El Registre Civil també el volen castellà (1870)
A principis de 1870 el general Prim va donar la cartera de Gràcia i Justícia a Eugenio Montero Ríos, catedràtic de Dret Canònic, d’ideologia progressista, el qual va elaborar la Llei del Registre Civil, que també limitava l’ús de la llengua catalana: «Art. 28. Cuando los documentos presentados se hallen extendidos en idioma extranjero o en dialecto del país, se acompañará a los mismos su traducción al castellano, debiendo certificar de la exactitud de ella el Tribunal o funcionario que los haya legalizado, o en Secretaria de la Interpretación de Lenguas del Ministerio de Estado, o cualquier otro funcionario que para ello esté competentemente autorizado.» Amb l’exigència d’una traducció per a tots aquells documents que estaven escrits en llengües diferents del castellà, àdhuc aquelles que fossin del país, és ben clar que es vol donar una total reblada d’il·legalitat a tots aquells papers que podien sortir deis registres eclesiàstics. En cap cas hom no els podia considerar de redacció dialectal en el sentit rigorós de la paraula, sinó que s’escrivien en llengües que havien tingut el mateix caràcter oficial que la castellana. El fet més colpidor és que aquesta norma sigui promulgada en uns moments revolucionaris, quan el poder es trobava a les mans de gent perifèrica que coneixia perfectament el valor de les possibles llengües en les quals podien haver-se presentat documents escrits.
Un cop abdicat Amadeu de Savoia, es proclama la I República, en la qual els federals tindran una majoria absoluta a les Corts. A la sessió de l’11 d’agost de 1873 es comença el debat sobre el projecte de Constitució federal de la República Espanyola, el qual no pot reeixir. Aquesta Constitució no parla de les llengües en cap article ni tampoc fa oficial la castellana. En el títol referent als Estats en què es pot constituir autonòmicament tampoc no es fa referència als idiomes respectius.(1)
(1) Constituciones Españolas, Cortes (Secretaría), Madrid, 1977, p. 313
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàg. 72