La nomenclatura vaticana també ens vol escometre
A més de l’aparició de les normes legals, la Dictadura prohibí els Jocs Florals (1924), suprimí els Pomells de Joventut (1923), clausurà partits i entitats, dissolgué la Mancomunitat (1925), sancionà el Collegi d’Advocats (1926), etc. I també, en la seva obsessionada repressió, va originar moltes
topades amb l’Església catòlica, la qual, potser, era l’únic lloc on, d’una manera constant i amb un caire oficial, s’utilitzava l’idioma català, especialment en la predicació i en la catequesi. La Dictadura va ser impotent a fer-la emmudir. Això no obstant, pels mitjans que hi va dedicar el dictador, hem de considerar que la descatalanització era un objectiu important dins el seu règim polític.
L’any 1925 el general Primo de Rivera va amenaçar el cardenal Vidal i Barraquer per carta perquè, en l’obertura del curs 1925-26, al Seminari Pontifici de Tarragona s’havia utilitzat el català durant l’acte acadèmic. L’error del dictador va ser molt greu, car l’acte s’havia desenrotllat en llatí i els confidents que hi tenia no saberen distingir-lo del català.(1)
També aquell 1925 el missioner Bartomeu Barceló va ser multat i després empresonat per un sermó pronunciat a la catedral de Girona; igualment, el jesuïta Ramon M. Bolòs de Manresa fou detingut i empresonat a la Model; el jesuïta Josep M. Pijoan fou processat per l’autoritat militar per injúries a la bandera espanyola, etc. «No hi ha hagut cap català, ni cap home polític de Catalunya que hagi estat perseguit amb tanta tenacitat i tan metòdicament com l’Església catalana i els seus clergues», va escriure Manuel Brunet a «La Publicitat» el 1930.(2)
Aquesta lluita que el dictador sostingué contra l’Església era per «evitar la catalanización desde el púlpito», com solia dir; per això es preocupa moltíssim de perseguir la predicació i la catequesi en català. El seu paroxisme en aquesta qüestió arriba tan amunt que, davant la resistència del poble català a les seves pretensions, va mirar d’influir en l’Església de Roma. De bell antuvi se sap que el cardenal Tedeschini, aleshores nunci del Vaticà a Madrid, va ser un home que s’emmotllà a la política del règim dictatorial.
Per pressions del govern, el cardenal Tedeschini va fer un viatge de dos mesos per Catalunya la primavera de 1928 per tal de confegir una enquesta sobre l’Església catalana. Simultàniament, Primo de Rivera va canviar l’ambaixador de l’Estat al Vaticà per posar-hi un íntim col·laborador seu del primer temps, l’almirall marquès de Magaz, per tal de pressionar la nomenclatura o burocràcia vaticana en el sentit que l’Església catalana abandonés la seva fidelitat a l’idioma del país. És coneguda la frase de Primo de Rivera: «Volem que Roma es decideixi francament: o per nosaltres o per Catalunya.» Heus ací la dicotomia: l’Església, a través de la seva via jeràrquica, o s’espanyolitza tot abandonant l’idioma català o es manté fidel a Catalunya. Aquestes eren les dues alternatives, per altra banda, antitètiques.
Del fracàs que recollí davant l’Església catalana, Primo de Rivera passà a un èxit relatiu davant la burocràcia vaticana. Després del viatge exploratori del nunci Tedeschini a Catalunya sobre l’ensenyament de la catequesi de la predicació que es realitzà el mes de maig de 1928, els diferents bisbes catalans començaren de rebre uns decrets de les congregacions romanes en què hom els feia recomanacions sobre la utilització de l’idioma català.
El primer Decret, datat el 16 de novembre de 1928, és signat pel cardenal Lorenzo Lauri, penitenciari major, de la Sagrada Penitenciaria Apostòlica. Hi afirma que alguns confessors «imponen a los penitentes la obligación de confesarse, exclusivamente, en la lengua propia de la región», per la qual cosa ell mateix conclou que «no se puede tolerar este sacrilegio y descortés abuso del sagrado ministerio» i demana als bisbes que vigilin i que extirpin aquests abusos.
El segon Decret, datat el 12 de desembre de 1928 i signat pel cardenal A. Vico, prefecte de la Sagrada Congregació de Ritus, prohibeix a tots els bisbes la utilització dels ornaments sagrats de forma gòtica. Els dóna un termini d’un any per a canviar-los i homologar-los als que s’utilitzen a tot Espanya —la casulla anomenada «de guitarra»— per tal d’evitar el «separatisme» ornamental.
El tercer Decret, datat a Roma el 21 de desembre de 1928, és de la Sagrada Congregació de Seminaris i de la Universitat d’Estudis, que signa el prefecte cardenal Bisletti. Aquest explica el problema força clar quan diu: «Lo malo está que el noble y espontáneo amor a la propia tierra y a la propia lengua, que la firme adhesión a la patria chica, es decir, Cataluña, va en demasía —aunque duele decirlo, pero es así—, degenerando en una profunda aversión por la lengua y por la nación española.» Aquest decret arriba a unes conclusions molt peculiars: demana que als seminaris no s’hi faci política, que s’hi negui l’ordenació sacerdotal als «contagiados de cata-lanismo», que en siguin remoguts els professors catalanistes, que hom hi limiti l’ensenyament de la llengua catalana, que no s’hi deixin entrar revistes ni llibres que fomentin l’odi a la llengua castellana, etc.
El quart Decret és de la Sagrada Congregació del Concili, datat el 4 de gener del 1929 i signat pel prefecte cardenal Sbarretti. Bàsicament es dedica el document a l’ensenyament del catecisme i a la predicació, amb un apartat específic destinat a la llengua catalana. En les recomanacions romanes hi ha aberracions com ara l’afirmació que en el catecisme s’han d’explicar els deures del ciutadà envers la pàtria «petita» i la «gran» amb abstenció total de qualsevol al·lusió a la «rebelión política contra España». Pel que fa a la predicació, hom hi prohibeix «de modo absoluto a ambos cleros el uso de la lengua catalana modernizante o literaria» i hi recorda que cal fer en castellà els tríduums, els novenaris i els panegírics d’acord amb l’antic costum. Hom hi exhorta, finalment, tots els bisbes a potenciar l’estudi de la llengua castellana entre els clergues a fi de poder complaure els fidels castellans de llurs parróquies.
El darrer Decret és de la Sagrada Congregació Consistorial, signat pel cardenal Perosi el 8 de febrer de 1929. S’hi demana que els clergues no facin política i se’ls recomana que defensin la llengua catalana però «de modo digno y legítimo, a saber, sin que estos estudios ofendan la caridad o la justicia, ni se opogan en nada al orden legítimamente establecido».(3)
Sembla mentida que l’Església caigués tan baix reproduint fil per randa els eslògans de la Dictadura en tot allò que feia referència al català. Els bisbes catalans hi varen reaccionar de seguida i varen esmolar les plomes per respondre a tota aquesta fauna de cardenals afeblits per llur corrupció amb el poder.
Com és natural, ,aquests decrets no varen servir de res. Només convé conèixer-los ara per a mesurar l’interès que hi havia a Madrid a l’hora d’eliminar sistemàticament la llengua catalana. Els catalans hem de saber ben clarament i ben segurament que, en la defensa del nostre idioma, no podem esperar res de bo del govern de Madrid i ni de cap organització que hi tingui relació, com és ara el Vaticà. En tenim un exemple recent: el papa Wojtyla, quan va venir a Catalunya, també es va sotmetre a la política espanyolista i no va fer cap pas per a adherir-se a la lluita d’un poble discriminat i perseguit com és el català. El papa, nacionalista a Polònia, a Catalunya es portà igual que els cardenals de la nomenclatura vaticana dels anys 1928 i 1929.
(1) Ramon MUNTANYOLA, Vidal i Barraquer, cardenal de la pau, Ed. Estela, Barcelona, 1970, pp. 261 i ss
(2) Ivon l’Escop., La llengua i l’Església, Llibreria Catalònia, Barcelona, 1930, p. 204
(3) Ramon MUNTANYOLA, op. cit., pp. 793 i 806
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 148 a 151