Instrucció que prohibeix el teatre en català (1801)
L’Església, amb criteris obscurantistes, va perseguir el teatre i el va abominar pels mals morals que podia fer a la feligresia fins a arribar a fer-lo causant de les epidèmies, les desgracies col·lectives, les tempestes, etc.
Quan el comte d’Aranda assolí un paper hegemònic en el govern, dictà mesures legals per tal de defensar el teatre i fomentar-lo considerant-lo un mitjà educatiu per al poble. En la reculada que va representar el comte de Floridablanca per a la política il·lustrada, el teatre va patir una altra vegada l’animadversió dels ultramuntans. Però amb l’arribada al poder de Godoy les forces conservadores varen tornar a perdre davant el ressorgiment de la il·lustració. L’Església va perdre el control sobre els divertiments públics, les festes populars i el teatre. Els còmics i les companyies de comèdia varen aconseguir més llibertat però amb una regulació molt estricta.
A més d’una ordenació molt precisa de tots els requisits que havien de reunir els locals on es representaven obres de teatre, aquestes havien de passar totes les censures i els actors s’havien d’ajustar fidelment al text. La prohibició era explícita: «Tampoco podran añadir cosa alguna al texto literal de las composiciones que representen, ni permitirse gesto alguno equívoco; pues por este exceso, y por el de hacer señales de inteligencia a alguno de los espectadores el actor o actora que incurriese en él, seran conducidos inmediatamente del teatro a la cárcel.»
El favorit de la reina Maria Lluïsa (esposa de Carles IV), Manuel de Godoy, (1) quan era primer ministre va dictar unes «Instrucciones para el arreglo de teatros y compañias cómicas fuera de la Corte», de data 11 de març de 1801, amb les quals volia fer un pla de reforma de la vida teatral. Aquesta instrucció va crear una Junta General per a tot l’Estat, i per a cada ciutat que tingués un teatre s’instituïa també una Junta Particular configurada pel corregidor o l’alcalde major, un regidor i un diputat, nomenats per l’ajuntament, i un censor literari nomenat per la Junta General. Hi actuava de secretari el mateix de l’ajuntament. Aquesta junta havia de determinar l’obertura del teatre, l’admissió de l’empresari, l’anàlisi deis contractes, l’ordre a la sala, etc., però la censura de les obres era una responsabilitat exclusiva del censor delegat des de Madrid.
Dins les normes donades per a l’actuació de les companyies còmiques n’hi havia una de ben taxativa: «En ningún Teatro de España se podran representar, cantar, ni baylar piezas que no sean en idioma castellano.»(2)
Amb aquest pla general de reforma dels teatres tot va quedar ben lligat: hom no podia representar cap obra escrita en català. I la norma era difícil d’esquivar perquè el censor n’era l’únic responsable i depenia directament de Madrid i els altres membres de la junta no hi podien intervenir.
El clau encara s’acabava de reblar: els autors d’obres noves en català tampoc no n’haurien pogut cobrar els drets d’autor. La instrucció de Carles IV explica que en les obres que siguin aprovades per la censura i siguin escrites amb encert hi haurà uns drets d’autor del 3 per cent del producte que generin la comèdia o la tragèdia durant deu anys. La Junta General també es reservava l’exclusiva d’imprimir les obres a la col·lecció intitulada «Teatro Nuevo Español». Amb aquestes mesures legals contra el català no hi ha cap mena de dubte que se li barrava el pas a la vida teatral, únic mitjà en aquell moment d’introduir l’educació entre el poble si n’exceptuem les prèdiques des de la trona.(3)
(1) Recordem que Godoy tenia per amistançada Pepita Tudó, neboda del botifler Jacint de Tudó i Alemany, que va signar la Reial Cèdula de 1768 contra el català.
(2) Novísima…, vol. III, p. 669
(3) Tal vegada les úniques obres representades en llengua catalana eren les procedents de l’antic teatre medieval religiós que seguien el cicle litúrgic anyal, com els misteris, les consuetes, etc.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 52 a 55