Interpel·lació de Romero Robledo (1888)
Aquest missatge tingué repercussió a Madrid i, davant l’astorament dels polítics, el conservador Francisco Romero Robledo va formular una interpel·lació contra el govern liberal. Romero Robledo havia estat secretari de Governació amb Sagasta (1871) i després ministre de la Governació en tots els governs presidits per Cánovas del Castillo (1875.1885), càrrec des del qual manegava durant les eleccions tota la maquinària caciquista. En aquesta interpel·lació Romero Robledo diu, respecte a la llengua catalana: «Y también quieren por lenguaje oficial, el dialecto catalán.»(1)
El senyor Romero Robledo volia saber l’opinió del govern sobre el missatge lliurat a la reina regent i, entre d’altres coses, digué: «Ya quisiera saber cual era la resolución del Gobierno respecto de esta exposición, en que al lado de esas cuestiones tan graves, se pide, hasta en lo accidental, que se declare lengua oficial en Cataluña el dialecto catalán, dándose la triste coincidencia de que se hubiese tributado un respeto a estos sentimientos de regionalismo por el Sr. Presidente del Consejo de Ministros.»
El ministre de Foment, Navarro y Rodrigo, li va contestar així: «La petición de los llamados catalanistas no puede ser considerada en aquel pais de la sensatez y de la cordura, sino como una extravagancia de una minoria insignificante (…). Y todavia añadiré más, hasta como un acto de demencia y no necesita llegar a esos extremos de rigor que le recomienda en el dia de hoy S. S.»
Davant la insistència de Romero Robledo, el ministre, més endavant, va dir: «Petición o mensaje, o memorial de agravios, o como quiera llamarla el Sr. Robledo, en esa petición, o en ese mensaje, o en ese documento esta contenida la manifestación de extravagancia que el Gobierno entrega al desprecio universal.»
El president del Congrés de Diputats, el senyor Cristino Martos, també s’hi afegeix i diu: «¡Petición, petición! Nadie la puede llamar en otros ter-minos, porque los catalanistas, ya sabe todo el mundo, y con mayor razon el Sr. Romero Robledo, que no tienen calidad para dirigir mensajes a S. M. la Reina. (El Viz-conde de Campo-Grande: Sea lo que sea, es un delito.) (Rumores.) Orden, Sres. Diputados. Aquí no se ha calificado el fondo de la cosa ni por el Gobierno ni por nadie, y tal vez seria prudente pensar en la incompatibilidad de la extravagancia con el delito, no confundiendo los presidios con los manicomios.»
L’any 1888 el moviment d’afirmació nacional encara és, segons el govern liberal, una força política minoritària i insignificant i les seves peticions no són res més que una bogeria. Caldrà esperar, per a veure que la política d’afermament nacional avança, que el poble s’hi adhereixi majoritàriament i que el que precisament aparegui com a extravagància sigui el genocidi que des de Madrid practiquen tots els governs.
El 1892 la Unió Catalanista, entitat política que agrupava diverses associacions, societats i corporacions, elabora a Manresa les «Bases per a la Constitució Regional Catalana», projecte d’autonomia més conegut per Bases de Manresa, el qual a la seva base 3 estableix el que segueix: «La Llengua Catalana serà l’única que, amb caràcter oficial, podrà usar-se a Catalunya, i en les relacions d’aquesta regió ab lo Poder Central.»(2)
Las Bases de Manresa varen representar un gran pas dins el moviment catalanista: hom va donar unitat d’acció i un programa polític a la ideologia nacionalista que s’anava estructurant. El projecte va causar impressió a Madrid: en els debats polítics tant del Congrés com del Senat els parlamentaris, quan feien referencia a Catalunya i al «regionalisme», sempre l’esmentaven, però com si fos una malvestat que trencava la unitat de l’Estat i que atemptava contra la sobirania.
El segle s’anava escolant i, pel que fa a la llengua catalana, a Madrid no s’atacava de front. La persecució continuava amb prohibicions subtils i refinades, travetes de biaix i articles reglamentaris que no es notaven però que servien per a anar estossinant la nostra llengua en tots aquells llocs on podia gaudir de prestigi i dignitat.
(1) DSC Congreso, núm. 131, p. 3.934
(2) J. A. Gonzàlez CASANOVA, op. cit., p. 536
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 77 i 78