La fragmentació de la llengua catalana
Una de les grans lluites que ha perdut la llengua catalana durant el règim constitucional ha estat la seva unitat política. El trencament de la unitat de la llengua, que científicament i acadèmicament era unànimement admesa, ha resultat per a tothom un empobriment i una reculada important en el camí de la normalització, especialment al País Valencià.
El primer pas negatiu va ser en les vigílies del referèndum de la Constitució, quan entre els ciutadans valencians es va distribuir oficialment una versió del projecte constitucional que no s’ajustava als criteris gramaticals convinguts a Castelló de la Plana l’any 1932. Un cop aprovada majoritàriament la Constitució de 1978, també se’n va publicar al «Boletín Oficial del Estado» una «versió valenciana» desmembrada de la catalana amb uns criteris ortogràfics deslligats dels que propugna la mateixa Universitat de València. Els promotors d’aquestes dues versions amb ortografia artificial eren els polítics de la UCD valenciana, que dominaven els òrgans de govern del partit local.
Inicialment, el sector que va començar aquesta picabaralla gramatical va ser el demòcrata-cristiá, liderat pel diputat Emilio Attard Alonso. Pera quan va perdre la seva hegemonia en els òrgans de direcció de la UCD valenciana i fou substituït pels «azules», que eren encapçalats per Fernando Abril Martorell i Manuel Broseta i Pont, l’escomesa contra la unitat de la llengua va ser molt més dura i perllongada. De fet, el sector liberal ha estat el que menys radicalització ha mostrat contra la llengua catalana. Per cobrir l’aspecte intel·lectual, aquests polítics han disposat de la col·laboració «tècnica» de Xavier Casp i Miguel Adlert. I pel que fa a la tasca de treure la cara al carrer, han comptat amb els escamots que s’agruparen sota el nom de Grupos de Acción Valencianista (GAV).
L’any 1979, davant aquesta primera cerimònia de la confusió i vista la tardança a regular legalment la incorporació de la llengua pròpia de València al sistema educatiu, el senador socialista Josep V. Beviá Pastor, d’Alacant, va presentar una interpel·lació al govern central d’UCD el dia. 29 de maig de 1979 en què demanava l’aprovació urgent del Decret de Bilingüisme per al País Valencià. Josep V. Bevià va explanar la seva interpel·lació a la sessió plenària del Senat del dia 19 de juny de 1979 davant del ministre d’Educació (sense Ciència) José M. Otero Novas i, a més de demanar urgència en la promulgació del decret, va presentar el temor d’una fragmentació pres-sentida amb aquestes paraules: «¿Qué lengua es ese valenciano que pretendía el Consell que se incorporara, y pretende que se incorpore, al sistema de enseñanza de su territorio? ¿Hará falta traer testimonio unánime de todos los romanistas para afirmar que el valenciano es una variante de una lengua común que se habla principalmente en Cataluña, Baleares, y el País Valenciano?
»Creo que todos conocemos de sobra que el valenciano es el nombre genérico que se da a las diferentes variantes habladas en el País Valenciano de esa lengua unitaria que se extiende de Salses a Guardamar, de Fraga a Mahón, y a la sarda Alguer, y que actualmente se conoce científicamente corno catalán.» (1)
En la resposta el ministre Otero Novas va prometre «la urgente y pronta publicación- del Decretodel bilingüismo del País Valenciano», però no va dir res sobre la necessitat de conservar la unitat lingüística, excepte que per a la traducció de la Constitució es van tenir en compte els criteris del Consell del País Valencià i que aquest tema «no es del Gobierno, sino del propio País Valenciano y de sus órganos representativos».
Bevià se sorprengué que el ministre no volgués entrar en els criteris gramaticals que callen per a la llengua i digué: «No creo que pueda implantarse un tipo de lengua que sea contraria, tratándose de una lengua románica, a la opinión unánime de los romanistas. Pienso que no puede ser una lengua contraria a la que manifiestan todas las Universidades. En el caso del País Valenciano, para nosotros el punto de referencia en lo cultural, en lo científico más inmediato es la Facultad de Filología de la Universidad de Valencia. ¿Quién está legitimado para hablar sobre la lengua?»(2)
En suport del senador socialista també hi varen intervenir els senadors de la nostra àrea cultural Tirs Pons i Josep Andreu i Abelló. En contra hi va parlar el senador valencià Broseta i Pont, que digué que la qüestió lingüística era una competència del Consell del País Valencià i que trobava estrany que «desde nuestras propias autonomías queramos acudir al Poder Central para dirimir nuestros propios problemas».
La interpel·lació va fer el seu efecte, car el dia 3 d’agost de 1979 es va dictar el Reial Decret 2003/79 pel qual la llengua valenciana s’incorporava al sistema d’ensenyament del País Valencià per al curs acadèmic 1980-81. Però la inoperància d’UCD no feia els desplegaments del decret mitjançant la reglamentació de l’ensenyament en el Pre-escolar, l’EGB, la Formació Professional de primer grau i el Batxillerat.
Davant d’aquesta situació, els senadors socialistes valencians —o sigui Josep V. Beviá, Ernest Fonollosa, Artur Lizon, Alfons Cucó, Albert Pérez Farré i José M. Ruiz Ramírez— varen presentar una pregunta al govern, a través de la mesa del Senat, en la qual demanaven els criteris per a denominar la modalitat valenciana «lengua valenciana» i exposaven la necessitat que el seu ensenyament fos obligatori.(3) Els antecedents d’aquest document són extensos i els senadors hi afirmen conjuntament amb tots els científica mundials que «la lengua que se extiende de Salses a Guardamar del Segura y desde Fraga hasta Mahón y Alguer es claramente unitaria y, en la actualidad, se la conoce científicamente como catalán».
Per això pregunten al govern d’UCD quins són els criteris que s’han utilitzat en el Reial Decret 2003/79 per a denominar-la «lengua valenciana» i com pensa resoldre el Ministeri d’Educació aquesta ambigüitat. També pregunten si caldrà que els professors que hauran d’impartir l’ensenyament titulats per la Universitat i si la unitat lingüística es tindrà en compte en el moment d’exigir els títols universitaris.
La resposta del govern d’UCD va ser força ambigua. Sobre la unitat de la llengua i els criteris seguits va dir que s’havien atès els expressats pels órgans de govern de la comunitat autònoma valenciana, i respecte a l’obligatorietat digué que ja es podia desprendre del mateix decret.(4)
Com que l’ordre ministerial que havia de regular reglamentàriament l’ensenyament de la llengua al País Valencia no apareixia, els senadors socialistes valencians que abans hem esmentat varen formular una nova interpel·lació al govern d’UCD que es presenta al Senat el dia. 28 de febrer de 1980. Malgrat haver-ho fet durant el mes de febrer, no es va poder debatre en el ple del Senat fins el dia 24 de setembre de 1980. I, mentrestant, el govern havia dictat ja l’ordre ministerial el dia 7 de juliol; però, tot i així, la interpel·lació es va debatre emfasitzant especialment la segregació que es pretenia.
El senador Josep V. Bevià Pastor va ser qui la va explanar amb els plantejaments següents: «La O.M. del 7 de Julio de 1980 viene realmente a mantener todas las ambigüedades del Decreto de 3 de agosto de 1979; más aún, orienta su aplicación hacia una clara segregación del valenciano de su comunidad idiomática, como más adelante veremos, y se convierte así, de hecho, en un auténtico elemento de provocación, seguramente con la finalidad, por parte de algunos de sus instigadores, de imposibilitar la aplicación del Decreto, de anular aquel importante paso adelante que supuso el Plan Experimental de Enseñanza del Valenciano durante el curso 1978-79.
» (…) combaten acérrimos toda posibilidad de recuperación de nuestro pueblo. Porque saben que un pueblo capaz de sacudirse una larga y tremenda opresión cultural es un pueblo en situación de remover otras opresiones; que una comunidad capaz de reencontrar la conciencia de su unidad es una comunidad abierta a transformaciones profundas.
»Y vuelvo al motivo central de mi interpelación. No se comprende, si no es desde la perspectiva de presiones y de aprovechados titubeos, que el Decreto de bilingüismo empleara ya en el 1979 la denominación de “lengua valenciana” para designar nuestro idioma específico.
» (…) Y ya puedo afirmar abiertamente que, en aquellos debates del Consell, los socialistas manifestamos nuestra oposición a esa denominación.
»Y lo que sí queremos preguntar hoy al actual Ministro de Educación es si su nuevo equipo va a mantener esa misma actitud; si va a seguir dispuesto el nuevo Gobierno a crear hasta lenguas por Decreto.
»Lo que ocurre es que quienes se esconden detrás de esas afirmaciones tratan de mantener, en el mejor de los casos, una lengua adulterada, una lengua menesterosa, sin estima social, ausente de los medios de Comunicación social, que no pueda ser nunca lengua de la Administración, que nunca pueda llegar a convertise en lengua de la realidad viva de un pueblo avanzado.»(5)
El nou ministre d’Educació, José Antonio Ortega y Díaz-Ambrona, que havia pres possessió del càrrec el 9 de setembre, va ser qui va contestar en nom del govern d’UCD, i ho va fer en el mateix sentit que Otero Novas. Reconegué que el problema era científic, però que també tenia un component polític, i que per a prendre una decisió el Ministeri havia de fer cas dels criteris sorgits de la comunitat autònoma d’acord amb el seu Consell.
Varen intervenir en el debat els senadors Tirs Pons, .Josep Benet i Morell, Josep Andreu i Abelló i també el valencià Alfons Cucó, el qual va dir: «Contra toda evidencia y contra toda razón, se está procediendo por lo que respecta al patrimonio lingüístico y cultural común de Cataluña, del País Valenciano, de las Baleares, exactamente al contrario de lo que se pretende hacer con el área lingüística y cultural castellana. Lo que en un lado se protege, en el otro se intenta segregar provocando, como acontece desde hace años en el País Valenciano, un auténtico conflicto lingüístico que está adquiriendo cada día mayores proporciones y cuyos resultados no hacen otra cosa que prolongar entre nosotros, los valencianos, el genocidio cultural que engendró el centralismo político y el asimilismo cultural culminante en la dictadura franquista.»(6)
El senador Manuel Broseta i Pont, amb un recull de citacions per les quals demostrava que la denominació de «llengua valenciana» era molt antiga, va acabar dient: «Lo que quiero afirmar es que ni la lengua valenciana es lengua catalana, ni la cultura valenciana es cultura catalana.»
La realitat, però, va ser que ni el decret ni l’ordre ministerial no es varen aplicar al País Valencia perquè, malgrat haver designat «llengua valenciana» la nova assignatura del Pla d’Estudis, la Comissió Mixta i Paritària, integrada per membres del Ministeri d’Educació i pel nomenats pel Consell del País Valencià, no es posava d’acord respecte a la gramàtica que calia utilitzar oficialment.
Traspassat el catedràtic Manuel Sanchis Guarner, el qual representava la Universitat, la Comissió Mixta anomenada de Bilingüisme va quedar desguarnida, i amb la retirada del Consell dels representants del Partit Socialista, de fet només era regida per la UCD valenciana. En la sessió del 13 de febrer de 1981 la Comissió Mixta, davant de la controvèrsia sobre les normes ortogràfiques que calia adoptar per a l’ensenyament, va reclamar al Consell que li designés la institució cultural que havia d’assessorar-la, però aquest no es va definir.
Aquesta situació anòmala de la Comissió Mixta va servir d’excusa per a no aplicar les normes legals i l’ensenyament de la llengua pròpia al País Valencia es va suspendre sine die. Però no solament hom deixà en suspens l’ensenyament obligatori de la llengua, sinó que també la perseguiren sense vergonya amb directrius de les delegacions del Ministeri i del mateix Consell valencià. Per exemple, amb data 9 de març de 1982 la inspectora de la Cinquena Zona de la província de València, Nieves Escamilla, escriví una carta a la directora del grup escolar de Barx (la Safor) en aquests termes: «… durante la jornada escolar, incluido los recreos, adoptarán el castellano como lengua oficial, tal como lo reconoce la legislación vigente.»(7)
La ineficàcia de la comissió, però, també va invalidar la implantació d’unes normes gramaticals inventades per una suposada Acadèmia de Cultura que es va voler institucionalitzar per tal de recrear una gramàtica valenciana ex novo.(8)
Davant d’aquest desordre tan imposant, el senador socialista valencià Alfons Cucó i Giner va formular una interpel·lació parlamentària al govern que va explanar en la sessió plenària del 22 de juny de 1982 i en què demanava que s’expliquessin les raons per les quals no s’aplicava el Decret anomenat del «bilingüisme» al País Valencia. Cucó va dir que no volia insistir en els aspectes «ya reiterados en otras ocasiones desde los escaños socialistas, tal como el reconocimiento de la pertenencia del valenciano al conjunto de la misma unidad idiomática de las restantes modalidades de la lengua catalana».(9) El nus de la interpel·lació era l’incompliment de la Llei: «La ley no se cumple, señorías, y esta es la primera consideración que hacemos al Gobierno, cuya obligación fundamental consiste precisamente en ejecutar, en hacer cumplir las Leyes.»
El ministre d’Educació d’UCD en aquell moment era Frederic Mayor Zaragoza, el qual va respondre d’una manera molt ambigua justificant l’actuació de la Comissió Mixta i fins i tot la de la Inspecció, encara que considera que la pretensió de fer parlar en castellà durant l’esbarjo era massa exagerada.
També hi intervingué el senador valencià d’UCD José Báguena Candela, metge i castellanoparlant, el qual afirma que «surge el gran respeto a los castellano-parlantes, a los que tenemos gran respeto en Valencia». Era evident!
El senador Cucó va acabar el debat així: «… señor Ministro, aquí está nuestro apoyo para que se inicie en todo caso el golpe de timón al cual yo me he referido. Si S. S. tiene —y no tengo ninguna razón en dudarlo— sensibilidad con el tema, y lo sé y me consta; si tiene S. S. voluntad política para abordarlo, quizás a partir de aquí podemos iniciar un camino que impida cosas absurdas.»(10)
Els resultats electorals del 28 d’octubre de 1982 no varen permetre al ministre Frederic Mayor Zaragoza de fer cap cop de timó. El canvi en la política educacional hagué de ser dut a terme pels mateixos socialistes quan, després de les eleccions, varen aconseguir el poder en el Consell del País Valencia. El govern socialista del Consell del País Valencia, malgrat la confusa definició de la «llengua valenciana» a l’Estatut d’Autonomia del País Valencia, ha posat en pràctica l’ensenyament obligatori de la llengua autòctona seguint les normes de Castelló de la Plana de 1932.
(1) CDS Senado, núm. 8, 1979 (17-VI-1979), p. 219.
(2) CDS Senado, núm. 8, 1979 (17-VI-1979), p. 223
(3) Vegeu BOCG, núm. 31 (14-XII-1979), p. 575.
(4) BOCG, núm. 36 (25-1-1980), p. 659.
(5) CDS Senado, núm. 73, 1980, pp. 3.575 a 3.581
(6) CDS Senado, núm. 73,1980, p. 3591.
(7) Fotocópia cedida pel senador Alfons Cucó (arxiu de l’autor).
(8) Hom explica que la UCD blavera, i especialment la Conselleria d’Educaciár presidida primer per Peris Soler i més tard per Amparo Cabanes, va encoratjar la creaci6 de cinc ortografies diferents només en el període que va de 1979 a 1982. La més important és la coneguda com a Normes del Puig, signades el 7 de març de 1981 per l’Acadèmia de Cultura Valenciana
(9) CDS Senado, núm. 165, 1982, p. 8.186.
(10) CDS Senado, núm. 165, p. 8.193. Frederic Mayor, per ordre ministerial del 4 d’abril de 1982, crea un grup de debat per a estudiar l’ensenyament de les llengües espanyoles, el qual elaborà l’Informe sobre la enseñanza de las lenguas españolas y bilingüismo amb data 31 de maig de 1982.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 219 a 223