 63 i 64