Els notaris, en contra
La primera redacció de l’Avantprojecte de l’Estatut d’Autonomia, que va ser elaborada per la Comissió dels Vint, configurada per diputats i senadors elegits en les eleccions generals de 1977, pel que fa a la llengua deia a l’articIe 3:
«1. La llengua pròpia de Catalunya és el català.
»2 Els idiomes català i castellà són oficials a Catalunya i tothom té el dret d’usar-los.
»3 La Generalitat garantirà l’ús oficial del català i el castellà, i prendrà les mesures necessàries per a assegurar el coneixement d’ambdues llengües.»
L’article 24 també establia que dels notaris i els registradors que havien de treballar a Catalunya tindrien preferència els que coneguessin la llengua catalana i estiguessin especialitzats en Dret civil català. Aquest text estatutari és el que va ser redactat entre el 3 i el 5 de novembre de 1978 i va servir de base per al projecte que va estudiar l’Assemblea de Parlamentaris.
Per la seva importància cal fer constar les propostes que, a la vista d’aquest projecte, va presentar el Col·legi de Notaris de Barcelona referides a la llengua catalana, les quals hom pot considerar totalment contràries a la normalització lingüística pel seu sentit restrictiu. De fet, les propostes del Col·legi de Notaris de Barcelona varen ser les úniques que afavorien un caire restrictiu i limitatiu en l’exigència del català quan afirmaven que «l’incís tercer, en el qual hom estableix una situació de preferència en base al coneixement de la llengua catalana, i d’especialització en dret català, no es considera ni lògic ni encertat».(1) La realitat ha demostrat que el que és il·lògic és que els ciutadans hagin de demanar que les escriptures públiques es facin en català, quan la més pura lògica fóra que s’hi fessin sense haver-ho de sol·licitar.
El pitjor de tot va ser que la proposta col·legial va ser acceptada i actualment a l’Estatut no hi figura. La força del Col·legi ha estat tan forta que fins i tot la seva influència es nota en el decret de la Generalitat pel qual es desenrotlla la Llei de Normalització Lingüística pel que fa als instruments públics. Segons aquest decret, els ciutadans poden elegir la llengua catalana per als documents notarials, però la realitat fa que tot s’escrigui en castellà perquè, si mai hom demana que s’atorguin les escriptures en català, s’hi posen inconvenients a la majoria de les notaries tot al·legant que tardaran més temps a fer-ho. I si els ciutadans quan van a cal notari i no diuen res sobre la llengua a emprar-hi, fan les escriptures en castellà, sense més preàmbuls, quan de fet el decret havia de fixar que el fedatari oferís la tria de la llengua a cada ciutadà abans de començar-ne la redacció.
(1) Jaume SOBREQUÉS i Sebastiá Riera, L’Estatut d’Autonomia de Catalunya 1979, vol. 11, p. 410.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 210 i 211