El català ni a les presons ni al Registre
Durant els anys cinquanta es va viure un retrocés important de la Falange com a ideologia; també es varen fer esforços per eliminar la dictadura personal i convertir-la en institucional. En la vida econòmica s’inicia un liberalisme que protagonitzaren els sectors financers, com ara l’entrada en la política deis tecnòcrates, etc. Tot i aquests símptomes liberalitzadors i haver-se acabat l’aïllament internacional a què estàvem sotmesos, pel que fa a la llengua catalana no es va notar res. Ans al contrari, les noves lleis que anaven apareixent continuaren essent absolutament punitives contra l’ús del català.
Al Ministeri de Justícia, que, en general, el dictador Franco va donar sempre als tradicionalistes o carlins, tampoc no es va notar mai cap criteri especial de respectar els drets naturals dels catalans pel que fa referència a llur llengua. Des de 1951 n’ocupava la cartera Antonio Iturmendi y Bañales,(1) el qual, el 1956, va proposar l’aprovació del Reglament de Presons que es va publicar al BOE del 15 de març de 1956. Paradoxalment l’article 1 d’aquest reglament expressa que la missió penitenciaria respectarà la personalitat humana dels reclusos i també els seus drets i interessos jurídics que no siguin afectats per la condemna. Però heus ací que ja l’article 85 del mateix reglament trenca aquest principi quan a l’apartat 2, en fer referència a les visites i a la comunicació oral, ben explícitament diu que «los comunicantes se expresarán en castellano», amb la qual cosa no es respecten ni la personalitat humana ni tampoc els seus drets quan es tracta de ciutadans no castellans del mateix Estat.
Però Iturmendi no aturarà pas aquí la seva labor legislativa: l’any 1957 presenta el Projecte de Llei del 8 de juny pel qual s’estableix la regulació del Registre Civil. A l’article 54 no s’introdueix pas res de nou: els acabats de néixer, en inscriure’ls al Registre Civil, ho han d’ésser igualment que el 1938: «Tratándose de españoles los nombres deberán consignarse en castellano», amb la qual cosa es palesa que la fòbia anticatalana no és pas fruit de l’època feixista del Movimiento, sinó que s’allarga en el temps i també predomina en les tendències polítiques més civilitzades que hi havia dins del règim, com ara les monàrquiques.
Un altre camp on tampoc no avançàvem gens era el de la correspondència telegràfica. Per ordre ministerial del 21 de febrer de 1961 el ministeri de la Governació, que ocupava Camilo Alonso Vega, company de joventut del general Franco, durant molts anys director general de la guàrdia civil i un «dur» dins el gabinet ministerial, va modificar el Reglament de Telègrafs. A l’article 730, apartat 4, es disposa el que segueix: «Cualquiera que fuera la lengua o idioma empleado, distinto del castellano, podrá exigirse del expe¬didor o de su representante que por escrito consigne en la minuta cuál es, o cuáles son los empleados, así como la traducción íntegra del texto en español.»
La duresa amb què s’ha tractat el català és suficient per a fer agafar el complex de Sísif. A Catalunya, des que vàrem perdre les nostres institucions nacionals, no hem pogut arribar mai a la plena normalitat de la nostra llengua.
En el camp escolar també es va viure una plena època nacionalfeixista. A Catalunya, durant els anys 1966-68, es va desenrotllar una campanya molt intensa anomenada «Català a l’escola» que va tenir molt de ressò en l’opinió pública, però l’esclat general que va tenir en els mitjans de comunicació social no va ser prou per a sensibilitzar els responsables de Madrid(2). El ministre d’Educació era el sevillà Manuel Lora Tamayo, integrant del nucli catòlic del govern i promotor de la investigació científica estatal. Aquest ministre, el 1967, va promulgar per un Decret del dia 2 de febrer el text
refós de la Llei d’Ensenyament Priman, en el qual no es modificava ni una coma de la Llei de 1945 en relació a la llengua catalana.
Ni la pèrdua del sentit carismàtic del règim ni la crisi ideològica que s’estava vivint pel que fa a la imposició imperial del castellà no modificaren absolutament res. El continuisme com a constant del sistema polític franquista era evident. No obstant això, l’entrada de ministres ideològicament nous en el gabinet va provocar una crisi en els aparells hegemònics, especialment en els terrenys més tecnificats.
La conseqüència en fou que, en uns departaments determinats, el català fou tolerat encara que en el conjunt amb prou feines es notés res. Per exemple, al BOE del 28 d’abril de 1964 es concedia la inscripció de denominacions en llengua catalana en el Registre de la Propietat Industrial. També pel Decret de 20 de juny de 1968 es va tolerar que es poguessin batejar els vaixells de la marina mercant amb paraules no castellanes.
Amb l’entrada en vigor de la Llei de Premsa i Impremta de -1966 també s’observa que deixaren amb més llibertat la publicació de mitjans de comunicació, malgrat que la llei no contemplava pas la pluralitat de llengües. Tot i no existir cap prohibició expressa d’usar la llengua catalana, la seva utilització era vigilada. Segons ens informa el president de l’Associació de la Premsa de Girona, Narcís J. Aragó, en els inicis de la revista «Presencia» (1965) tenien l’ordre verbal de la Delegació del Ministeri d’Informació i Turisme que la llengua catalana no hi podia sobrepassar en cap moment el 20 per cent de les pàgines.
El control era refinat: hom pretenia que la llengua catalana no es normalitzés en els mitjans de comunicació. Era la gran preocupació de l’administració franquista, que la «tolerava» sempre que quedés en un estadi folklòric i no ultrapassés el camp etnogràfic.
L’any 1968 va succeir un fet que explica la discriminació de la llengua catalana en els mitjans de comunicació i, d’altra banda, la incapacitat material que el règim franquista pogués assumir-la com a pròpia. En el festival de la cançó organitzat per l’Eurovisió només hi poden participar els representants dels Estats que en formen part i cada any les televisions estatals designen el seu representant per a cantar-hi. El 1968 el cantant català Joan. Manuel Serrat va ser nomenat perquè hi cantés la cançó «La, la, la», la lletra de la qual era en castellà. Serrat avingué, però, un cop acceptat
l’encàrrec, com a membre que era del moviment de la Nova Cançó Catalana, sol·licità de poder-la cantar en català. Com que els òrgans directius de TVE denegaren aquesta possibilitat, Joan Manuel Serrat hagué de rebutjar la designació i es negà a anar a Londres en representació de l’Estat espanyol.
Davant d’aquesta actitud mai no vista, TVE es veié obligada a donar explicacions i a demostrar que ells no volien pas discriminar la llengua catalana, la qual cosa no s’esdevenia mai en les seves emissions. El dia 25 de març de 1968, en tots els telediaris, fou llegida una nota de la versió «oficial» dels fets, la qual, de cap manera, no podia amagar l’autèntica persecució que la llengua catalana estava patint.
A partir d’aleshores, que d’una manera pública es demostrà que la llengua catalana no podia representar l’Estat a Europa, tothom queda més satisfet: sabíem que nosaltres érem una altra cosa. Però), en canvi, aquest rebuig serví per a insistir en les nostres demandes i evidenciar que TVE no dedicava pràcticament cap espai al català ni tampoc cap atenció als esdeveniments de la cultura catalana.(3)
(1) Antonio Iturmendi y Bañales havia nascut a Barakaldo i fou advocat de l’Estat i governador civil de Tarragona. Políticament, era militant tradicionalista i monàrquic convençut.
(2) El Concili Vaticà II es clausurà el 8 de desembre de 1965. El nou dret que s’engendrava dins de l’Església Universal possibilità la incorporació del català als seminaris diocesans. Al seminari de Girona, per exemple, s’impartien classes de català des de 1960.
(3) Joaquim MOLAS, Una cultura en crisi, Edicions 62, Barcelona, 1971, p. 79
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs.194 a 196