Introducció
LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA
Francesc Ferrer i Gironès. Edicions 62. Publicat l’any 1985
INTRODUCCIÓ
Moltes vegades hom parla de la situació sociològica de la llengua catalana, i observem que poques persones tenen en compte la tenaç i perllongada persecució que ha patit, i encara pateix, per part de tota mena de règims polítics.
El primer objectiu d’aquest treball era aplegar cronològicament les diferents disposicions legals per mitjà de les quals s’ha volgut restringir, limitar o senzillament eliminar l’ús de la llengua catalana per tal que els ciutadans del nostre poble puguin comprovar que l’odi no ha estat pas una flor d’estiu, sinó una constant històrica.
Per explicar, però, el context en què s’ha desenvolupat la persecució hi hem aportat les de1iberacions i també tots els debats parlamentaris que s’han celebrat des de la Constitució de Cadis i que hagin fet referència a la llengua catalana, els quals mostren amb més detalls els mòbils matussers deis lingüicidis. També hi hem aplegat aquelles ordres, circulars o documents que es varen utilitzar com a aplicació pràctica de la persecució lingüística per mostrar la profunditat i el perímetre que ha tingut.
Hem de pensar que les mesures legals són les que es prenen en darrer extrem; donat el caràcter vergonyant que sempre té el genocidi cultural, s’intenta de primer anul·lar la cultura subjugada mitjançant mesures encobertes í. amb pressions socials i polítiques que no deixen mai cap rastre escrit.
Per aix6 hem volgut fer el treball amb la màxima objectivitat i no hem volgut recolzar les nostres afirmacions en ordres verbals i pressions polítiques. Aquestes pressions hi són; nosaltres n’hem pogut ésser testimonis n’hem patit l’experiència, però no podem aportar-les ni com a prova escrita ni verificable.
Per altra banda, no voldríem pas que aquest estudi tingués exclusivament un nervi científic, el qual, de tan neutre, el fes eixorc. No. Una de les finalitats que volem que tingui precisament és repercussió política, perquè política ha estat la persecució i polítics han estat els mòbils que ens han impulsat a treballar-hi. Per tot això voldríem que aquest estudi esperonés els ciutadans envers la defensa del nostre baluard cultural.
El mètode que hem utilitzat per a realitzar aquest recull ha estat el cronològic, car hem pensat que era la millor manera de relacionar la promulgació de les normes legals amb els règims polítics i llur evolució temporal. També s’hauria pogut sistematitzar per temes o sectors, però aleshores hauria estat de més difícil comprensió trobar la correlació existent entre la persecució i els polítics hegemònics de cada època.
Les fonts utilitzades en el treball han estat bàsicament les diferents compilacions legislatives existents a cada època històrica, a més de la bibliogràfica que ja existia sobre el tema, que, com és natural, ens ha servit de guia per a un bon buidat, ja que en poques ocasions els índexs tenen entrada per «lengua catalana». Per a aquesta recerca ens ha ajudat moltíssim de poder treballar amb facilitat a la biblioteca del Senat espanyol, on hom pot localitzar tota la legislació de l’Estat.
Una altra font importantíssima és l’esporgada dels diaris de sessions corresponents al Congrés de Diputats i del Senat, la qual ens ha permès un buidat sistemàtic dels debats de les dues cambres legislatives des de les Corts de Cadis fins avui dia.
També hem utilitzat els arxius on podíem trobar una documentació complementaria de la norma legal, com ara l’Archivo Histórico Nacional, l’Archivo de la Presidencia del Gobierno i l’Archivo General de la Administración Pública d’Alcalá de Henares.
Podríem dir que aquest treball analític ha estat més tasca d’un detectiu que no pas d’un erudit, car sempre ens hem basat en fonts de primera mà i en documentació relacionada directament amb els fets persecutoris. En aquest sentit creiem que una de les aportacions més importants de l’estudi és responsabilitzar dels actes lingüicidis unes persones concretes. Fins ara les lleis i les normes que s’havien dictat s’atribuïen als diferents monarques, quan en realitat cal personalitzar-les en els responsables de cada govern i en llur ideologia política per tal de poder-ne deduir conclusions.
Estaríem molt satisfets si la tasca ocasionada per l’estudi d’aquests fets servís per a donar una sotragada a malta gent que desconeix que la mala situació de la llengua catalana prové, en molt bona part, de la persecució que hem patit. Per tant, aquest treball no és una fita en si mateix, sinó que vol ser un indicador de les nafres que ens han produït i un estimulant per als catalans perquè contrarestin els nostres adversaris.
– Mitjançant l’odi que ens tenen podem adonar-nos que la nostra llengua és molt important.
— A través dels mitjans que han esmerçat en la repressió de la llengua catalana podem comprovar com desitgen estossinar-nos.
— A través del menyspreu que destil·len reiteradament podem veure que pertanyem a una altra cleda.
– Pel despit que encara tenen de veure que conservem la nostra llengua després de tanta persecució frustrada, ens hem de resistir a ser assimilats.
Només hem de pensar que l’Estat ens prohibí el català a les escoles el 1768, quan James Watt va vulgaritzar la màquina de vapor, i que no ens l’hi va deixar tornar fins el 1970, quan l’Apol·lo XII arribà a la Lluna. Dit en altres paraules, l’Estat espanyol, en totes les seves versions i amb règims polítics diferents, ens prohibí el nostre idioma a l’escola durant el període de temps més fructífer de tota la humanitat, durant el temps que s’han fet tots els avenços tecnològics més decisius per a la nostra vida actual.
No hi ha cap poble que hagi donat proves de tanta resistència davant un assetjament tan ferotge. Ells ho tenen tot: les lleis, les armes bèl·liques i les psicològiques, els mitjans de comunicació, el despit i les presons, els jutges i els funcionaris, de vegades fins i tot els bisbes, i sempre els militars. Però el poble català no ha claudicat. Nosaltres encara ens podem escriure la nostra història perquè encara no hem estat vençuts.
Cal donar una perspectiva històrica a tots els nostres lluitadors. Per això crec que aquest treball pot ser útil per a tots els catalans que lluiten per la supervivència de la nostra llengua en totes les trinxeres, siguin catalans d’origen, de destinació o d’adopció.
Hom ha escrit que «no són pas les llengües el que salva les nacions; és el patriotisme el que salva les llengües». Hi estic plenament d’acord. Però actualment, a tots els països de cultura catalana, la pèrdua del nostre idioma no significaria només que renunciem el patrimoni cultural, sinó especialment que no tenim consciència nacional i que no tenim voluntat de romandre integrats com a nació. Per això la llengua catalana representa un «plebiscit» i mitjançant el seu manteniment expressem la nostra voluntat nacional.
Existeix una relació directa entre la política i la llengua catalana. S’ha demostrat que el tracte que rebem lingüísticament els catalans sempre depèn de les nostres exigències polítiques. Encara que la «normalització» total i absoluta de la llengua catalana està condicionada al que ens deixin fer des de l’Estat central, és indiscutible que nosaltres hem de fornir la força.
L’empenta des de la reivindicació constant i des de la «normalització» efectiva en el camp intern que depèn exclusivament dels catalans. Res no se’ns donarà gratuïtament.
Recordem que els catalans encara no hem assolit la plena normalització. La llengua catalana encara no es troba en la situació que es demanava el 1892 a les Bases de Manresa. Hem avançat un pas, però encara ens cal molta lluita fins a arribar a la plenitud lingüística. 1 això, malgrat tot, depèn de nosaltres.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 5 a 7