El poder judicial català
La separació dels poders de l’Estat ha esdevingut un fet a partir de la Constitució que regula el nou règim polític democràtic. Des de la perspectiva de la persecució lingüística, hom pot comprovar que de fet el poder legislatiu no ha fet res contra la lliure utilització del català, ans al contrari, ha anat adequant les lleis a les noves circumstàncies imposades per la Constitució. El poder executiu en canvi, mitjançant decrets, ha minvat en algun cas la plena oficialitat de la llengua catalana, i també ha pres actituds contràries contra normes promulgades per la Generalitat impugnant-les davant del Tribunal Constitucional. Però el veritable entrebanc per a la llengua, des de la promulgació de la Constitució, ha estat el poder judicial. Les sentencies dictades per jutges espanyols contra la plena oficialitat de la llengua catalana han estat gravíssimes.
El fet és prou curiós. Allò que els representants del poble van aconseguir en el moment de la Constitució, i totes les conquestes que es van assolir en els primers anys de la democràcia, ara resulta que, per una via absolutament insospitada pels polítics, s’estan retallant: l’oficialitat de la llengua catalana és en qüestió.
Els polítics redactaren unes lleis, però els que les han d’aplicar són els jutges. Aquesta justícia, especialment la que s’ha administrat des de la Sala Segona del Contenciós Administratiu de la Audiència Territorial de Barcelona, ha estat en totes les sentencies contrària a la plena oficialitat de l’idioma català. Quan la Constitució i l’Estatut proclamen l’oficialitat del català, amb total igualtat amb el castellà, ho fan sense cap reserva, ni cap limitació. L’oficialitat del castellà no s’ha escrit pas amb majúscules i la del català amb minúscules. Les lletres són exactament les mateixes, i tenen una mida igual, però en canvi segons els jutges tenen sentit diferent, i fins i tot tenen conceptes desiguals, i hem de fer cas de l’hermenèutica judicial.
Potser no ens hauria de sorprendre que les restriccions lingüístiques presents vinguessin dels jutges, si recordem que històricament va ser per on va començar la glotofàgia. Tampoc no podem oblidar que, malgrat canviar l’estratègia i substituir els agents lingüicides, la persecució és la mateixa, que forma un tot compacte i té una finalitat unívoca.
La Sala Segona del Contenciós Administratiu de la Audiència Territorial de Barcelona va iniciar la seva lluita contra la plena oficialitat de la llengua catalana prohibint que els Ajuntaments de Manresa, Sabadell i Terrassa poguessin exigir el coneixement de la llengua catalana als aspirants a funcionaris municipals. Mentre a Barcelona es prohibia aquesta exigència, el dia 13 de gener de 1984 la Audiència Territorial de la Corunya dictava una sentència a favor de l’Ajuntament de la capital, absolutament a l’inrevés, per la qual es considerava necessari que els funcionaris sabessin el gallec, ja que «el conocimiento del idioma gallego por los auxiliares del Ayuntamiento de La Coruña corresponde con el derecho a usarlo de los vecinos que acudan a sus Oficinas…».
Ara bé, el tres magistrats de la Sala del Contenciós Administratiu de la Corunya eren gallecs. Aquest fet és molt important. Com és natural, per poder jutjar amb total imparcialitat i equanimitat caldria que fossin jutges nets de prejudicis polítics i, evidentment, de la nostra pròpia nació.
El 16 de maig de 1984, la Sala Segona del Contenciós va fallar en contra d’una convocatòria de la Generalitat, per la qual s’obria un concurs per a Professors de l’Escola d’Idiomes i la d’Arts Aplicades i Oficis Artístics, s’exigia el coneixement del català per a poder ocupar el lloc de treball.
El 25 d’octubre de 1984, una altra sentència de la Sala Segona del Contenciós Administratiu de l’Audiència de Barcelona, va ara contra l’Ajuntament de Calonge, per la qual intenta anul·lar i desvirtuar la validesa del caire autònom i indivisible que té l’oficialitat de la llengua catalana.
La darrera i més famosa sentencia de la Sala Segona del Contenciós Administratiu és la que fou dictada l’11 de març de 1985, pels magistrats Félix Ochoa Uriel, Emilio Aragonés Beltrán i José F. Méndez Canseco,(1) sobre l’anul·lació del Decret 362/83 del govern català que desenrotllava la Llei de Normalització Lingüística a l’àmbit de l’ensenyament no universitari. Si analitzem aquesta sentència del mes de març de 1985 a partir dels «considerandos», hem d’estimar que té unes connotacions polítiques evidents i la fan absolutament apartada de la voluntat dels parlamentaris constituents, tant del Senat com del Congrés de Diputats. I no ho dic pas perquè les justificacions s’iniciïn a partir d’una invocació a «la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles», perquè és ben evident que mai una unitat política no pot representar una unicitat lingüística, com tants d’exemples tenim arreu del món.
Tampoc no ho dic perquè la sentencia es justifiqui sobre la discriminació lligada amb la llibertat a triar la residència i a circular lliurement per qualsevol territori, perquè s’ha de ser molt miop per no veure que la llengua pròpia d’una nació com Catalunya no pot quedar malmenada només per respectar el dret d’unes persones a circular i a residir allà on vulguin. La prova més evident d’aquesta situació la tenim a la Comunitat Econòmica Europea, on hi ha plena llibertat de circulació de persones, de gèneres i de capitals. Doncs bé, els obrers belgues o italians podran venir a treballar a Castella, i hom no pensa pas que les escoles de Valladolid deixaran d’en senyar en castellà per tal de respectar la llibertat de circulació dels belgues o deis italians.
És absurd invocar com fa la sentència «la igualdad de todos los españoles en el ejercicio de los derechos», perquè és ben evident que si aquesta suposada «igualdad» arribés als límits que s’intenta aplicar a la llengua catalana, quedaríem intoxicats per una estandardització que ens faria a tots clònics, i és ben evident que aquesta robotització humana trencaria els drets lingüístics de tots els catalans, des de la vessant individual, i com és natural també del dret social o col·lectiu que empara la propietat lingüística del territori, és a dir, el famós principi jurídic segons el qual el català és la llengua pròpia de Catalunya, principi que oblida clarament la sentència judicial.
No dic que la sentència sigui política per aquestes raons, sinó perquè el veredicte judicial es basa també en un concepte totalment rebutjat pels Constituents de 1978, i els tres magistrats de l’Audiència s’hi refereixen com si fos encara vigent. Amb això es verifica que aquests magistrats no es dediquen a aplicar la llei, sinó que el que fan és fer-ne una de nova, i per altra banda, interpretar-la segons els criteris dels esmenants de la Constitució que no varen poder fer prosperar les seves esmenes, perquè eren minoria, i per altra banda, dels partits més dretans, centralistes i glotofàgics.
La sentència es basa especialment sobre l’art. 4.2 de la Constitució de 1931, que deia així: «Salvo en lo que se disponga en leyes especiales, a nadie se le podrá exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional.» Aquesta prohibició, a la Constitució de 1978 no hi és; però malgrat no existir, els tres magistrats l’han utilitzada per reforçar la seva sentència. Això seria suficient per invalidar els seus fonaments jurídics, perquè els magistrats s’han inventat una Constitució nova: l’interès de posar-hi aquest article ja hi va ser, però a la Comissió Constitucional del Senat es varen perdre aquestes esmenes, i de forma clara aquesta prohibició actualment no existeix a la Constitució de 1978, per autèntica voluntat de la majoria dels Constituents.
Els magistrats amb aquesta sentencia s’han arrenglerat també a la posició política d’Alianza Popular manifestada en el tràmit constituent. El diputat Licinio de la Fuente, a la Comissió d’Assumptes Constitucionals del Congrés, en el debat sobre l’art. 3 de la Constitució pretenia evitar la proclamació de l’oficialitat del català (esmena núm. 35), quan va dir: «No me he opuesto, ni me opondré nunca al uso de las lenguas ni a su enseñanza. Sí tengo que oponerme a que esa enseñanza sea obligatoria o se imponga la obligatoriedad por la vía de la oficialidad.» Fraga Iribarne també va intervenir en contra de l’oficialitat, així: «…en las respectivas Comunidades Autónomas y de acuerdo con sus respectivos Estatutos, habrá una cooficialidad. Pero aquí, en la imposición de su obligatoriedad, sería clara discriminación y sería romper el principio de libertad de comunicación y de establecimiento de todos los españoles, incluso los funcionarios.»
Com es pot veure els criteris de l’Alianza Popular són pràcticament idèntics als expressats a la sentència judicial. Doncs bé, aquestes esmenes d’AP foren derrotades amb 283 vots en contra i només 26 a favor. I així resulta que els tres magistrats, fent ús d’un poder, com és el d’administrar justícia, el qual els ha estat donat pel poble, apliquen uns criteris jurídics inexistents, i per altra banda, imposen uns conceptes polítics que han estat derrotats en el Parlament.
El criteri segons el qual la sentència és política es basa encara en un altre fet que no podem negligir. Resulta que sobre el Decret 362/1983 que regula la normalització lingüística en l’àmbit de l’ensenyament no universitari, per acord del Consell de Ministres de Madrid celebrat el dia 26 d’octubre de 1983 es va requerir al govern català l’adaptació de quatre articles que es consideraven anticonstitucionals, la qual cosa el Consell Executiu va acceptar en les seves reunions dels dies 29 de novembre i 6 de desembre de 1983. En conseqüència l’actual decret està absolutament d’acord amb els criteris del govern central. Però) heus ací que els tres magistrats de l’Audiència de Barcelona són més papistes que el papa. I quan declaren la nul·litat d’alguns articles de l’esmentat Decret de la Generalitat, perquè són contraris a dret, ho fan per sis articles dels quals només un havia estat requerit pel govern socialista, i precisament actualment està consensuat. Queda claríssimament demostrat que l’aplicació de la justícia en aquest cas no s’ha fet pas a partir dels criteris o doctrines fixats pel Parlament, o dels emanats del Poder Executiu, sinó que ha estat una posició política nova exercida des d’un Tribunal de Justícia, on precisament no s’ha de fer política de cap mena.
Els magistrats; amb la seva sentència, s’aparten de la política emanada del govern socialista i del mateix poder legislatiu, quan volen justificar la falta d’obligatorietat d’ensenyar el català amb la no-exigibilitat de l’idioma per a la funció pública, cosa que ells també havien declarat en sentències anteriors amb evident contraposició amb els magistrats de la Corunya.
És paradoxal de comprovar que precisament en la Llei Orgànica del Poder Judicial, als jutges i magistrats que hagin de ocupar les places a Catalunya, en els concursos se’ls valorarà com a mèrit preferent el coneixement de l’idioma. I per altra banda, els tres magistrats ignoren que a les convocatòries per accés a la funció pública totes les administracions tenen l’obligació de seleccionar personal degudament capacitat en les dues llengües oficials. I també deixen de fer constar l’article 25 de la LPA, on s’obliga l’Estat central a tenir en compte el fet lingüístic quan hagi d’enviar funcionaris per ocupar vacants a les Comunitats amb llengua oficial pròpia. No cal insistir més. Les prohibicions que no han vingut des del poder legislatiu, no des de l’executiu, ara resulta que neixen del poder judicial. La glotofàgia és un procés que no s’esgota mai, ni s’acaba mai.
A través de les sentències de la Sala Segona del Contenciós Administratiu podem veure-hi la política glotofàgica que sempre s’ha practicat. Per això aquesta Sala, en veure que la llengua ha aconseguit caràcter oficial, el que vol és retallar-li aquest status atribuint diferents graus d’oficialitat, segons les llengües. I les primeres sentències que va fer foren contra els Ajuntaments que l’exigien per als seus funcionaris municipals; després, per justificar aquesta inexigibilitat, han declarat una nova sentencia tot dient que no existeix cap obligació d’aprendre el català. I amb això tanquen el cercle restrictiu: de primer no el fan necessari, i després diuen que com que no és necessari no cal ensenyar-lo.
Contra aquests fets, només podem demanar tres coses. D’antuvi, recusar el Tribunal perquè en ser funcionaris els magistrats, resulta que estan jutjant una cosa que els afecta directament i hi tenen un interès directe fent de pare i padrí, segonament es pot demanar la nul·litat de l’acte judicial per manca de competència objectiva, tal com ha quedat expressat; i en tercer lloc, si això no resultés positiu, cal exigir al govern de Madrid, el qual segons la Constitució garanteix la protecció a la llengua catalana, que a través del Ministeri Fiscal participi en el procés judicial i es posi directament a favor dels interessos de Catalunya.
Només amb fortalesa i amb lluita general podrem aconseguir que s’acabi aquesta conxorxa judicial, dignes successors dels seus col·legues que el 1715 van iniciar el procés de glotofàgia
(1) Aquests magistrats són els mateixos de l’anterior sentència de 1984. I Félix Ochoa figura pràcticament a totes les sentències.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 234 a 238