A les escoles un llibre català pot suspendre el mestre (1925)
El 1925, o sigui dos anys després del pronunciamiento, la Dictadura encara no havia aconseguit els seus objectius; davant la resistència ciutadana, la «Gaceta de Madrid» publicava una Reial Ordre el 13 d’octubre de 1925 adreçada al subsecretari encarregat del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts. Pel que a nosaltres ens interessa, transcrivim l’article segon, on podem veure quins són els mòbils del dictador: «2.° Los Inspectores de Primera Enseñanza, en las visitas que realicen, examinarán los libros de texto en las Escuelas, y si no estuviesen escritos en español o contuvieren doctrinas o tendencias contrarias a la unidad de la Patria o contra las bases que constituyen el fundamento del régimen social, los harán retirar inmediatamente de manos de los niños y procederán a formar expediente al Maestro, suspendiéndole de empleo y medio sueldo y dando cuenta a V. E.»
És ben clar: cal treure els llibres de text escrits en català de les mans deis nens; i, com a prova delictiva i criminal del mestre, s’ordena d’obrir-li expedient pel qual cal suspendre’l de la seva comesa i deixar-lo a mig sou.
No és pas broma. L’odi a la llengua catalana no és un joc de criatures. L’exercici de la fòbia s’exposa sense vergonya a la «Gaceta de Madrid»: s’hi diu ben clar que un llibre escrit en català és com una bomba que pot explotar a classe. La persecució del govern militar no és pas contra la dolenteria de les idees, de les doctrines o de la ideologia: allò que cal estossinar és el vehicle, és l’instrument comunicatiu, és l’idioma. La Reial Ordre és meridiana en aquest punt: tots els llibres que no siguin «escritos en español» o «contuvieren doctrinas o tendencias contrarias a la unidad de la Patria».
La idea subjacent dels genocides és que qualsevol llibre escrit en català és un acte contrari a la «unidad de la Patria», afirmació de la qual podem deduir que el ciutadà català no pot estar dins de la «pàtria» del dictador perquè n’és un element estrany. No s’havia vist mal un afany tan gran d’assimilació ni de repressió. La política exterminadora de la Dictadura, de tota manera, no era pas diferent de la que fins aleshores s’havia aplicat: la diferencia és que el Directori Militar va anar publicant tot el seu pla perseguidor a la «Gaceta de Madrid» i els altres ho feien sense parlar-ne tant. Si fins ara hom podia expressar un dubte sobre la persecució sistemàtica del govern de Madrid contra l’idioma dels catalans, d’ençà de la publicació metòdica d’aquestes normes jurídiques a la «Gaceta de Madrid» ningú no en podia al·legar ignorància.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 144 i 145