La tecnocràcia i l’educació
La tecnocràcia, que s’ha introduït lentament en el Movimiento durant els anys cinquanta, es converteix en la ideologia hegemònica dins del bloc dominant del govern franquista cap a finals dels seixanta. La tecnocràcia necessita fer canvis ideològics en la societat i substitueix el «caudillaje» carismàtic pel «desenvolupament econòmic». La tecnocràcia consumista, d’altra banda, no vol galvanitzar les masses com sempre volien els falangistes; ans al contrari, conrea les minories dirigents i pretén despolititzar els ciutadans.
El 1967 va entrar en vigor la Llei Orgànica de l’Estat, del desenrotllament de la qual varen anar sorgint reformes institucionals en el Consell d’Estat, les Corts, el Movimiento, els sindicats, etc. Cal fer notar que, de resultes d’aquesta reforma del franquisme, els procuradors familiars, elegits el 10 d’octubre de 1967, s’incorporaren a la novena legislatura de les Corts franquistes.
Com una anticipació del Maig francès, a les universitats es provocaren situacions conflictives, les quals, el mes d’abril de 1968, obligaren Franco a un canvi de titular en el Ministeri d’Educació i Ciència, on situà un membre destacat de la tecnocràcia: Josep Lluís Villar Palasí.(1) Arran de la renovació de Villar Palasí s’intentà reformar el sistema educatiu amb la redacció de la Llei General d’Educació. Les bases de la reforma s’exposaren en un llibre blanc, però enlloc no s’hi feia referència a I ‘ensenyament de la llengua catalana. D’entrada, semblaria que la campanya del «Català a l’escola» engegada anys enrere no havia donat cap fruit, però si bé no va incidir sobre els governants de Madrid, si que va fer forat en els homes que el Movimiento tenia a Catalunya. Per això, quan el govern va enviar el Projecte de Llei General d’Educació a les Corts, el procurador per Lleida, Joaquim Viola Sauret, va presentar l’esmena 1.034 per la qual pretenia que hom considerés l’ensenyament de les llengües no castellanes com un element essencial de l’educació.(2)
A conseqüència de la defensa de Viola Sauret, en la sessió del dia 2 d’abril de 1970 de la Comissió d’Educació i Ciència de les Corts, s’hi varen adherir els procuradors Vilalta Caralt, Fugardo Sanz, Abella y Martínez de Eulate, monsenyor Cantero Quadrado, Mir Martí, Bosch Estivill i Fanjul Sedeño. Els arguments que varen fer servir per a anar a favor de l’esmena de Viola Sauret ens poden indicar el grau de convenciment que tenien aquests procuradors sobre la llengua catalana. Heus ací el que va dir el procurador Juan Manuel Fanjul Sedeño: «La unidad de la madre patria, nuestra patria, nuestra España es la madre indiscutida, y precisamente por eso se puede permitir el lujo de dejar pasar por delante, si es necesario, estas peculiaridades vernáculas, sin perder un ápice ni su maternidad, ni su categoría, ni su primacía. Creo que es de elegancia y de amor maternal.»(3)
Reconèixer el dret a tots els nens catalans no era pas el principi que el motivés. Més aviat eren les pressions polítiques que els catalans havien començat, segons podem veure en el mateix Fanjul Sedeño: «…creo que debemos abrir los brazos a esas regiones, para que tengan esa seguridad y estén en lo cierto, y que cerremos, al mismo tiempo, las bocas de todos aquellos que, en esas regiones, haciendo del pretexto vernáculo un pretexto político (muy bien), pueden dañar al Estado, y pueden dañar al sistema (muy bien).»
«Creo que la ponencia debe ser más amplia en este sentido; debe atender todo lo que se le pida en este aspecto, y precisamente cerraremos las bocas de los malditos y abriremos las esperanzas de los buenos españoles regionalmente patriotas.»(4)
El procurador Vilalta Caralt ho va demanar a la ponència «con cariño y humildad» i dient que, «por favor, no nos obligue a votar en contra». El senyor Bosch Estivill tornà a l’aspecte polític de la qüestió i digué: «Me preocupa porque determinados grupos políticos, o más o menos politizados, quizás a falta de mejores argumentos para manifestar oposición al sistema en las regiones bilingües, están levantando, probablemente como bandera política, la falta de atención a las lenguas vernáculas.»
Després de tots aquests discursos, en nom de la ponència redactora de dictamen que discutien va parlar Adolfo Muñoz Alonso,(5) que en el seu discurs va dir, dirigint-se a Viola Sauret: «…el lenguaje es algo más profundo y muchos están llegando al marxismo a través de la incomprensión de lo que el lenguaje significa como expresión del trabajo. Por tanto, mucho cuidado con creer que la lengua es sólo vehículo a través del cual los hombres se comunican, porque también a través de ella se filtra el alma, y, a veces, los virus para el alma (muy bien; aplausos).»(6)
Les idees del falangista Muñoz Alonso eren ben clares sobre la necessitat de mantenir el castellà com a llengua dominant quan, a més, hi afegí: «Hay que conceder su lengua y todo a quienes han asegurado ya la unidad española; pero no empecemos concediendo favores a aquellos que los piensen utilizar justamente en contra de la propia unidad de la patria que se los concedió (muy bien; aplausos).»
La premsa que va informar d’aquella sessió parlamentaria, en fer referència a les paraules de Muñoz Alonso, va transcriure que «a través de las lenguas vernáculas se filtraban los virus del separatismo», cosa que en el «Diario de Sesiones» no consta així perquè estem segurs que, després del malestar que això va representar a Catalunya, el mateix Muñoz Alonso es devia encarregar de polir-ho en el text taquigràfic. Però, de fet, és important que el senyor Muñoz Alonso reconegui que a través de la llengua ve el separatisme i que amb el castellà ens volen transformar mentalment tot violentant la nostra natural manera d’ésser.
En la sessió de la Comissió d’Educació i Ciència que es va celebrar el dia 17 d’abril de 1970, es varen aprovar els articles 14 i 17 de la Llei General d’Educació i Finançament de la Reforma Educativa, en els quals, respectivament, es reconeix que en l’Educació Preescolar i en l’Educació General Bàsica s’hi comprèn l’ensenyament de la «lengua nativa».
Si la campanya engegada per Omnium Cultural mesos abans de la discussió a les Corts del Projecte de Llei, com hem vist, va tenir els seus resultats benefactors, no podem oblidar tampoc un ajut moral que aquells dies de debat va influir poderosament a liquidar la polèmica sobre la inclusió de les llengües no castellanes a la Llei. Es tracta de l’article que José María Pemán va publicar a «ABC» i que va titular El catalán, un vaso de agua clara, el qual acabava així: «Hablar o leer o aprender el catalán es un hecho simplicísimo. Se trata de beber un vaso de agua clara.»(7)
(1) Josep Lluís Villar Palasí havia nascut a València el 1922 i, després de doctorar-se en Dret, va entrar de lletrat al Consejo de Estado. Inicià la seva carrera político-administrativa com a sots-secretari al Ministeri d’Informació i Turisme amb Arias Salgado; després treballà al Ministeri de Comerç i arribà a catedràtic de Dret Administratiu.
(2) Joaquim Viola Sauret, vinculat a Balaguer familiarment, era registrador de la propietat de Barcelona. Políticament, tenia lligams amb Josep M. de Porciales, amb el financer Jaume Castell del Cadesbank i també amb Joan Antoni Samaranch. L’any 1975 l’havien nomenat alcalde de Barcelona.
(3) BOCE, núm. 20 (2-IV-1970), p. 19
(4) Ibid
(5) Adolfo Muñoz Alonso nasqué a Peñafiel (Valladolid). Era. llicenciat en Teologia i doctorat en Filosofia i Lletres. Era catedràtic de la Història de la Filosofia a la Universitat de Madrid, de la qual arriba a rector. Com a polític era de la Vieja Guardia i va ser director general de Premsa. Va dirigir el setmanari falangista «El Español».
(6) BOCE, núm. 20, p. 26. Diari de Sessions de Comissions.
(7) Segons el senador Josep Andreu i Abelló, l’article de José María Pemán es va aconseguir a través del comte de Motrico°, José María de Areilza, un dia que varen sopar tots tres junts a Madrid. De fet, l’article era la compensació a l’ajuda d’Andreu Abelló perquè l’oposició política catalana signés una carta adreçada al secretari d’Estat dels Estats Units sobre la pròrroga de les bases americanes.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàg.196 a 198