Ara ataquen les escriptures (1862)
L’any 1860 encara hom troba molts de notaris a Catalunya que atorguen els seus documents i instruments notarials en llengua catalana; però, prohibint-ne l’ensenyament a les escoles, hauria d’arribar dia que no es trobarien escrivans amb prou coneixements gramaticals. Però —no us ho penseu pas! — el fet de no poder atorgar les escriptures públiques en català no va venir de la manca d’escrivans i notaris capacitats en la nostra llengua, sinó per la Llei del Notariat del 28 de maig de 1862, la qual en el seu article 25 deia: «Los instrumentos públicos se redactaran en lengua castellana y se escribiran con letra clara, sin abreviaturas, y sin blancos.» A partir d’aquest moment un altre reducte, on la llengua catalana encara era vigorosa, va sucumbir davant de la pertinaç persecució.
Aquesta llei va ser elaborada pel ministre de Gràcia i Justícia, Santiago Fernández Negrete, quan hi havia en el poder el general O’Donnell amb el govern de la Unión Liberal, que s’havia constituït amb l’ala esquerrana dels moderats i la tendència dretana dels progressistes.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàg. 70