Els bisbes castellans també hi ajuden (1828)
Malgrat aquest ambient d’ignorància total de la llengua catalana per part dels governants de Madrid —i de la perseverança encoberta que a les escoles només s’ensenyés el castellà—, de fet l’idioma català encara subsistia plenament en el poble, i institucions poderoses com ara l’Església catòlica mantenien la llengua viva gràcies al baix clergat. Una prova d’aquesta vigència i de l’oficialitat total dins l’Església és que el 1828 el bisbe de Girona, Dionisio Castaño y Bermúdez, originari de Madrid, va proposar al Sínode Diocesà l’ordre següent: «Mandamos que en todas nuestras Parroquias se forme un inventario muy exacto de todos los libros, escrituras y documentos que existan en sus Archivos o en poder de los párrocos para que nunca se extravíen y perezcan (…). Siendo las partidas de Bautismo, de Matrimonio y de Defunción unos documentos fe hacientes en todos los Tribunales del Reyno, se hace preciso que en lo sucesivo se extiendan en idioma castellano que es el idioma del gobierno, advirtiendo que debe omitirse el hacer mencion del oficio de los padres. Tambien mandamos que cuando se dé copia de algunas de ellas, no se haga sino en papel del sello cuarto según está prevenido (…). Gerona, 16 de abril de 1828.» Aquesta ordre sinodal era idèntica a l’ordre episcopal que figura en molts de llibres sacramentals a la majoria de les parròquies, i que fou dictada pel mateix bisbe Castaño durant la seva visita pastoral de dos anys abans.(1) La majoria de les parròquies del bisbat de Girona, a partir d’aquella ordre sinodal, varen escriure els llibres sacramentals en castellà. Restaven la predicació i la catequesi, que hom continuava fent en llengua catalana.
En el període de temps que va de 1833 a 1850 la llengua catalana recobra la seva dignitat literària. Jordi Rubió i Balaguer ens diu: «L’any 1833 va sonar una hora crucial per a Catalunya.» És el moviment de la Renaixença nacional-cultural, que s’inicia recolzant-se en la llengua perseguida, i és tot el poble que la salva utilitzant-la en tots els afers en què el govern central la tolera o en què residualment s’ha oblidat d’eliminar-la. El renovellament de la llengua catalana es fa a despit de la persecució menada des de Madrid i se n’assoleix la plenitud sense disposar d’escola, ni d’administració, ni de justícia, etc.
És important de remarcar que mentre l’Estat s’anava consolidant i basava la seva supervivència en l’uniformisme de tots els seus súbdits, a Catalunya s’anava forjant també una consciència nacional que s’estintolava en una cultura i una llengua diferents i en una estructura econòmica també diferenciada.
Joaquim Molas defineix així aquest moviment que s’insinuà en el tombant dels segles XVIII i XIX i s’inicià els anys trenta del XIX: «La Renaixença fou el resultat d’una sèrie de circumstàncies històriques; abans de tot, l’ensorrada de l’aparat estatal durant l’ocupació napoleònica; en segon lloc, el fracs de la revolució liberal a Espanya i la necessitat de trobar una sortida ideològica vàlida; en tercer lloc, la tensió produïda entre els sectors industrials i els agraris o, més concretament, entre les tesis proteccionistes i les lliure-canvistes; i, finalment, les troballes lingüístico-culturals realitzades per la Il·lustració, la introducció de les idees romàntiques i, més endavant, de les positivistes»(2)
A partir d’ara, la persecució legal humanament no té cap mena de justificació perquè és ben clar que els catalans no volen perdre llur llengua: tota prohibició jurídica del seu ús és una pega del genocidi. La llengua ha deixat de romandre closa en l’àmbit íntim o familiar i és tot un moviment popular que esclata fins a assolir la seva plenitud al tombant del segle.
(1) Cal veure el treball de J. BUSQUETS, Els llibres parroquials i la llengua catalana, «Boletín de la Iglesia de Gerona», abril de 1975, pp. 245-250.
(2) Joaquim MOLAS, Els cent cinquanta anys de la Renaixença, Generalitat de Catalunya, Impremta Viladot, Barcelona, 1983.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 64 i 65