La Dictadura desapareix, però la persecució continua (1930)
El 28 de gener de 1930 el rei Alfons XIII acomiadava el dictador Primo de Rivera i tots els seus ministres amb una simple nota oficiosa tot substituint-los pel govern Berenguer. Primo de Rivera se n’anà cap a París l’endemà mateix d’haver abandonat el poder.
El general Dámaso Berenguer Fusté el 9 de juny derogava el Decret de 18 de setembre de 1923 emès per Primo de Rivera, però pel que feia referència a la utilització de la llengua catalana tampoc no s’avançava gens. Per una Reial Ordre – Circular de la mateixa data 9 de juny de 1930 s’establia: «3.° Las Corporaciones de carácter local o regional podrán emplear en su vida interna los idiomas o dialectos regionales; pero llevarán los libros oficiales de registros y actas en castellano y emplearán este idioma en todas las comunicaciones oficiales dirigidas al Gobierno o a personas investidas de autoridad y en los escritos que a ellas acompañen.»(1)
La mort de la Dictadura no va ser suficient per a superar la persecució secular contra l’idioma català. I cal tenir això ben present perquè, si mal algú vol justificar la destrucció lingüística per la culpa exclusiva de les dictadures, no és pas exacte: la persecució és una flor que creix a l’hort de tots els partits espanyols. Fins i tot els més demòcrates, fins i tot els més esquerrans accepten la llengua catalana, però no la consideren en igualtat amb el castellà. Aquest criteri segons el qual el català es pot utilitzar sempre oralment, però no pas escriure’l, ni fer-lo servir per a adreçar-se a una autoritat, ha estat un concepte que ha durat molts anys i, en part, avui encara és sustentat per molts de polítics demòcrates, oberts i progressius.
Perquè el govern de Madrid es faci seva la llengua catalana, que en definitiva és l’idioma de la quarta part deis ciutadans de l’Estat, caldran molta lluita i una tenacitat inflexible per part nostra fins a aconseguir-ho.
(1) Legislación…, tom CXX, Editorial Reus s/a., 1930, p. 45.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàg. 151