La Revolució Francesa escomet contra la Catalunya del Nord

Com ja hem vist, la Catalunya del Nord, sota la jurisdicció de la monarquia «de dret diví» de Lluís XIV, va haver de suportar l’afrancesament cultural a través dels nuclis difusors, com l’Església, el sistema educatiu, les institucions polítiques i les normes jurídiques, que varen prohibir la utilització de l’idioma català amb argumentacions d’un nacionalisme francès aferrissat.

En esclatar la Revolució Francesa, la Catalunya del Nord es troba davant un nacionalisme francès molt més radical que, sense miraments de cap mena, vol assolir «anéantir les patois» i imposar la llengua francesa.

El dia 27 de gener de 1794 (8 Pluviôse) la Convenció Nacional, a proposta del diputat gascó Bertrand Barère de Vieuzac, decreta la creació d’instructors que ensenyin «la llengua francesa allà on no es conegui» per tal d’accelerar l’època en què els idiomes «feudals» desapareguin. El seu lema era: «Laisser les citoyens dans l’ignorance de la langue nationale, c’est trahir patrie.»

En nom del Comitè d’Instrucció Pública, el dia 4 de juny de 1794 (16 Prairial), el bisbe Henri Grégoire va fer un discurs a la Convenció Republicana a favor del decret que ordenava l’execució d’una nova gramàtica de la llengua francesa. En aquest rapport de Grégoire podem llegir, fil per randa, la política lingüística reduccionista que imperava en aquells moments a França: ja és ben curiosa la visió que hom hi té sobre els idiomes no francesos, en aquesta república «una i indivisible».⁽¹⁾

D’antuvi, tracta de «patois» idiomes com l’occità, el basc, el català, etc., i predica una lluita contra Ilur existència fins a assolir-ne la desaparició. Per argumentar respecte al predomini absolut de la llengua que es vol imposar hom hi afirma que «el francès és la llengua de la llibertat», mentre que els altres idiomes representen els tirans, el feudalisme i la contra-revolució. Referint-se als ciutadans del Midi, diu: «Ils ont abjuré & combatu le fédéralisme politique; ils combattront avec la même energie celui des idiomes. Notre langue & nos coeurs doivent être l’unisson.» I continua: «…per tal d’extirpar tots els prejudicis, desenvolupar totes les veritats, tots els talents, totes les virtuts, fondre tots els ciutadans en la “massa nacional”, simplificar el mecanisme i facilitar el joc de la màquina política, cal identitat de llengua.»

L’eclesiàstic Henri Grégoire va proposar a la Convenció republicana un pla per a anihilar les llengües no franceses que, resumit, es podria establir així (ja que per a ell la unitat de l’idioma era una part integrant de la Revolució:

Escampar amb profusió per tot el país una munió d’opuscles patriòtics relatius a la política i a les arts i sobre la meteorologia i la física elemental.
Uns bons diaris per als mercaders i els treballadors. Els periodistes exerceixen una magistratura de l’opinió. Revistes per als infants, els adolescents, etc.
Els principis s’han de vehicular amb anècdotes. Per a instal·lar els mots valen les cançons i les poesies líriques. Això també serveix per a propagar la llengua i el patriotisme.
En totes les municipalitats cal que s’impulsi la utilització exclusiva de la llengua «nationale» en les seves discussions.
I també s’hi pregunta: per què a França no exigim als qui es volen casar que sàpiguen llegir, escriure i parlar en la llengua nacional?

Henri Grégoire contraposa la llengua de la llibertat a les llengües feudals, vestigis de l’obscurantisme i de la ignorància. Però, en realitat, quina distància hi ha entre els criteris exposats a la Convenció republicana i les decisions preses per Lluís XIV? Pel que fa a la persecució del català a la Catalunya del Nord, no hi podia haver cap diferència entre tots dos comportaments, ja que estaven d’acord a l’hora d’eliminar l’idioma català. Un ho feia invocant l’honor de la nació francesa i l’altre ho imposava per assegurar la Revolució en una república una i indivisible. Tots dos es trobaven sota el mateix esperit del nacionalisme francès.

L’excusa de tractar el francès com a «llengua de la llibertat» és tan aberrant com oblidar que abans de la Revolució era la llengua de l’aristocràcia i de les classes dominants i ignorar que la llengua catalana i l’occitana eren vehicles de cultura abans que el francès. L’opressió contra les nacions subjugades sempre s’ha fet amb uns eslògans grandiloqüents i abstractes que només beneficien un grup humà determinat. L’edicte de Villers-Cotterêts de 1539 en què el rei Francesc I obligava a utilitzar el «vulgaire françois» en l’administració pública i en els tribunals de justícia estava en la mateixa línia del rapport d’Henri Grégoire i els republicans jacobins. Els uns amb arguments i els altres amb una excusa, tots coincidien a lluitar a favor del nacionalisme genocida del francès.

La lluita de l’Estat francès contra qualsevol llengua que no fos l’oficial o dominant va ser aferrissada durant molt de temps. A la Catalunya del Nord tampoc no hi hagué cap treva que pogués respectar la nostra llengua. A més d’eliminar-la en el camp de la justícia, de l’administració pública i de les institucions polítiques, allà on posaven més interès a eradicar-la era l’ensenyament. A les escoles públiques, a més de privar el català a les aules, també miraven de bandejar-lo durant l’esbarjo. Per assolir-ho hom va fer posar uns rètols en els patis de les escoles on es podia llegir: «Soyez propres, parlez français», és a dir: «Sigueu nets, parleu francès.» El govern francès volia convèncer els catalans que estaven sota la seva jurisdicció que, renunciant la seva pròpia llengua, arribarien a ser més polits.

(1) Rapport sur la nécessité et les moyens d’anéantir les patois et d’universaliser l’usage de la langue franlaise. Per ampliar Henri Grégoire, vegeu Lluís V. ARACIL, Dir la realitat, 1983, pp. 237-263. Pel Decret del 19 d’octubre de 1794 s’establí que l’ensenyament hauria de ser impartit en llengua francesa.

Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 57 a 59