Repercussió de la Reial Cèdula
La importància que els catalans hem de donar a aquesta Reial Cèdula, segons hem pogut verificar en la consulta del Real y Supremo Consejo de Castilla, és pel significat polític que té d’anihilar la nostra llengua, i també perquè és la primera norma positiva que prohibeix sense embuts l’ensenyament del català a les escoles primàries de totes les terres que abasta la nostra cultura.
La transcendència d’aquesta Reial Cèdula és que dóna un caire exclusiu a la llengua castellana. Aquest pas és l’inici del procés glotòfag que imposen les forces hegemòniques estatals. La suprastructura lingüística és el reflex clar del domini i l’opressió contra el català, el qual hom vol eliminar substituint-lo per la llengua deis invasors.
Aquesta norma jurídica també té transcendència perquè és anterior fins i tot al conjunt de mesures i disposicions que els «il·lustrats» adoptaren per a regular tot el sistema educatiu. Recordem que els governants de Carles III són els primers de posar l’educació sota Ilur jurisdicció administrativa. Amb aquesta decisió política no deixen pràcticament cap fil deslligat que faci referència a l’organització escolar. Els mestres, els seus títols, els programes escolars, el control de l’ensenyament, etc., per primera vegada són regulats per l’Estat tant en el que fa referència a l’ensenyament privat com al públic.
La divulgació d’aquesta Reial Cèdula es devia fer amb una gran amplitud i, malgrat les comunicacions deficients d’aquells moments entre la cort del rei i els territoris més allunyats de l’Estat, no va ser cap obstacle per a difondre a tot arreu el coneixement de la nova normativa.(1) En tenim una prova en l’impressor mallorquí Tomás Amorós, que apunta la notació següent al seu dietari: «Dit any [17681 vengué orde del Rey que en las escolas los mestres ensenyen los atlots ab la llengua castellana.»(2) Antoni Comas també accepta que la Junta Particular de Comerç de Barcelona, per imposició de la Reial Cèdula, practicava l’ensenyament en castellà a totes les seves escoles.(3)
La Reial Cèdula no va pas restar en una via morta, sense aplicació, com si fos una norma eixorca. La vigilància que la mateixa Cèdula encarregava als bisbes, als priors, als superiors dels ordes, als jutges eclesiàstics, etc., i que el Consejo de Castilla manava a les audiències, als corregidors, als governadors, als alcaldes majors i també als jutges, va donar els seus fruits uniformadors.
Tenim testimonis que l’exclusió de la llengua catalana a les escoles va ser immediata. Una circular emesa de seguida pel pare provincial de Catalunya a totes les escoles regentades pels escolapis ens ho confirma. Diu així: «Una Real Cédula del 1768 manda en su cap. 7 que la enseñanza de las primeras letras, latinidad y retórica sea en adelante en lengua castellana, recomendando a los Superiores Regulares al extender el idioma general de la nación para su mayor harmonia y enlace reciproco. En su cumplimiento, desde el 15 de septiembre de 1768, en nuestras escuelas se enseñe el abc en lengua castellana y señalamos dicho dia para que entretanto puedan prevenirse de cartillas que hemos mandado imprimir muy propias del Instituto y se imprime ya el Arte, que contiene los primeros rudimentos, la sintaxis, la prosodia y oraciones.»(4) És molt possible que, malgrat aquesta ràpida i cega obediència a les ordres reials, la introducció del castellà fos difícil perquè era una llei contra natura.
Tenim una noticia del País Valencià per la qual sabem que a la ciutat d’Alacant, el 1784, les autoritats havien aplicat un sistema de multes contra tots aquells ciutadans que parlessin en català en públic fos on fos.(5) El 1787 el governador de la sala del Crimen de la Audiència de València també va extremar la vigilància de prohibir el valencià per ordres rebudes de Joaquín Herrán, ministre del Consejo de Castilla. El governador de la sala del Crimen i oïdor de la Reial Audiència Francisco Antonio Vázquez, amb data 26 de març del 1787, adreçà una carta a l’alcalde major de Novelda per la qual ordenava que ell o, a través dels alcaldes ordinaris, el regidor degà i el síndic procurador general vigilessin «que el Maestro no permita que los niños ablen [sic] en el idioma valenciano, si que les instruya en el castellano para la mejor pronunciación. Que esta orden se observe y cumpla por los sucesores en sus respectivos empleos, y al ingreso de ellos se les hará saber por el ese Ayuntamiento. ..»(6)
Trobem una mostra d’aquesta realitat en dos pedagogs gironins, de resultes del canvi que fan respecte a la llengua. El 1748 mossèn Baldiri Reixach, en la seva obra Instruccions per l’ensenyança de minyons, recomana: «Entre totes les llengues, la que amb més perfecció dehuen saber los Mi-nyons és la llengua de sa Pátria…» Com a contraposició, un altre gironí eminent, Cir Valls i Geli, també prevere, catalanista que envia comunicacions en català a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el 1790, quan escriu el seu llibre de tres volums Método práctico y fácil para promover los estudios de Latinidad y Bellas Letras, en parlar de l’idioma ja només fa referència a la llengua castellana.(7)
A la Bisbal d’Empordà l’aplicació de la Reial Cèdula també fou instantània i directa. Els alumnes deixaren d’una manera immediata el català i el mestre els obligà a adoptar el castellà amb els arguments que va apuntar Francisco Fina i Adroguer: «El Rey Nuestro Señor, cuya sagrada Persona conserve Dios muchos años, y cúmule de felicidades, conciderando que los Cathalanes florecen en ingenio asi para las especulaciones de Minerva, como para las operaciones de Marte; dignóse mandar por su Real Decreto de 23 de Junio del presente año 1768, que en todo el Principado de Cataluña se hable, y se enseñe la Lengua Española; para que instruidos en la frase Española, puedan los Cathalanes emplearse con mayor desembaraso al Real Servicio. Obedeciendo pues como es justo al Real Decreto manda el Maestro de La Bisbal a todos sus Discípulos, que en adelante hablen, y repitan los libros en lengua Castellana; previniendo que no mirará con indiferencia los defectos, que en este asumpto se cometieren; pues no son dignos de compasion, los que con todas sus potencias no cumplen la voluntad de nuestro Amabilíssimo Monarcha.»(8)
A la ciutat de Barcelona, quan els jesuïtes varen abandonar el Seminari de Nobles de Cordelles, el capità general, Ambrosio de Funes Villalpando y Abarca de Bolea, comte de Ricla, que era cosí del comte d’Aranda, va nomenar-ne director Francesc Subirás i Barra.(9) El comte de Ricla, que va ser capità general de Catalunya de 1766 fins a 1773, és més que probable que fos una pega important en l’eliminació de la llengua catalana de les escoles. Sabem que encomanà al director de Cordelles, Francesc Subiràs, que redactés el «Plan General de la Educación que se puede dar en el Imperial y Real Seminario de Nobles de Cordelles de la ciudad de Barcelona», el qual fou sotmès a l’aprovació del Consejo de Castilla.
Aquest «Plan General de la Educación…», el mes de març de 1772 fou tramès pel secretari del Consejo a la Audiència de Catalunya per demanar-ne informació abans de donar-li el vist-i-plau definitiu, i per això en podem conèixer el contingut, que en la part que ens afecta diu: «Por lo tocante a las Ciencias, a las Artes, a la Agricultura, al Comercio, y aun a la Milicia deve dirigirse la educación de la Nación Catalana. En las Artes, Agricultura, y Comercio estriva principalmente la felicidad de la Provincia, y de estos conocimientos es tanta maior la ignorancia quanta mas extensa su necesidad.» I més endavant justifica l’anihilament de la llengua catalana d’aquesta manera: «Las Lenguas Francesa e Inglesa, y el Dibujo como a preliminar de las ciencias naturales y del Comercio. La inteligencia de las manufacturas como a conocimiento preciso para su completa educación. Últimamente el Idioma Castellano como a lengua principal del Reino que por la misma razón se hablará comunmente en el Colegio y Clases excluiendo todo dialecto provincial. »(10)
El mateix «Plan General de la Educación…», al capítol de «Primeras Letras», diu: «Las primeras letras deben comprender el leer y escribir únicamente en español y latin…»(11) En el capítol relatiu al «Modo de estar en clase» ben clarament torna a insistir que «se hablará en todas las clases el Castellano en cuio idioma, se haran las traducciones».(12)
El bisbe de Barcelona, Josep Climent, també va obeir la Reial Cèdula i el 1770 va ordenar la confecció d’un «Méthodo o Plan de Estudios» per al seminari diocesà en el qual es deia: «Se enseñará la gramática castellana unos cuatro meses antes de la obertura de las demás aulas de Gramática latina (…) y considerando de otra parte quan necesario sea en Cataluña sepan hablar la lengua Castellana (…) porque es indispensable que se sepa para seguir carrera de estudios desde que emanó la Real Disposición de su Mgd. en que se mandó que la lengua vulgar en las Aulas no sea, aun para Cathaluña, otra que la Castellana.»(13)
Heus ací una altra mostra que, pel camí de transformar l’ensenyament i per la seva modernització, el català quedava engolit pel castellà, introduït per les oligarquies racionalistes.
A Mallorca el bisbe Juan Díaz de la Guerra (14) va ser un autèntic banderer de la castellanització de l’illa. La seva estada a Mallorca serví per a aplicar implacablement la Reial Cèdula de 1768: ordenà que a totes les escoles s’ensenyés el catecisme en castellà «a tenor de lo mandado por su Majestad en su Real Cédula de 23 de junio de 1768». En el govern de l’Església disposà que les partides de baptisme, de confirmació, de defunció i de casament fossin redactades en castellà, així com també tots els llibres parroquials, tot advertint els rectors «de que no se les pasaran en la Visita sus libros escritos en otra lengua, y bajo la [pena] de hacerlos traducir a su cuenta».(15)
El bisbe Díaz de la Guerra també disposà que hom prediqués en castellà «generalmente» i que en les reunions capitulars només parlessin en aquest idioma. El 1776 establí en la seva visita pastoral a Felanitx «que a lo menos una vez cada mes se explique por el cura o sus vicarios la doctrina en castellano para que así se logren los piadosos fines de S. M. de que se haga general en la isla este idioma».(16)
La reiteració de la Reial Cèdula serà durant uns quants anys d’una aplicació sistemàtica a totes les terres de parla catalana. El 1797 el provincial escolapi torna a reblar el clau amb el «Método uniforme para las Escuelas Pías de Cataluña» quan insisteix en la mateixa cançó enfadosa: «Hable a los discípulos a lo menos en la escuela, en lengua española, haciendo estudio de ella, y hablándola correctamente, para con ello cumplir las Ordenes reales, y enseñarla ya que no con reglas a lo menos con el uso a los jóvenes a quienes obligue o a callar, o a hablar dicho idioma.»(17)
Quan Menorca va caure sota la jurisdicció de la política assimilista espanyola, també va veure com s’hi bandejava la llengua catalana. El capità general, en prendre possessió de l’illa el 16 de juny de 1802, hi va deixar com a governador Felipe Ramírez, i com a bisbe Pedro Antonio Juano. El mes d’agost de 1802 hom dictava l’ordre següent: «No se aprueba que en las escuelas se enseñe el menorquín por estar mandado por S. M. que en todas ellas se deva enseñarse en Español, por ser el idioma General de la Nacion, y así se executa en Cataluña y Mallorca.»(18) El capità general que va donar aquesta ordre era Juan Miguel de Vives i Feliu.(19)
No hi ha gens de dubte que l’aplicació pràctica de la Reial Cèdula de 1768 fou portada a terme per tota mena d’autoritats, i a tots els territoris, fins a imposar-hi el castellà amb exclusivitat.(20) La política anihiladora del Consejo de Castilla va ser eficaç en l’intent de destruir la nostra nació tot substituint-ne la llengua per la castellana; però la resistència dels catalans, com
anirem veient, no va permetre que es consumís aquest terrible genocidi cultural.
(1) El 3 d’agost de 1768 el Consejo de Castilla va ordenar al capità general de Catalunya, el comte de Ricla, que fes aplicació de la nova Reial Cèdula. De primer li varen manar que la reimprimís i tot seguit que la distribuís a tots els pobles malgrat que fossin de jurisdicció senyorial. Per la seva banda, des de Madrid, la varen enviar a tots els corregidors, bisbes, universitaris i abats. ACA, Real Audiencia, «Acordadas», reg. 563.
(2) Mallorca, 1740-1808. Memòries d’un impressor, «Biblioteca Marian Agulló», Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1983
(3) M. de RIQUER i A. COMAS, Història de la literatura catalana, Ed. Ariel, Barcelona, 1972, -p. 122.
(4) Bonaventura PEDEMONTE i FEU, Tres-cents anys d’Escota Pia a Catalunya, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1984.
(5) Ernest Lluch ho manifesta a la ponència «Nació i regió als Països Catalans: -economia política, estructures territorials i ideologies», Debat sobre els Països Catalans, Barcelona, 1977, p. 76
(6) Manuscrit facilitat pel senador per Alacant J. y. Bevià
(7) Salomó MARQUÉS SUREDA, El Discurso sobre la Educación que se dirige a tos padres y ayos, de Mossén Cirus Valls i Geli de 1790, Institut d’Estudis Gironins (en premsa)
(8) Arxiu de la Biblioteca del Castell de Peralada, Pobles de Catalunya, secció de Girona, manuscrit 1.206. Aquesta dada facilitada per Salomó Marques també l’he d’agrair a l’arxiver mossèn Claveguera
(9) Francesc Subiràs era alumne del jesuïta Tomàs Cerdà i va ser fundador de la Conferencia Experimental de Física-Química, que l’any 1770 el rei autoritzà que es convertís en Real Academia de Ciencias y Artes. Tenia un germà petit que era militar de l’exèrcit espanyol
(10) ACA, Real Audiencia, reg. 567, pp. 101-104.
(11) Id., p. 108
(12) id., p. 137
(13) Vegeu J. BONET i BALTA, Op: Cit., p. 86
(14) Juan Díaz de la Guerra havia nascut a Jerez de la Frontera l’any 1727 i estudià Filosofia, Teologia i Dret. Fou auditor de la Rota a Roma durant cinc anys i arribà a Palma el 1770 per fer-se càrrec del bisbat. Era un antilul·liá ferotge: va prohibir el culte a Ramon Llull i la propagació de les seves doctrines. El 1777 va haver d’abandonar Mallorca de mala manera, però el mal ja era fet. Morí el 1800 essent bisbe de Sigüenza. (Aquesta referència m’ha estat facilitada per Joan Rosselló i Lliteras.)
(15) Josep MASSOT i MUNTANER, Església i societat a la Mallorca del segle XX, Ed. Curial, Barcelona, 1977. Vegeu també Gabriel LLOMPART, La Real Cédula de 1768 sobre la difusión del castellano y su repercusión en la diócesis de Mallorca. BSAL (1961-1967).
(16) Pere Xamena Fiol, citat per Josep Massot, op. cit
(17) Bonaventura PEDEMONTE I FEU, op. cit., p. 53.
(18) Pere ALSINA I SEGUI, Llengua i educació a Menorca. Aproximació històrica al fet lingüístic illenc, EUMO, Vic, 1984, vol. II, p. 60.
(19) Joan Miguel de Vives i Feliu, mariscal de camp, va comandar els vint mil voluntaris catalans en la Guerra Gran, que foren coneguts pels «miquelets». Fou capità general de Mallorca fins a principis de 1808 i morí exercint aquest càrrec a Castella la Vella pel desembre de 1808
(20) També és possible que el castellà no entrés en algines escoles o que tardés molt a fer-ho. Tenim el testimoni del bisbe de la Seu d’Urgell, Josep Caixal i Estradé, que va néixer el 1803 al Vilosell (les Garrigues) i que, quan fou senador, en el primer discurs que va pronunciar al plenari el 5 de maig de 1871, s’excusà de no saber el castellà perquè «en los tiempos en que yo estudié no se mandaba la enseñanza de la gramática castellana en las escuelas: no he aprendido nunca por reglas el lenguaje español, sino por la lectura de los libros y por las explicaciones que di en la universidad literaria de Cervera». Vegeu DSC Senado, núm. 25, 1871, p. 358.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 47 a 51