Derogació de l’Estatut d’Autonomia
Abans d’acabar-se la guerra civil (1936-39), des dels rengles franquistes ja s’havien pres mesures legals contra la llengua catalana. Els fets eren ben coherents amb els mòbils que varen fer esclatar la guerra: el feixisme i el nacionalisme espanyolista eren els motors ideològics de l’acció bèl·lica. El desig de posar fi a l’autonomia de Catalunya i la dèria d’eliminar la llengua catalana varen ser uns factors molt importants per a la cohesió de totes les forces polítiques que varen donar suport a l’aixecament militar.
Malgrat l’existència de moltes normes jurídiques de rang diferent que regulen la utilització de la llengua catalana, hem de recordar que la simple repassada d’aquestes disposicions no és encara un reflex prou ampli de l’autèntica persecució que existí. Les autoritats del nou Estat obtenien els seus objectius polítics d’abolir i eliminar la llengua catalana no solament amb mesures recolzades en el Dret, sinó especialment per pressions, actes de força i persecució encoberta en tots els àmbits i racons de la vida catalana, per mitjà dels quals volien esborrar l’ús de la nostra llengua a tot arreu: només se’n salvaren el pensament i la intimitat de les llars perquè no podien assolir-ho.
La primera providència, d’ordre jurídic, va ser la promulgació del Decret-Llei signat a Burgos el 5 d’abril de 1938, és a dir, pocs dies després d’haver entrat les tropes insurgents en terres de Lleida, i publicat al «Boletín Oficial del Estado» el dia 8. El Decret deixava sense efecte l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat per les Corts Constituents de la República el 1932 i, en conseqüència amb això, el nou règim polític deixava de considerar l’idioma català com a llengua oficial tal com s’hi establia a l’article 2.
Heus ací el text íntegre del Decret-Llei, pel qual hom ja podrà comprendre el to que agafaria el nou sistema polític en tot allò que fes referència a Catalunya: «El Alzamiento Nacional significó en el orden político ruptura con todas las instituciones que implicasen negación de los valores que se intentaba restaurar. Y es claro que, cualquiera que sea la concepción de la vida local que inspire normas futuras, el Estatuto de Cataluña, en mala hora concedido por la República, dejó de tener validez, en el orden jurídico español, desde el día diecisiete de julio de mil novecientos treinta y seis. No sería preciso, pues, hacer ninguna declaración en este sentido.
»Pero la entrada de nuestras gloriosas armas en territorio catalán plantea un problema, estrictamente administrativo, de deducir las consecuencias prácticas de aquella abrogación. Importa, por consiguiente, restablecer un régimen de derecho público que, de acuerdo con el principio de unidad de la Patria, devuelva a aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España.
»En consecuencia, a propuesta del Ministro del Interior y previa deliberación del Consejo de Ministros:
»DISPONGO:
»Articulo primero. La Administración del Estado, la provincial y la municipal en las provincias de Lérida, Tarragona, Barcelona y Gerona se regirán por las normas generales aplicables a las demás provincias.
»Artículo segundo. Sin perjuicio de la liquidación del régimen establecido por el Estatuto de Cataluña, se consideran revertidos al Estado la competencia de legislación y ejecución que les corresponde en los territorios de derecho común, y los servicios que fueron cedidos a la región catalana en virtud de la Ley de quince de septiembre de mil novecientos treinta y dos.
»Burgos, 5 de abril de .1938.
»Francisco Franco.»
Un cop treta l’oficialitat de la llengua catalana, hom veurà que aquest assumpte els importa tant que s’inicia un període en què es promulguen tota mena de disposicions legals per a prohibir l’ús de cap llengua que no sigui la castellana. Cal remarcar que el govern es dedicà a aquesta persecució no solament amb la força que li podia venir pel Dret, sinó amb la violència de l’odi i amb el despit del menyspreu. En cap Estat modern i civilitzat no ha existit una persecució tan ferotge com la realitzada contra la llengua catalana pel govern franquista. I tots aquests actes que són inhumans i van contra la dignitat de la persona eren justificats pels seus ideòlegs, polítics i clergues amb uns arguments absolutament irreals que sostenien la seva política imperialista amb frases com aquestes: «Tenemos que eliminar el hecho diferencial»; «Lengua común: una patria, una lengua, una espada»; «El lema de la “España Una” ha acabado con los problemas que creaba la dualidad de lenguas; los españoles tenemos la fortuna de pertenecer a un pueblo hecho para mandar; el idioma catalán debe impedirse que sirva de motivo de desespañolización»; «,..la cooficialidad de idiomas excedía de lo más ridículo»; «…la enseñanza ha de ser una e indivisible, y valga el símil. Porque, en realidad, aquí no ha existido nunca el bilingüismo, tan traído y llevado desde el Estatuto»(1)
I així successivament. Ens volien fer ser espanyols perquè eren una gran ganga i, donant-nos el castellà per llengua, ens feien un gran servei. Els catalans érem curts de vol, ens havíem fet una cultura per a nosaltres tots sols; en canvi, ara, tornant a ésser espanyols perquè hauríem de parlar en castellà, tornàvem a ser importants.
(1) Sobre aquesta època és imprescindible llegir el llibre de Josep BENET, Catalunya sota el règim franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura catalanes pel règim del general Franco, Edicions Catalanes de París, 1973
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 177 a 179