Encara l’escola espanyolista

Tot i que fins al 1945 la ideologia dominant era la falangista, no hem d’oblidar que en el camp de l’educació sempre hi varen predominar els sectors vinculats a l’Església (catòlics integristes, Asociación Católica Nacional de Propagandistas (ACNP), Opus Dei, etc.). També és veritat, però, que en caure l’Alemanya nazi la política del general Franco va fer un viratge important. Del nacionalsindicalisme es passà al nacionalcatolicisme eliminant-ne tota referència al totalitarisme i substituint-lo per «democracia orgánica». Però, malgrat aquest canvi de política exterior i interior, que pel juliol de 1945 va representar un canvi de govern, pel que fa a la llengua catalana és com si no hagués passat res.

El ministre d’Educació des de 1939, José Ibáñez Martín, era un antic integrant del grup intel·lectual Acción Española i sempre del nucli catòlic deis governs de Franco. El seu catolicisme no el feia pas més respectuós envers el nostre idioma. La Nova Llei d’Educació Primària de 17 de juliol de 1945 que preparà Ibáñez Martín i que les Corts aprovaren —o, més dit, a la qual assentiren— dicta que les característiques que ha de tenir el primer ensenyament són, per aquest ordre: educació religiosa, formació de l’«Espíritu Nacional», llengua nacional, educació social, educació intel·lectual, educació física i educació professional. Pel que fa a la llengua «nacional», diu: «La lengua española, vínculo fundamental de la comunidad hispánica, será obligatoria y objeto de cultivo especial, como imprescindible instrumento de expresión y de formación humana, en toda la educación primaria nacional.»

Ni Potsdam, ni les pressions exteriors provinents de l’ONU, ni el canvi de política interior, ni la «legitimació» del règim franquista per part de l’Església, ni l’entrada dels quadres de l’ACNP al Movimiento, res no va fer possible que els nens catalans tinguessin garantits els seus drets nacionals a l’escola.


Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàg.193