El principat és governat de Nova Planta (1715)
El dia 12 de març de 1715 el rei Felip V decreta que el Consejo de Castilla li consulti el govern econòmic i de justícia que cal implantar al Principat de Catalunya. El Real y Supremo Consejo de Castilla representava tots els poders. Era l’òrgan legislatiu, el consell polític i l’administratiu, i també feia de Tribunal Suprem en l’ordre civil, criminal i contenciós administratiu.
En aquells moments, per Decret del 10 de novembre de 1713, era compost per cinc sales. La primera, de Govern (era la que tenia els assumptes del govern interior); la segona, també de Govern (jutjava l’aspecte contenciós dels assumptes de la primera sala); la tercera, de Justícia (jutjava els recursos d’apel·lació contra els jutges comissaris); la quarta, de Província (Cambra d’Apel·lació de la sala d’Alcaldes de Casa y Corte); i la cinquena, de Criminal (1).
Annex al Consejo de Castilla hi havia la Cámara de Castilla, que actuava com una secció ja que els seus membres, de tres a cinc, obligatòriament havien de ser membres del Consejo. Tenia un paper essencial en el nomenament dels alts funcionaris i d’altres càrrecs polítics, especialment els ministres del Consejo. Aquesta Cámara de Castilla va ser suprimida en la reforma de 1713 i reposada més endavant, pel Decret del 9 de juny de 1715.
El Consejo de Castilla, reformat pel decret esmentat de 1713, del qual eren responsables el francès Jean Orry i el manteista Macanaz, era dirigit de fet per un fiscal general lloc que Macanaz es reservà per a ell ja que s’hi substituí el càrrec de governador per una presidència composta de cinc membres. El Consejo no es podia pronunciar mai sense haver escoltat prèviament el fiscal general.
Aquesta reforma no prosperà. A causa de la seva política regalista, Orry i Macanaz caigueren en desgràcia pel febrer de 1715 i hagueren d’exiliar-se. La Inquisició processà Macanaz, el qual es refugià a Pau (Bearn).
Ens trobem, doncs, que quan el rei Felip V demanà la consulta(2) al Consejo, aquest està en plena crisi política. El fiscal general se n’ha anat a l’estranger i hi han restat cinc presidents però sense poder polític. Quan el Consejo només tenia un governador o president, aquest era el primer personatge del regne després del monarca pels seus honors i les seves prerrogatives.
Molts d’autors afirmen que, amb l’exili de Macanaz, va retornar Luis Curiel, el qual també era manteista però adversari polític per ultramuntà, i va recuperar el seu lloc de fiscal al Consejo, càrrec que havia hagut de deixar per la reforma Orry-Macanaz(3). Segons hem pogut verificar en la documentació de la consulta(4) per a elaborar el Decret de Nova Planta del Principat de Catalunya, Luis Curiel no hi consta com a fiscal general, sinó com a simple ministre del Consejo.
Per tant, qui va ser el «responsable» de la Nova Planta del Principat? El Consejo de Castilla estava en plena crisi. El fiscal general Macanaz estava exiliat. Luis Curiel, l’antic fiscal, no es reincorporà al càrrec d’abans. Els presidents del Consejo encara estaven subjectes a les normes reformades i no eren prou forts per a imposar els seus suggeriments.
La petició de Felip V de fer un nou govern al Principat fou estudiada a la sala de Govern, i en el seu plenari hom acordà sol·licitar sengles informes separats a Francesc Ametller,(5) ex-ministre del Consejo, i a José Patiño(6), intendent general de Catalunya. D’entrada ja sabem que aquests dos homes i llurs idees van informar d’una manera decisiva la Nova Planta perquè van tenir enllestits els dos informes seus al cap d’un mes aproximadament, sobre els quals va dictaminar el fiscal general com era preceptiu. Cal que ens fixem en la figura del fiscal general, malgrat que pel que fa referència a la llengua catalana no manifestà res més del que proposà José Patiño, car més endavant José Rodrigo Villalpando, ja que aquest era el nom del fiscal general, tingué un protagonisme decisiu en la persecució de la llengua catalana.(7)
Els informes i el dictamen del fiscal general foren lliurats al plenari del Consejo el 13 de maig de 1715; a partir d’aquest moment hom en començà la discussió i el debat. Les deliberacions duraren del 14 de maig al 13 de juny, que va ser el dia que tots els consellers i el fiscal general signaren la consulta que havia formulat el secretari del Consejo, Lorenzo de Vivanco y Angulo (Abad de Vivanco).
El Consejo de Castilla era un centre de poder que estava exclusivament a les mans d’un grup de famílies que havien escollit la carrera administrativa i que en general provenien de la noblesa mitjana o de l’aristocràcia local; estaven connectades majoritàriament amb els col·legis majors on havien estudiat. En el moment que Felip V decreta que se li faci la consulta sobre la Nova Planta, la composició del Consejo havia canviat una mica des de la reforma de Macanaz. Per tal de minar el poder que mantenien els col·legiats (clan de la noblesa deis col·legis majors), Macanaz, a partir de la reforma, hi feu entrar amics seus manteistes (universitaris no privilegiats), de manera que dels 24 ministres del Consejo de Castilla que varen signar la consulta del Decret de Nova Planta només 8 hi havien entrat abans de la reforma i, en conseqüència,(8) van ser nomenats durant l’època prepotent de Macanaz. Durant la deliberació de la consulta de Nova Planta, un dels cinc presidents, Pascual de Villacampa y Pueyo, hi va actuar de primer president.
Dels informes d’Ametller i Patiño, així com del dictamen del fiscal general, hom pot deduir en primer lloc les causes que provocaren la supressió i l’abolició de les antigues llibertats nacionals: el dret de conquesta per la força de les armes espanyoles. És importantíssim de remarcar aquest fet: l’origen de tot el dret pel qual hom suprimí les nostres llibertats i volia eliminar la nostra llengua no té cap més justificació que la submissió de Catalunya per «la conquista por la victoriosa espada de Felipe V». O sigui que la «fuerza superior de las armas» va ser la font única del dret pel qual hom ens volgué administrar i ens imposà un nou governament que no respectava ni la nostra llengua ni la nostra cultura.
Francesc Ametller, en el seu informe, explica així aquesta situació: «…habiendo este Principado de Cataluña por su execrable fellonia y obstinada resistencia perdido sus leyes, constituciones, privilegios y prerrogativas, cesó y quedó abolida con la recuperación y restitución de el a la debida obediencia, y entrada de las Armas del Rey nuestro Señor en esta Capital de Barcelona, la planta del Gobierno antiguo político, económico y militar de Cataluña.»(9)
L’intendent general, José Patiño, també és clar quan es refereix a aquesta qüestió i accepta plenament que els catalans estan quiets per la força quan diu «que ya respetan y obedecen, no por afecto, y amor, si por el temor de la fuerza superior de las tropas».(10) Patiño reitera que el nou govern que cal imposar a Catalunya ha d’ésser sostingut per la força i la por: «Y como esta se considera vastantemente asegurada con las Tropas y Gente de Fuerza, de que necessita el Pays. (…) pues la misma abundancia de Tropas, que de preciso han de guarnecer siempre las Plazas y Fortalezas de este Principado, vajo el mando de dicho Gefe, aseguraran totalmente con el temor y el respecto, la mas puntual observancia de un acertado Govierno.»(11)
El Consejo de Castilla explica també la situació donant per verídic que tot ho vàrem perdre per la força: «…nueva regla, que se estableciere a aquellos naturales, la que mas se adapte a sus velicosos altivos genios, para atraerlos insensiblemente al sosiego, que conviene y debe procurarse, y con que se consiga su quieta obediencia con reparo y restablecimiento de la Real autoridad y Regalia, que asta oy les fue molesta e insufrible carga; amantes siempre de su libertad y propia dependencia; y nunca bien hallados, ni estables en la del Soberano, que los domina, por otras leyes o disposiciones, que las suyas forales o patrias; por cuya defensa han sido, y seran, en su deseo y animos, gustosamente sacrificados.»(12)
Més endavant, del text del Consejo de Castilla se’n pot treure un paràgraf molt expressiu: «La porfiada tenacidad de los Cathalanes, en esta última ciega revelion suya, abrió el camino a imponerles la ley, que conquistados por la fuerza de las Armas, y castigada con ellas su inobediencia y osada resistencia, sugete sin violencia sus inquietudes, velicosos animos, rinda su dureza, y obstinación con templanza, y su buen uso vaya desterrando el odio y aborrecimiento, con que siempre han mirado la sugección a otra ley, que la de sus usáticos, costumbres, constituciones, Privilegios y fueros; cuya practica e inteligencia, y la vana presunción de considerarles a expensas del execrable delito de la conspiración, quasi vinculada en su pasión a defenderlos, con la temeridad de sacrificar su vida y honor, por no veer perdida, ni disminuida su nociva libertad… »(13)
El tema de la llengua catalana en aquests documents del Consejo de Castilla és essencial. En primer lloc, perquè tots els intervinents en parlen o hi fan referència; i, en segon lloc, perquè, malgrat les possibles divergències, tots arrenquen del mateix fet: que l’idioma català sigui dominat pel castellà, la llengua dels ocupants i dels militars invasors.
Francesc Ametller en el seu informe reconeix i accepta que en la «Real Audiencia Civil y Criminal se haya de deducir y actuar en los pleitos en idioma Castellano o latín». En canvi, per als tribunals inferiors recomana que no, que es faci en català: «Pero en cuanto a las Curias ordinarias inferiores, que puedan los Litigantes actuar, y deducir en su lengua vulgar materna.»
José Patiño és molt més inflexible pel que fa a l’idioma i, com que per imposar el castellà explica la situació real en què es trobava l’ús del català, el seu comentari ens pot donar una idea de la magnitud del genocidi i de les fites a què volien arribar. Diu així: «…solamente ablan en su lengua materna, y ningún Comun asta ahora escribía, sino es en Cathalan, sin practicarse el uso de la lengua Española; bien que esta comunmente se entiende por las personas, que han seguido los Estudios de Letras; pero en nada de la Gente Rustica.»(14)José Patiño continua expressant tal com ell voldria que s’actués a Catalunya: «…con la sola diferencia, que como antes todo lo Judicial se actuaba en Lengua Cathalana, se escriba en adelante en idioma Castellano o Latin, como ya así la Real Junta lo practica; pues se logrará la inteligencia de qualesquiera Jueces Españoles, sin haver de estudiar en lo inusitado de la Lengua de este Pays.»(15)
O sigui que, pel dir de Patiño, només en entrar les tropes a la Real Junta, que era l’òrgan suprem que governava Catalunya, l’idioma català ja va ser eliminat, sense haver d’esperar cap llei que ho regulés. D’altra banda, és indignant que la preocupació de Patiño pel que fa a l’administració de justícia no sigui el bon govern deis ciutadans i el respecte al seu idioma, sinó que considera que tot s’ha de fer en castellà amb vista als funcionaris. Encara ara trobaríem qui faria canviar de llengua tot un poble perquè uns quants funcionaris puguin trobar-hi feina!
El fiscal general del Consejo, José Rodrigo Villalpando, quan féu el dictamen sobre els dos informes, considerà conforme la proposta de Patiño, així ho descriu l’acta: «...y forma de substanciar los pleitos, en la suposición de que todo se deberá formar en Lengua Castellana, y actuar en papel sellado; en el derecho de decidir tanto en lo Civil como en lo Criminal; por los motivos y razones que deduce Patiño, es de parecer el Fiscal general se podria consultar a V. M. se execute lo que aquel Ministro propone en. este punto.»(16)
El Consejo Plenario, després d’examinar totes les aportacions fetes respecte al català, proposa a Felip V: «…y que sea practicado desde luego las leyes de Castilla, así en lo Civil, como en lo Criminal, actuando en Lengua Castellana, a reserva de aquellos lugares, que por su miseria, y situación en la montaña, en que sea justo se dispense esta condición, asta que la comunicación, y el trato frecuente haga menos difícil y costosa su introducción en ellos.»(17)
Aquesta proposta majoritària del Consejo de Castilla no va pas ésser unànime en tots els consellers. I si deduïm dels vint-i-quatre membres del Consejo aquells que hi van presentar vots particulars on expressaven el seu desacord —desacord perquè volien anar més enllà—, podem concloure que els ministres autors de la proposta acceptada són: el marqués d’Andía (Juan Ramírez de Baquedano), el comte de Torrehermosa (Manuel A. de Acebedo Ibáñez), Lorenzo Rdesz. de Morales y Medrano, Gregorio Mercado, Sebastián García Romero i ‘Sebastián Antonio de Ortega. Aquest grup de ministres, si observem la consulta de la Nova Planta de Mallorca, podem comprovar que també hi va presentar aquest mateix text en forma de vot particular, per la qual cosa hom pot deduir que en foren els autors.
Després hi ha d’altres ministres, com Bruno de Salcedo y Vives i Alvaro José de Castilla, que, a la Nova Planta de Mallorca, també amb un altre text, prengueren una actitud contrària a la llengua catalana. I un altre grup format per Alfonso Castellanos y la Torre, Juan Rosillo de Lara, José de Castro y Araujo, Miguel Francisco Guerra, Pedro Gomes de la Caba i Lorenzo González, que per a la consulta de les Illes no varen manifestar-se contra el català i dels quals, per tant, no coneixem la posició.
L’actitud oficial del Consejo, segons hom pot deduir, era la del grup. encapçalat pel marqués d’Andía, format per ministres majoritàriament provinents dels col·legiats i d’origen geogràfic de tot l’Estat: el marqués d’Andía (navarrés), el comte de Torrehermosa (Santander), Morales y Medrano (Sòria), Mercado (Valladolid), García Romero (Conca) i Ortega (Múrcia). Però heus ací que els autèntics falcons envers la llengua foren un grup encapçalat pel primer president, Pascual de Villacampa, Luis Curiel y Tejada (andalús d’Osuna),(18) Francisco de Arana (basc), Francisco de León y Luna (Ciudad Real), Pedro Lagrava, Francisco Molano y Valencia (Cáceres) i Gerónimo Pardo (Valladolid). Aquest grup genocida i espanyolista era format per manteistes en la seva majoria i antics advocats del mateix Consejo de Castilla. En el vot particular que van formular a la consulta de Nova Planta del Principat, pel que fa referència a la llengua catalana hi proposen un projecte d’extermini molt més radical: «Y son del mismo sentir por lo que mira a la práctica y forma de Procesos Civiles y Criminales; con que en la Real Audiencia y ante los Corregidores los pleitos se sigan en Lengua Castellana; y en los demás Tribunales inferiores se permita, por ahora, el uso de la Cathalana, asta que los escribanos se vayan instruyendo en la lengua Castellana; como tambien aquellas personas que en los Pueblos cortos suelen tener los Ministerios de Justicia, y otros, que conducen a la formación de los Autos y Procesos, mandando al mismo tiempo V. M. que en todas las Escuelas de primeras letras, y de Grammatica, no se permitan libros impresos en lengua Cathalana: escribir ni hablar en ella dentro de las Escuelas; y excepcionalmente aprendan la Doctrina Christiana en nuestra lengua; que por estos y otros medios suaves se irá haciendo común en el Principado.»(19)
En aquest vot singular hom pot comprovar que no es pretén només canviar el governament de Catalunya i implantar-hi unes lleis noves, sinó que el propòsit és arrabassar-ne també la llengua i despullar el poble català del seu tret més diferencial. L’únic conseller que féu un vot particular a favor del català fou Llorenç Matheu de Villamayor, que va escriure: «Variandoles el Idioma se inutilizan los Archivos Públicos y los particulares, con la eversión de los mayores intereses...»(20)
No podem deixar de donar importància a aquestes deliberacions i a l’informe subsegüent del Consejo de Castilla. Malgrat no tenir un reflex integral en el Decret de Nova Planta, no podem pensar que aquest informe fos simplement l’opinió d’uns consellers del rei, sense cap més altra transcendència, perquè temps a venir podrem verificar que totes aquestes mesures, apuntades el 1715, es van anar fent realitat: hom sotmeté els catalans a una absoluta subjugació lingüística. Els ciutadans de Catalunya hauríem de saber i tenir present que l’odi projectat contra el nostre idioma té uns orígens molt llunyans, com hem pogut veure en els documents que s’han pogut exhumar. Però els objectius de deixar-nos sense idioma i a la intempérie cultural dissortadament encara ara tenen vigència.
El rei Felip V va fer cas de la consulta feta al Consejo de Castilla i, segons firma de la seva pròpia mà, va prendre la resolució de dictar el conegut Decret de Nova Planta de 16 de gener de 1716. Sobre la llengua catalana, s’adaptà a la proposta feta per Francesc Ametller i en part també a l’oficial del Consejo, ja que a l’article 4 hom deia: «Las causas en la Real Audiencia se substanciaran en lengua castellana.»(21)
A primera vista, sembla que aquesta norma positiva no era pas suficient per a la castellanització dels catalans, i si no s’haguessin seguit uns camins maquiavèl·lics, no s’haurien pas aconseguit els objectius proposats pels vots particulars dels ministres del Consejo de Castilla. En realitat, la persecució de la llengua catalana es féu en molts més àmbits a més dels de la Real Audiencia. L’oficialitat del català en ben pocs llocs es va poder mantenir. Allò que no deia cap llei es féu a la pràctica, i subreptíciament, per mitjà dels funcionaris castellans, que ocuparen la majoria dels càrrecs, tant en el camp militar com en l’alta clerecia i els àmbits político-administratius.
(1) Per a aquest tema és molt interessant l’obra de Janine FAYARD, Los miembros del Consejo de Castilla. 1621-1746, Ed. Siglo XXI, Madrid, 1982.
(2) La consulta era la tramitació per la qual el monarca rebia els suggeriments i les propostes del Consejo de Castilla. Eren presentades públicament cada divendres davant del rei pel Consejo plenari amb un ritual molt acurat.
(3)Vegeu Antonio DOMÍNGUEZ ORTIZ, Sociedad y estado en el siglo XVIII español, E.d. Ariel, Barcelona, 1981, p. 93
(4) AHN, Consulta original que el Consejo hizo el 13 de junio de 1715 sobre la Planta de Ministros del Principado de Cataluña, «Consejos», llig. 6.811-A, núm. 84.
(5) Francesc Ametller i Perer (Barcelona, 1653 – Madrid, 1726). Com a jurista havia treballat en diversos càrrecs de la burocràcia reial, però durant la Guerra de Successió es posà al costat de Felip V. L’l de maig de 1714 i per botifler el rei Felip V el nomenà ministre del Consejo de Castilla. Quan les tropes espanyoles entraren al Principat, Ametller entrà a l’assessoria civil dels militars duc de Pòpuli i duc de Berwick, i quan Catalunya sucumbí definitivament fou president de la Junta Superior del Govern i Justícia del Principat. El 1715, quan es va reorganitzar el Consejo de Castilla, se li va revocar el nomenament. El 1717 l’en tornaren a fer ministre i es traslladà a viure a Madrid.
(6) José Patino 1 Rosales (Milà, 1666 – La Granja, 1736). Funcionari i polític. Inicià la seva carrera administrativa durant la Guerra de Successió. Fou el primer que exercí el càrrec d’intendent, de bell antuvi a Extremadura i després al Principat de Catalunya (1713). Fou l’organitzador i l’introductor del cadastre a Catalunya i, pel fet d’haver-hi reeixit, fou destinat a Cadis (1717). El 1726 fou nomenat secretari d’Estat per a la Marina. El 1734, com a secretari d’Estat, fou el veritable responsable de la marxa del país i acapara tot el poder a la cort de Felip V.
(7) José Rodrigo Villalpando va néixer a Saragossa, fill de bona família; estudia Jurisprudència i entra a treballar a la Audiència, de primer de fiscal i després d’oïdor. Macanaz, quan després d’entrar a València per «reglar la ciudad al pie de Castilla» fou enviat a l’Aragó per qüestions hisendístiques, on va ser el responsable de la fàbrica de moneda de Saragossa, hi va conèixer Rodrigo Villalpando, que va distingir fent-lo advocat general del Consejo de Castilla el 1713. Arriba a conseller o ministre del mateix Consejo 11 de maig de 1714 i, segons hom pot comprovar per la rúbrica signada al peu de la consulta de la Nova Planta, també hi va actuar de fiscal general. Més endavant, l’any 1717, Felip y el va fer secretari d’Estat de Gracia 1 Justícia i, el 1724, 1i va atorgar el títol de marqués de la Compuesta.
(8) Pascual de Villacampa y Pueyo, nascut a Madrid, era un home provinent de la petita noblesa. El seu pare ja era membre del Consejo de Aragón i, familiarment, oriünd del País Valencià.
(9) AHN, Consulta original que el Consejo hizo el 13 de junio de 1715 en la planta de Ministros del ‘Principado de Cataluña, «Consejos», llig. 6.811-A, núm. 84, p. 4.
(10) Id., p. 97
(11) Id., p. 100
(12) Id., p. 145
(13) Id., p. 158
(14) Id., p. 97
(15) Id., p. 110
(16) Id., p. 157
(17) Id., p. 160
(18) Luis Curiel y Tejada, malgrat ser manteista per a molts autors, era un adversari polític de Macanaz pel que fa a les relacions de l’Església amb l’Estat. Ara: per anar contra la llengua catalana tots estaven d’acord. Curiel és qui l’any 1716 va rebre l’encàrrec de Felip V per a fundar la nova Universitat de Cervera, de la qual fou «protector» fins a la mort. Sabent que és un home que demana que no s’autoritzin llibres impresos en llengua catalana, ni escriure-hi, ni parlar-hi a les escoles, podem tenir una idea de com va projectar la Universitat cerverina: una eina de castellanització. Curiel durant molt de temps va ser jutge d’impremtes, és a dir, com en diríem ara, cap del Departament de Censura, des d’on estem segurs que també va aplicar la seva política anticatalana a la publicació de llibres.
(19) AHN, Consulta original…, p. 205
(20) Id., p. 213. Matheu de Villamayor té una vida paral·lela a la de Pascual de Villacampa perqué llurs pares eren del Consejo de Aragón i ambdós provenien de famílies valencianes. En canvi, la diferència notable va ser en el vot que cadascun hi va exercir.
(21) Novísima…, Madrid (s. 1.), 1805, vol. 11, p. 405.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 10 a 17