El Consejo Nacional del Movimiento
A les acaballes del règim franquista, els consellers del Movimiento Nacional es varen adonar que tota la política portada fins aleshores contra tot allò que no fos castellà era un error i que calia canviar d’orientació per a no desintegrar l’Estat. Amb aquesta finalitat el Consejo Nacional del Movimiento va convocar unes sessions plenàries que es varen celebrar del 17 al 23 de febrer de 1971 amb el tema «Defensa de la unidad nacional».
La ponència que redactà el document base que va servir de discussió en el ple, en fer referència a Catalunya, hi digué el que segueix: «En la región catalana se ha acentuado últimamente un ambiente pseudoregionalista con su intencionalidad política que cada vez posee más notable influencia y cada vez se extiende más sobre la juventud. Últimamente dada la eficaz labor que determinadas minorías políticas catalanizantes integradas por religiosos e intelectuales llevan a efecto a través de los más variados medios, cual son la “Nova cangó catalana”, la campaña del catalán en las escuelas, y la enorme profusión de libros editados en catalán, hacen que el problema adopte cada día imagen más preocupante.»(1)
Per la descripció que va elaborar la ponència del Consejo Nacional del Movimiento i la valoració negativa de tres fets bàsicament culturals, hom pot verificar encara que la llengua catalana és un element essencial per a la nostra nació en funció del neguit que provoca a l’Estat. A la mateixa ponència, quan fa referència a les mesures que són aconsellables per a eliminar el separatisme, a la número 8, es diu: «Hay que desechar la idea, por estéril, de que la unidad se puede imponer por la sola enérgica autoridad. Hay que buscar nuevos y más eficaces caminos. Hay que llegar a conocer, descubrir cómo y por qué, se forma la mentalidad del separatista y conocido este origen atacar sagaz, inteligentemente con firme energía sus causas. En este orden la atención a la actividad asociativa de todo tipo, al deporte, a las manifestaciones culturales, etc., parece fundamental.»
Dels consellers del Consejo Nacional del Movimiento que varen intervenir en el debat cal destacar Josep M. Gimbernau Bertran, carlí integrat al Movimiento, el qual, referint-se als qui havien redactat la ponéncia, digné: «Desgraciadamente los que han estructurado este esquema creo que no lo han entendido.
»No se puede decir que la manera de acabar con el separatismo catalán es reducir la profusión de libros editados en catalán. No se puede plantear una discriminación exigiendo que se eleve especialmente el nivel material y cultural de las masas inmigrantes a determinadas regiones. (…)
»Es evidente que la acción del Estado debe, por todos los medios, acabar con esos focos de separatismo, pero ello no se termina prohibiendo hablar en catalán (…).
»Si Jordi Carbonell ha podido presumir, a dimensión europea, de separatista en las jornadas trágico-cómicas de la sentada de Montserrat, ha sido porque el Rector de la Universidad Autónoma de Barcelona le ha dado un título de Profesor de la Facultad de Filosofía y Letras. Cuando se siembran vientos, llega siempre la tormenta.»
El conseller Josep M. de Muller i Abadal va dir: «La unidad —véase bien— está en el “destino” de los pueblos de España, no en cuanto se refiere a las lenguas que se hablan, a la psicología de las gentes, a las formas de vida, a las estructuras socioeconómicas, a las culturas peculiares surgidas ancestralmente en los confines de nuestra Patria española.»
El conseller Tomás Garicano Goñi, governador civil de Barcelona, va dir: «Por último, en Barcelona, pese a los excesos que algunas veces se manifiestan en los grupos regionalistas, puedo decir, y creo decirlo de acuerdo con cuanto ha manifestado esta mañana el Sr. Samaranch, que el separatismo prácticamente no existe.»
Aquest debat polític no va portar a cap realització efectiva i tot va continuar igual, sense desenrotllar reglamentàriament la Llei Villar Palasí que admetia l’ensenyament de les llengües natives.
A conseqüència del discurs que va pronunciar el primer de març de 1973 el vice-president del Govern, Luis Carrero Blanco, el Consejo Nacional del Movimiento va tornar a celebrar un debat polític el 26 de març de 1973 amb el tema «Criterios para una política que desde nuestro tiempo sirva a la unidad de los hombres y de las tierras de España. Estudio de los problemas actuales». La ponencia especial que es va nomenar va elaborar un document de treball en el qual els criteris sobre les Ilengües no castellanes ja eren més progressistes encara que amb moltes reticències. També s’hi acceptava la «región» entre l’Estat i l’administració local, s’hi recomanava la mancomunitat de diputacions i s’hi proposava la descentralització administrativa.
En el capítol VI deis criteris polítics que calla aplicar sobre les mesures integradores, a l’apartat 2, hom reconeixia el que segueix: «La enseñanza en general, que ha de impartirse en la lengua española que ha sido expresión y vehículo de nuestra unidad nacional histórica, deberá comprender también la de las igualmente lenguas españolas en aquellas regiones que disponen de tal acervo cultural.»(2)
Aquest text fou redactat a partir de l’esborrany aportat pel conseller nacional José Naranjo Hermosilla. Sobre la qüestió de les «lenguas vernáculas» hi varen aportar suggeriments els consellers Ruiz Gallardón, Gabriel Cisneros Laborda, Ernesto Andrés Vázquez, Enrique Oltra Moltó, Fernando L. de Ybarra, Alejandro Fernández Sordo i Victorino Anguera Sansó. La conseIlera Montserrat Tey Planas, de Barcelona, hi va aportar les seves propostes, entre les quals afirma: «El separatismo catalán anida en los intelectuales, en los seudo-intelectuales y en una gran mayoría de clero.» Proposà la creació de càtedres i la inclusió en els plans d’estudi de les llengües no castellanes. La senyora Tey assegurà que «la acción separatista de las Vascongadas es peligrosa por la fuerza de la violencia. La acción separatista de Cataluña es peligrosa por la fuerza de la intelectualidad y los resortes de sensibilidad que mueve.» En general, el Consejo Nacional del Movimiento reconeixia l’asfixia que havia rebut la llengua catalana i en recomanava la utilització en el camp educatiu. Aquest reconeixement es feia només per frenar els «separatistes», no pas perquè fos un dret deis ciutadans de Catalunya.(3)
El mateix any 1973 a Catalunya es desplegava una intensa campanya de mobilització popular a favor de la llengua catalana que comprenia tots els sectors socials i les forces polítiques. L’Assemblea de Catalunya, que agrupava catalans de moltes tendències, inicià la campanya d’opinió que s’anomenà «Per a l’ús oficial de la llengua catalana». En el document que s’elaborà entre els mesos d’octubre de 1973 i gener de 1974, a l’apartat titulat «El conflicte lingüístic», hom deia: «El conflicte lingüístic és una situació en què una llengua es troba oprimida per una altra, en què una llengua és dominant i una altra dominada. Una situació com aquesta denota sempre un fet d’opressió nacional, que és una forma d’explotació classista.» I acabava així: «Si l’Assemblea de Catalunya aconsegueix que aquesta campanya per a l’oficialitat del català i per a la reconeixença dels drets de la llengua la cultura catalanes sigui perfectament compresa pels combatents antifranquistes i la incorporin a les pròpies reivindicacions, s’haurà fet un pas endavant en el camí de la unitat i en la lluita contra l’opressió nacional i la dictadura, perquè s’haurà incrementat la base real popular del moviment democràtic nacional, tan temut per l’oligarquia que sosté el règim franquista.»
(1) Sesiones Plenarias del Consejo Nacional celebradas los días 17, 18, 19 y 23 de febrero de 1971. Consejo Nacional del Movimiento, Madrid (febrer de 1971).
(2) Archivo General de la Administración. Consejo General del Movimiento, caixa 29, Alcalá de Henares.
(3) Els criteris sobre la llengua catalana expressats pel Consejo Nacional del Movimiento no varen pas arribar a l’aparell político-judicial de la dictadura. Recordem que, amb motiu de la detenció dels 113 a l’església de Maria Mitjancera el 28 d’octubre de 1973, els patriotes Jordi Carbonen i mossèn Lluís M. Xirinacs foren torturats només pel fet d’exigir el seu dret a declarar en català. Sobre aquesta qüestió, les mateixes paraules dels perseguidors són molt més expressives: a la multa imposada a Jordi Carbonell el director general de la Seguretat feia constar el que segueix: «En el interrogatorio que se le hizo en la Brigada Social a consecuencia del encierro en el Monasterio de Montserrat, se negó rotundamente a hablar en castellano, siguiendo la misma actitud ante el Juzgado, por lo que pasó a disposición del TOP, ante el que adoptó la misma postura, por lo que fue ingresado en la enfermería de la prisión para observación psiquiátrica, que le califican como una notoria amenaza para la conciencia social y revela su destacada personalidad de agitador y su manifiesta peligrosidad para el orden público.» (Assemblea de Catalunya, «Per a l’üs oficial de la llengua catalana», 1974.) Com podem veure, la imposició del castellà als ciutadans catalans no és pas per a ells una qüestiá banal. La mateixa autoritat judicial va collaborar intensament amb el genocidi, i encara ara no podem pas afirmar que el poder judicial es destaqui com a defensor impertérrit dels drets lingüístics dels catalans.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàg.199 a 201