Els oficis, quan són oficials, han de ser en castellà (1924)
L’any 1924 va aparèixer un Reial Decret pel qual s’aprovava l’Estatut de l’Ensenyament Industrial, que va regular, a l’epígraf d’ensenyament industrial, les escoles oficials d’aprenents, perits i enginyers.
Davant la realitat inqüestionable que el món del treball no podia viure en les abstraccions idiomàtiques, aquest Reial Decret va reconèixer l’existència d’altres idiomes a més del castellà, però també aquest estatut relegava el català a l’esfera dels idiomes dominats i del rebuig diglóssic. Deia així: «Las enseñanzas comprendidas en el plan oficial deberán siempre darse en el idioma oficial; las complementarias podrán darse en idiomas regionales.» No us penséssiu pas que per aquesta escletxa hom po-gués passar bou per béstia grossa, perqué tot seguit aclaria que, «sin embargo, cuando estas enseñanzas hayan de dar derecho a la expedición de certificados por la Escuela, deberán darse en el idioma oficial al mismo _tiempo que en el regional, anunciándose en igual sitio y forma en ambos idiomas».(1)
El bilingüisme «ben entès» no fa mal a ningú i així es perpetua la dominació.
(1) Legislación…, tom LXXXVII, vol. V de 1924, Editorial Reus, s/a., Madrid, 1925, p. 607.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàg. 144