Debat al Senat (1916)
L’any 1916, en obrir-se el Parlament, la Lliga va aprofitar el Missatge de contestació al discurs de la Corona per a anar-hi en contra des del Senat i introduir una esmena al Congrés de Diputats.
El senador regionalista per la Societat Econòmica de Barcelona, Raimon d’Abadal, intervingué en el debat del Senat i, incidentalment, quan es plantejava l’autonomia de Catalunya, hi aparegué el tema de la llengua catalana. El senador vitalici del Partit Liberal, Amós Salvador y Rodríguez,(1) va presentar el problema molt barroerament i girant la qüestió d’una manera inversemblant. Ara resulta que els catalans no són els perseguits ni els oprimits, sinó precisament l’idioma castellà. Salvador digué això: «Os ruego que me expliquéis, amigos queridos, el fundamento de la persecución a la Lengua Castellana.» I continuà, tot tergiversant la qüestió, amb el cinisme dels racistes: «Vosotros queréis cerrar las clases de castellano, vosotros queréis que no se explique a los niños en castellano sino en catalán (…). La Nación española, en uso de su perfecto derecho, por medio de sus representantes en Cortes, hace leyes que deben ser acatadas por todas las regiones de España; en virtud de esas leyes la lengua oficial en España es la castellana. Pues bien; hay pueblos en Cataluña, grandes y pequeños (y no hay para decir que en este caso los más grandes son los más pequeños, porque son los que tienen menos juicio) que han declarado que la lengua oficial es la catalana, y han dado cuenta de ello al Gobierno.»(2)
L’evolució que ha seguit la persecució de l’idioma català és ben curiosa: el comte d’Aranda parlava de la necessitat d’evitar «las distinciones odiosas» i, en canvi, ara els liberals ja diuen que Catalunya vol perseguir el castellà.
El senyor Abadal va respondre al senador: «…ha hablado el Sr. Salvador de nuestro odio a la lengua castellana. Pero ¿donde, Sr. Salvador, ha sacado S. S. que nosotros odiemos la lengua castellana? (…) Nosotros muchas veces habríamos de creer que es nuestra propia personalidad, como pueblo, la que queréis arrebatarnos, al querer que se cercenen los derechos de la Lengua Catalana. Y creemos más: creemos que esos privilegios, estos prestigios, estos fueros de la Lengua Catalana pueden coexistir perfectamente con todas las expansiones de la gloriosa Lengua Castellana, que no será éste el primer pueblo en el cual haya la cooficialidad de dos o más lenguas.»
El senador Amós Salvador hi insistí: «¿Cómo no había de recordar la Lengua Castellana, si lo que más une es hablar el mismo idioma, y lo que más separa es tener distintas lenguas? Nadie pretende aquí negar derechos a la Lengua Catalana, pero la Lengua Catalana no tiene derecho de ser la lengua oficial en España.» La sorneguera cançó de sempre: no volen res contra la llengua catalana, però no la deixen entrar a l’escola; desitgen foragitar-la de l’administració pública i només la voldrien sota la pols dels museus.
Amalio Gimeno Cabañas, també del Partit Liberal, ministre d’Estat, parlà tot seguit i confirmà aquesta situació: «A mi no me asusta el problema de la lengua, y no me asusta porque pertenezco a una región levantina, que tiene contactos geográficos y hondos afectos con Cataluña. Yo entiendo esa lengua, yo la amo, yo la considero un instrumento útil para el trabajo local; pero jamás, jamás he dejado de reconocer la supremacía de aquella otra lengua que a todos nos une.» La diglòssia era evident: el ministre d’Estat entenia que l’idioma català havia d’estar sempre supeditat a la llengua dominant i, en conseqüència, tot un poble havia de supeditar-se a l’opressió de la llengua introduïda pels invasors.
Dos dies més tard, el 31 de maig de 1916, el debat encara continuava. El senador Amós Salvador va continuar expressant amb fixesa la seva idea racista: «…el Estado tiene que ser el único que enseñe y eduque a los niños; es la Nación organizada políticamente la que tiene que cuidar de ese servicio, porque es la única que está interesada en formar hombres primero, después ciudadanos, luego patriotas y, por último, en España, españoles; por consiguiente, ha de dar la enseñanza en todas partes y la ha de dar en todas partes en castellano.»(3)
El debat seguia el seu curs i el dia 3 de juny de 1916 hi va intervenir el senador català Josep Roig i Bergadà, membre del mateix Partit Liberal (facció Canalejas), que donava suport al govern de Madrid, el qual va fer l’afirmació següent: «Coincidimos todos los partidos en Cataluña, absolutamente todos, desde los carlistas a los republicanos, en manifestarnos ardientes defensores del derecho regional, de nuestro idioma, y en marcar orna aspiración a la creación de poderes locales que sirvan de freno y de garantía a la administración del Gobierno Central.»(4)
El dia que s’acabà el debat al Senat, el 6 de juny de 1916, el president del Govern, comte de Romanones, digué: «Soy de los que estiman que Cataluña constantemente se está quejando, pero, repito, no tiene derecho a quejarse de ninguno de los Gobiernos.»
El sarcasme i el cinisme de Romanones no eren pas desconeguts: la queixa de Catalunya tenia tots els fonaments perquè ell mateix tornava a insistir que l’idioma català només es podia utilitzar per a finalitats banals i folklòriques. Cal que en reproduïm exactament les paraules perquè són prou explicatives del colonialisme i del racisme que Espanya ha aplicat sempre contra Catalunya: «No vamos a poner ningún límite a vuestra vida regional. Entendemos que es cosa legítima el que podáis moveros con toda libertad, y dentro de la vida regional he de referirme a algo que vosotros no habéis querido, en el Senado por lo menos, iniciar: lo que se refiere al uso del idioma, que es uno de los puntos más delicados, pero yo no quiero que quede sobre el particular duda alguna. Vosotros habéis querido presentar al actual Gobierno como un perseguidor del idioma catalán, y yo os pregunto: ¿De qué actos del Gobierno podéis inferir tal cosa?
»Nosotros tenemos en este problema tan grave y delicado el mismo criterio que teníamos el año 1902. En todo lo que se refiere a la vida interna, a la vida regional y municipal, no vamos a poner obstáculo de ninguna clase. Claro es que en las relaciones oficiales con el Estado no puede haber más que un solo idioma, el idioma español, y que en propagar el uso del idioma español estáis todos más interesados aun que nosotros; pero vosotros habéis querido hacer del idioma un símbolo y aparentar que perseguimos a aquél; de esta suerte vosotros al defenderlo aparecéis como perseguidos.»(5)
O sigui, el comte de Romanones pensa igual que durant l’any 1902. És a dir, no deixa ensenyar el català a l’escola ni tampoc en el catecisme; el tolera als ajuntaments i a la Mancomunitat; ara bé, tan bon punt un paper surt d’aquell reducte per anar a algun organisme estatal, de cop, aquell paper es torna inservible i invàlid i cal que sigui escrit en castellà.
La idea és bona. Els catalans són un poble d’aborígens i el govern liberal els dóna la llibertat de parlar entre ells en català, però la llibertat té uns límits. Els límits són que quan un català ha de parlar amb l’Estat ho ha de fer en castellà, i que quan vol aprendre a parlar amb Déu ho ha de fer en castellà, i que quan vol aprendre a llegir ho ha de fer en castellà. I què més? Espanya, tant si hi manen els liberals com els conservadors, és la colonitzadora dels catalans, el poble que cal assimilar. El racisme dels espanyols és com a classe dominant: han d’arrabassar la cultura i la llengua als seus «indígenes» i als seus «esclaus» per demostrar-los que estan sota la seva fèrula.
(1) Amós Salvador y Rodrigáñez, fill de Logronyo, era nebot de Sagasta i besavi del fins no fa gaire ministre d’Economia i Hisenda Miguel Boyer Salvador. Va ser enginyer de mines, ministre d’Hisenda i Agricultura i diputat per Albarrasí i Santo Domingo de la Calzada.
(2) DSC Senado, núm. 15, 1916, p. 137.
(3) DSC Senado, núm. 17, 1916, p. 177. El subratllat és del mateix DSC
(4) DSC Senado, núm. 19, 1906, p. 203. Roig i BergadÀ, liberal de Canalejas i advocat a Barcelona, fou diputat els anys 1898, 1901 i 11905. Arriba a senador vitalici el 1914.
(5) DSC Senado, núm. 21, 1916, p: 271.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 112 a 114