El cop d’Estat del 23 de febrer i la llengua catalana

És indiscutible que una de les excuses més argumentades pels colpistes del 23-F va ser la «proliferació de les autonomies», que portaven a una fragmentació de l’Estat. I, dins de l’autonomia, una causa que va ser al·legada fins i tot pels defensors dels implicats en el cop d’Estat davant el tribunal militar que els jutjava era la utilització excessiva de llengües altres que el castellà.

No té res d’estrany, doncs, que, una vegada apaivagat el cop, el ministre d’Administració Territorial i sots-president de la Comissió Delegada per a la Política Autonómica, Rodolfo Martín Villa, proposés al govern el dia 13 de març de 1981 l’aprovació d’un escrit pel qual es considerava necessari dictar una llei d’harmonització de les disposicions sobre la llengua a les comunitats autònomes. Aquests criteris per a fer aprovar una llei d’harmonització afectaven l’ús del terme «nació» i «nacional», els quals només es podien referir a la totalitat de l’Estat, i pretenien que la llengua castellana predominés d’una manera total per damunt de les altres llengües en els punts següents:

En les comunicacions i les relacions amb les institucions de l’Estat només es podria fer servir el castellà.
Caldria fer sempre en castellà tota disposició o resolució administrativa a més de la llengua pròpia.
Els ciutadans podrien elegir la llengua amb què es volguessin comunicar amb les autoritats o els òrgans de les comunitats autònomes.
Qualsevol ciutadà podria escollir la llengua que volgués en l’ensenyament sense deixar de saber mal el castellà.⁽¹⁾

És indiscutible que Martín Villa va rebre pressions de l’estament militar per a promoure aquest Projecte de Llei i que el cop d’Estat va accelerar-ne la tramitació. Allò de què es tractava era deixar la llengua catalana en una situació diglòssica d’on mai més no pogués sortir. Com que la proposta de Martín Villa era una llei d’harmonització, calia l’autorització prèvia del Parlament, i per això els parlamentaris d’UCD la hi hagueren de defensar. Per tot el que argumentaren ara sabem que la «Loapilla» anava directament contra Catalunya.

En la sessió parlamentària del Senat del dia 31 de març de 1981, en fer la presentació, Martín Villa va dir: «Y no puede haber una España fuerte que no se asiente en una nación única, con una sola ciudadanía política, con un idioma común, y con el respeto público y notorio a un mismo texto constitucional.»⁽²⁾ Però qui més va parlar sobre el que hi havia en el rerefons del problema va ser el senador per Málaga Francisco Villodres García com a portaveu del grup d’Unión de Centro Democrático:

«…en el Boletín Oficial del Parlamento del día 12 de junio, se dice: un diputado habla de la “labor de presentar al mundo una Cataluña-Estado con su lengua propia: la catalana”.

»Boletín del día 2 de diciembre de 1980. Leemos: pregunta un Diputado, para evitar la situación de discriminación en que está colocada la lengua catalana al no publicarse en esta lengua, en la Cataluña Autónoma, el único periódico de información general que se puede editar los lunes por la mañana (…).

»Sigo leyendo. Boletín del 21 de diciembre de 1980. Como unos diputados califican a los miembros de la Administración del Estado en Cataluña como ciudadanos de Cataluña. He dicho “ciudadanos“.

»(…) al contrastar el Reglamento del Senado con los reglamentos de los Parlamentos de las Comunidades Autónomas, nos encontramos con que el Reglamento del Parlamento de Cataluña estaba publicado sólo y exclusivamente en catalán, en el “Boletín Oficial” de dicho parlamento.

»Si a estos datos unimos, por ejemplo, la polémica desatada recientemente por un manifiesto de castellanohablantes en Cataluña, podemos afirmar, por lo menos, que materias como las tres primeras a que hace referencia la comunicación del Gobierno generan en la actualidad serias y lícitas reservas sobre el tratamiento que reciben, y conviene, por lo tanto, es imprescindible, la clarificación y la armonización.»⁽³⁾

Era evident que la «Loapilla» era propiciada per les pressions deis militars, els quals esdevingueren exigents amb l’intent de cop d’Estat, i que especialment afectava la normalització de la llengua catalana. La llei, que s’estava tramitant en el Congrés de Diputats, va decaure quan els socialistes van guanyar les eleccions generals de l’octubre de 1982.

La incidència de l’intent de cap d’Estat sobre el català. no va acabar amb la «Loapilla»: el Ministeri d’Educació, que era regit per Juan Antonio Ortega y Díaz-Ambrona, va preparar el Reial Decret 480 del 6 de març de 1981 pel qual es creava l’Alta Inspecció de l’Estat sobre l’ensenyament no universitari a Catalunya i al País Basc. Una de les activitats d’aquesta Alta Inspecció de l’Estat era «velar por el cumplimiento de las condiciones básicas que garanticen la igualdad de todos los españoles en el ejercicio de sus derechos y deberes en materia de educación, así como de sus derechos lingüísticos y, en particular, el de recibir enseñanza en la lengua oficial del Estado, de acuerdo con las disposiciones aplicables».

És constatable que aquesta funció de l’Alta Inspecció estava absolutament vinculada amb el clima que es vivia a Madrid i en els estaments militars i de funcionaris sobre la imaginària persecució que el castellà rebia a Catalunya. La tímida normalització del català en el terreny escolar va fer tremolar tots els sectors espanyolistes. És ben demostrable que l’element més transcendent per als grups i estaments espanyolistes no és el de l’autonomia administrativa o política: ho és especialment el revifament lingüístic.

El diputat Blas Piñar López, líder de Fuerza Nueva i me,bre del grup parlamentari mixt, va preguntar al govern central sobre les possibles pressions que rebien els professors d’EGB que ignoraven l’idioma català perquè abandonessin el territori de Catalunya. La interpel·lació es publica precisament en el «Boletín Oficial de las Cortes Españolas»⁽⁴⁾ un dia abans que el «Diario 16» de Madrid edités en el seu suplement literari el famós «Manifiesto» de 2.300 professionals i intel·lectuals residents a Catalunya sobre la discriminació lingüística deis castellanoparlants.

El Ministeri de Cultura, el titular del qual era Iñigo Cavero Lataillade, també va dictar a les seves delegacions de Catalunya unes normatives taxatives sobre la llengua catalana. El mes de juliol de 1981, en una circular, hom va obligar els arxius històrics i les biblioteques provincials, al que segueix: «3.0 Tanto los rótulos o carteles anunciadores como los escritos emanados de esas Instituciones deberán redactarse siempre en castellano, sin perjuicio de que puedan, además, redactarse en la lengua cooficial propia de la Comunidad Autónoma.

»4.0 En el supuesto de realizarse visitas públicas a ese Centro, se tomarán las medidas oportunas para que la guía de las mismas se haga siempre en castellano, independientemente de que, además, puedan desarrollarse en la lengua cooficial propia de la Comunidad Autónoma.»⁽⁵⁾ O sigui, que també en el camp del Ministeri de Cultura hi va haver una frenada important, obligant a fer-ho tot sempre en castellà deixant el català com un apèndix a l’arbitri del voluntarisme.

En les converses que vaig sostenir al Senat espanyol amb senadors de la UCD vaig comprendre que existia un criteri molt estès entre la classe política segons el qual a Catalunya la llengua agafava massa importància. El senador per Lleó Justino de Azcárate em digué, fins i tot mig esverat, que els catalans no havíem d’abandonar el castellà.

El senador per València Broseta Pont també em manifestà que al Ministeri d’Administració Territorial havien rebut queixes dels militars sobre els rètols a les carreteres. Una nova norma sobre el particular no es féu esperar gaire: pel Decret 2296/1981, que es va aprovar en el Consell de Ministres del dia 31 de juliol de 1981, s’ordenà que els cartells i la senyalització de les carreteres, els aeroports i les estacions ferroviàries, d’autobusos i marítimes caldria que sempre fossin en castellà.

És innegable que el cop d’Estat, si bé va fracassar militarment, en canvi va fer els seus efectes sobre la feble normalització de la llengua catalana amb mesures restrictives i especialment donant una altra vegada al castellà la situació dominant.

(1) BOCG, sèrie H, núm. 65-1 (21-IX-1981).
(2) CDS Senado, núm. 98, 1981 (31-111-1981).
(3) Ibid.
(4) BOCG, sèrie F, núm. 1.612-1 (11-111-1981), Preguntas con respuesta escrita.
(5) Arxiu de l’autor

Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 212 a 214