El Reglament del Notariat (1917)
L’any 1917, en promulgar un nou Reglament del Notariat, hom hi reitera la prohibició de fer les escriptures públiques en català. Els liberals encara governen, amb el comte de Romanones com a cap del Consell de Ministres i M. de Burgos y Mazo com a ministre de Gràcia i Justícia un altre cop.
Amb una tossuderia admirable els liberals elaboren el Reglament del Notariat, que apareix amb data 6 d’abril de 1917. L’article 210 diu: «Cuando se hubiere de insertar documento, párrafo, frase o palabra de otro idioma o dialecto, se extenderá inmediatamente su traducción o se explicará lo que el otorgante entienda por la frase, palabra o nombre exótico. Están fuera de esta prescripción las palabras latinas que así en el foro como en el lenguaje común, son usuales y de conocida significación.
»También podrán los notarios testimoniar por exhibición documentos en latín o en cualquiera otra lengua; pero en este caso se entenderá que su fe se refiere solamente a la exactitud de la copia material de las palabras y no a su contenido.
»En el caso del párrafo tercero, del art. 25 de la Ley, los notarios explicarán a los otorgantes y testigos en su dialecto particular la escritura extendida en castellano, si hubiere alguno que no entendiese este idioma.
»Si lo considerase necesario, el notario en los actos inter vivos podrá valerse de otras personas vecinos del lugar donde se autorice el documento, designadas por el otorgante, que, conociendo el castellano, hable el dialecto de los otorgantes o testigos.»14
De fet, aquest nou reglament no va representar cap pas endavant respecte al reconeixement explícit de la validesa oficial de la llengua catalana. El govern hi reconeix que hi ha persones que no entenen ni coneixen el castellà, per la qual cosa hom podrà utilitzar el servei d’un intèrpret que sigui de la confiança dels atorgants.
El comte de Romanones, després de totes les pressions i sol·licituds rebudes per la via parlamentaria, només ha accedit a la incorporació d’un intèrpret en els casos conflictius; però, d’escriure una paraula en català, res de res. Seria massa forta, aquesta gosadia. Això el senyor Romanones no ha interpreta pas com una persecució.
(1) Legislación…, vol. LVIII, Hijos de Reus, Madrid, 1917, p. 615
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàg. 137