Debats sobre la Constitució
Després de les eleccions del juny de 1977, en què la Unión de Centro Democrático va restar com a força política majoritària, s’obrí un parèntesi que podríem denominar període constituent.
En el «Boletín Oficial de las Cortes» del dia 5 de gener de 1978 va sortir publicat l’avantprojecte de Constitució, el qual havia redactat una ponència sorgida de la comissió constitucional del Congrés de Diputats.(1) A l’article 3 ja es perfilava el que havia de ser la redacció definitiva: en el primer apartat s’afirma que el castellà és la llengua oficial de l’Estat i que tothom té l’obligació de conèixer-lo i el dret a usar-lo. En el segon apartat es disposa que les altres llengües d’Espanya seran també oficials en els territoris autònoms d’acord amb els seus Estatuts respectius. I, finalment, en un tercer punt es reconeix que la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques és un patrimoni cultural que serà objecte d’un respecte i una protecció especials.
El mes de gener de 1978 es va obrir el termini de presentació d’esmenes, en què varen participar diputats individualment i grups parlamentaris. D’entrada, pel que fa a la qüestió lingüística, el text constitucional definitiu no va presentar pas unes grans diferències respecte a l’avantprojecte de la ponència, i per això no caldria pas dedicar-hi més atenció. Però, ben mirat, sí que convé que analitzem les diferents propostes que hi va haver per a canviar-lo per tal de conèixer els diversos propòsits existents al Congrés de Diputats i també al Senat i entendre la filosofia lingüística que existia en aquell moment constituent. I, especialment, cal que coneguem les diferents esmenes presentades perquè podrem comprovar que, malgrat no prosperar les que hi anaven en contra o eren restrictives amb les llengües no castellanes, a la llarga llur esperit s’ha portat a terme en el terreny pràctic.
De les vint-i-una esmenes que es varen formular en el Congrés contra l’article 3 de l’Avantprojecte de Constitució redactat per la ponència n’hi havia només sis que hi anaven en contra d’una manera parcial. N’eren autors Licinio de la Fuente i Antonio Carro Martínez, d’Alianza Popular, i José M. Ortí Bordas, d’UCD.
El dia 16 de maig de 1978, dimarts, a dos quarts d’onze del matí, començà el debat a la Comissió d’Assumptes Constitucionals del Congrés sobre l’article 3 de la Constitució, en què Licinio de la Fuente defensà les seves esmenes i també les del senyor Carro. El seu interès era el següent, segons podem veure en els paràgrafs que transcrivim: «En este contexto nosotros, que tenemos la suerte de contar con una de las naciones más antiguas del mundo y de contar con uno de los pocos idiomas auténticamente universales, vamos a introducir además, como un elemento más de la posible división de una nación que se ha quedado pequeña en otras cuantas, no sé cuántas más pequeñitas, la complicación de otras cuantas, tampoco sé, ni creo que sepa nadie, cuántas lenguas oficiales habrá en nuestras relaciones internacionales.» Licinio de la Fuente també es preocupava d’altres àmbits, segons podem veure, a més de les relacions internacionals: «Lo mismo que los autonomismos nacionalistas son un elemento contrario, decía yo el otro día, al proceso de hacer a los españoles más iguales en lo político, en lo económico, en lo social —se diga lo que se diga, y con el tiempo lo veremos—, la introducción de la cooficialidad de las lenguas en los territorios autónomos puede ser un elemento discriminatorio en perjuicio de los sectores sociales más modestos. Por una razón bien simple: porque son los que tienen más dificultades para aprender y dominar dos o tres idiomas.» I continuà dibuixant d’altres sectors on per a ell la cooficialitat lingüística era un inconvenient: «En Cataluña y en el País Vasco viven cientos de miles de españoles que no saben catalán ni vascuence o euskera, si queréis: son cientos de miles de españoles a los que se va a aumentar tremendamente las dificultades de promoción social y política.» Més endavant ja parlava d’altres estaments que, segons ell, en quedaven perjudicats: «Y, ¿qué va a pasar con quienes, procedentes de otros lugares de España, quieran ir a trabajar a Cataluña o al País Vasco en sus oficios, en sus profesiones, en sus destinos? Pues que unos no podrán hacerlo y otros lo harán condenados a los últimos lugares de la escala social.
»¿Qué va a pasar con los funcionarios, con los profesionales, con los maestros, con los profesores, con los estudiantes? Los territorios con lengua propia van a ser casi coto cerrado para ellos, mientras, a la inversa, el resto de España estará abierto a todas las posibilidades de los oriundos de esos territorios. Yo ya conozco a algunos que han tenido que cambiar de domicilio por esta razón.»(2)
És interessant de copsar l’analogia que existeix entre aquestes esmenes defensades per Licinio de la Fuente i les que es varen fer el 1715 amb els vots particulars de Pasqual Villacampa i García Pérez de Araciel. De fet, cap de les dues no va tenir cap reflex legal en la llei que posteriorment es va promulgar, però, de fet, Ilur programa es va portar a la pràctica més endavant. El 1978 pot haver passat el mateix: les esmenes d’Alianza Popular no varen prosperar, però el programa que varen defensar, més endavant, com podrem veure, ha estat executat a pesar de tot.
A favor de les esmenes defensades per Licinio de la Fuente va parlar Manuel Fraga Iribarne. Fixem-nos bé en què diu Fraga i entendrem moltes coses que després han succeït: «Quiero consumir un turno a favor de la
enmienda, con la observación de que yo interpreto que en el fondo eso es lo que quería decir la Ponencia, porque al informar de que las demás lenguas serán de acuerdo con, quiere decir que sus Estatutos podrán disponer o no un grado también mayor o menor de cooficialidad.»
Alerta amb aquesta idea que no es reflecteix ni a la Constitució ni a cap Estatut. La cooficialitat pot gaudir de graus diferents d’oficialitat, cosa que hem pogut observar en la vida quotidiana. El castellà és más oficial que no pas el català. Enlloc no ho diu, cap llei no ho disposa, però la realitat és que en molts àmbits el català té un nivell inferior de cooficialitat. Fraga Iribarne només ho va dir i tots els comissionats hi varen votar en contra: solament la realitat ho ha fet efectiu.
El 5 de juliol de 1978 Licinio de la Fuente va defensar la seva mateixa esmena en el ple del Congrés després d’haver-la convertida en un vot particular. En el discurs que va pronunciar va expressar gairebé les mateixes idees i hi afegí un argument que ja havien explotat els del Directori durant la Revolució Francesa: el castellà és la llengua de llibertat: «…hemos tenido _que oír calificativos despectivos o tremendamente injustos al hablar de nuestro idioma. Hemos tenido que oír que se le llame irónicamente la “lengua del Imperio” o, más duramente, lengua de opresión y de vasallaje (…). Yo tengo que contestar a estas afirmaciones y justificar la oficialidad predominante del español, como lengua no de vasallaje sino como lengua de libertad.
»Lengua de libertad porque ha abierto para muchos hombres y para muchos pueblos todo un mundo de cultura y sigue abriendo para muchos pueblos y muchos hombres un amplio campo de relaciones y de comunicación en el mundo entero.» I continuà el discurs aclarint la seva oposició a la cooficialitat: «No me he opuesto, ni me opondré nunca, al uso de las Lenguas ni a su enseñanza. Sí tengo que oponerme a que esa enseñanza sea obligatoria o se imponga la obligatoriedad por la vía de la oficialidad. (…)porque de la cooficialidad yo me temo que lo que van a resultar son dificultades, tanto para los españoles que quieran cambiar su residencia o ejercer su profesión en una de las regiones con lengua oficial propia (…).»
També hi aportava unes idees molt esteses: que mai no s’ha perseguit el català i que la llengua no té una gran difusió entre la població: «Cataluña y el País Vasco no han estado sojuzgados, como aquí se ha dicho, por el resto de España. Cataluña y el País Vasco se han enriquecido con las aportaciones del resto de España, y muy especialmente con las aportaciones de los demás españoles. (…) ni en Cataluña, ni, sobre todo, en el País Vasco, ni en Galicia, o en otras regiones de España está la lengua propia tan extendida en su habla, y sobre todo en su escritura, como para que pueda decretarse la cooficialidad sin crear gravísimos problemas a cientos de miles de personas que allí viven.»(3)
Licinio de la Fuente reconeix que l’ús de la llengua catalana escrita no és estès, però no diu que és degut exclusivament a la seva prohibició a l’escola. si això no és estar subjugat, què ho deu ser, doncs? Més endavant, el senyor De la Fuente encara va començar a presentar un altre problema que després hem vist materialitzat: es tracta de la dicotomia del valencià i el català. El ple de la Cambra va rebutjar aquesta esmena amb 283 vots en contra i només 26 a favor, però el plantejament dels problemes no va ésser pas endebades, car més endavant tots han sortit en ocasions diferents.
Un cop que el dictamen de la comissió fou degudament aprovat pel Congrés de Diputats, passà al Senat, en què el mes d’agost de 1978 s’obrí un termini de presentació d’esmenes per a tots els senadors, dels quals en presentaren contra. les llengües no castellanes Marcial Gamboa Sánchez-Barcaiztegui, Justino de Azcárate, el grup Progresistas y Socialistas Independientes i Guillermo Luca de Tena y Brunet.
Marcial Gamboa,(4) en defensar la seva esmena, va dir: «Parece claro que, en general, el idioma que debe emplearse en las actuaciones oficiales de todo tipo y en las relaciones de los particulares con los organismos y entidades oficiales del Estado, sea el castellano o español, y pueda así exigirse.»(5)
Justino de Azcárate (6) i Guillermo Luca de Tena (7) pensaven que la Constitució havia de dir que «a nadie se le podrá exigir el conocimiento, ni el uso, de ninguna lengua regional»(8) Davant l’oposició que hi varen trobar i del consens que ja s’havia establert, les varen retirar durant el debat de la mateixa comissió constitucional.(9)
Lorenzo Martín-Retortillo y Baquer(10) va ser el portaveu del grup Progresistas y Socialistas Independientes per a defensar una esmena segons la qual l’àmbit de l’oficialitat quedaria constret dins del territori geogràfic de la comunitat autònoma. Aquesta esmena fou acceptada i és la que figura a la Constitució actual.
(1) Aquesta comissió era configurada per tres membres d’UCD: Miguel Herrero Rodríguez de Miñón, José P. Pérez Lorca y Rodrigo i Gabriel Cisneros Laborda; un socialista: Gregorio Peces-Barba; un membre de la Minoria Catalana: Miguel Roca i Junyent; un comunista: Jordi Solé Tura; i, finalment, Manuel Fraga Iribarne (Alianza Popular).
(2) CDS Congreso. Constitución, núm. 6 (16-V-1978).
(3) CDS Congreso, sessió plenária núm. 33, 1978, núm. 104, pp. 3.84649.
(4) Marcial Gamboa va néixer a El Ferrol (Galicia) i arribà a alrnirall. Fou subdirector de l’Escola Naval Militar i capità general de la Zona Marítima del Mediterrani.
(5) CDS Senado. Constitución, núm. 41, 1978, p. 1.656.
(6) Justino de Azcárate, nascut a Lleó que havia estat diputat durant la II República, era senador per designació reial
(7) Guillermo Luca de Tena y Brunet, de Madrid, és president de l’empresa editora del diari «ABC».
(8) Proyecto de Constitución. Senado. Enmiendas, esmena 587 (Azcárate) i esmena 395 (Luca de Tena).
(9) En retirar-se aquestes esmenes, la Constitució de 1978 feia un pas molt important respecte a la Constitució republicana de 1932, la qual, a l’article 3, deia: «A nadie se le podrá exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional.» Aquest fet hauria de ser més utilitzat per la Generalitat a l’hora de contractar personal, ja que en cas contrari ens trobaríem davant el fenomen que les esmenes derrotades s’apliquen. igualment malgrat no constar a la Constitució.
(10) Lorenzo Martín-Retortillo y Baquer nasqué a Osca i era catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat de Saragossa.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 206 a 209