El català ni als cementiris no pot reposar
Les pressions de tota mena per a desterrar el català de la vida pública continuaven. Aquest odi visceral arribà fins i tot als cementiris: gràcies a «El Guardia Nacional» del 24 de desembre de 1838, el diari progressista que s’escrivia en castellà a Barcelona, sabem que la «Junta del Cementiri» obligava a treure’n els epitafis escrits en català, segons comunica un lector.
Joan Cortada (1805-1868) li va contestar el dia 26 d’octubre de 1838. Hi explica que, com a membre de la Acadèmia de Bones Lletres, havia rebut un ofici de la «Junta del Cementiri» de Barcelona on, en substància, se li comunicava que l’idioma català no era d’utilització pública, que no era autoritzat per la llei, i que els epitafis catalans no eren de fàcil intel·ligència per als forasters, per la qual cosa encarregaven que la Acadèmia no permetés tals inscripcions.i5 Joan Cortada, com a advocat i escriptor, i com a element a tenir en compte en el moviment cultural renaixent i en la restauració deis Jocs Florals, públicament es manifesta favorable a escriure els epitafis en català perquè és «la llengua dels seus avis», i a més diu: «…puig lo que ve a Catalunya i no ho entén que ho aprenga, que això fem nosaltres quan anem a terres estranyes.»
La intervenció de la Acadèmia de Bones Lletres en aquest afer devia tenir dos vessants. D’una banda, tal com el mateix lector expressa, era per a corregir els textos deis epitafis. Però també és molt possible que la tasca de la Acadèmia fos de censura, tal com practicaven les acadèmies de Madrid.
(1) Aquest document ha estat posat a la meva disposició gràcies a Joan Carreras i Pera. Vegeu Joan ALEGRET, In Memoriam Caries Riba (1959-1969), Ed. Ariel, Barcelona, 1973, p. 15.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàg. 68 i 69