Contingut de la Reial Cèdula d’Aranjuez (1768) i comentaris del Consejo de Castilla
Aquesta Reial Cèdula de Carles III signada a Aranjuez és d’una gran transcendència perquè afecta tota l’antiga Corona d’Aragó. I, pel que fa a l’aspecte lingüístic, té una summa importància per als territoris del Principat estricte, les Illes i el País Valencià.
Una primera qüestió sorprenent: per què es barregen en una sola llei temes tan diferents com els aranzels judicials i l’ensenyament de la llengua castellana? Cal tenir ben present que aquesta aparent barreja és feta premeditadament, i no us penseu pas que fos per atzar en la voluntat dels legisladors. Ho podem afirmar gràcies a haver trobat a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid el document pel qual el Real y Supremo Consejo de Castilla consulta a Carles III la promulgació de la Reial Cèdula amb data 6 de maig del 1768. El Consejo ho diu ben clarament: «Tal vez creeran inconexas algunas de estas propuestas a la primera inspección, pero se desvanecerá este escrúpulo considerado el todo de la materia, pues en las de Govierno hay algunas que tienen entre si precisa trabazón, como las de una Lengua y una Moneda, porque la primera es el signo comun con que se explican los actos Nacionales, y la segunda es el signo Universal del valor de las cosas en el Reino.»(1)
La fita de la Reial Cèdula, a la vista del comentari del Consejo de Castilla, és ben explícita respecte a l’uniformisme: d’una banda, aconseguir la castellanització de tots els països que tenen per llengua pròpia la catalana; de l’altra, unificar la moneda per trencar els fets diferencials. En el cas lingüístic, podem veure que la persecució no es limita ja a l’Audiència de Catalunya, aspecte que ja havia tocat Felip V al Decret de Nova Planta, sinó que s’amplia a tots els tribunals (superiors, inferiors i privilegiats) i molt especialment a les cúries episcopals.
La prohibició taxativa d’utilitzar l’idioma català en l’ensenyament de les primeres lletres, la llatinitat i la retòrica revesteix més gravetat. I fixem-nos que, per assolir aquests objectius, el rei, tot i que s’adreça a la justícia, també ho recomana als diocesans, a les universitats i als superiors dels ordes regulars.
L’altre punt important per a comentar: que els aranzels judicials es paguin tots uniformement i que, paral·lelament, el seu import se satisfaci amb moneda d’idèntic aliatge. Podem verificar que els objectius d’aquestes mesures són diversos: es vol uniformar tot el sistema judicial al de la Corona de Castella; simptomàticament, aquesta generalització representa un avantatge econòmic per als ciutadans de la Corona d’Aragó, amb la qual cosa la decisió política que intenta uniformar la moneda i la llengua es fa més digerible.
L’harmonització monetària ja s’havia iniciat entre la Corona de Castella i la d’Aragó amb un Decret de Felip V del 16 de maig de 1737 pel qual es va donar un curs recíproc entre ambdós reialmes. Probablement, aquesta mesura no va ser suficient perquè el dia 9 de novembre de 1743 Felip V va haver de promulgar un altre decret en el qual establia: «…que se admita generalmente en todas las provincias de Aragón, Cataluña, Valencia y Mallorca la moneda de vellón de Castilla, de la misma suerte que las particulares de los respectivos Reynos, y con igual valor, proporcion y correspondencia que al presente tiene en los de Castilla respecto de las demas monedas de oro y plata.» Felip V prengué la mesura a petició del capità general, l’Audiència i l’intendent de Catalunya perquè, sempre que venien regiments de l’exèrcit al Principat, es produïen discussions i baralles entre la tropa i els ciutadans a causa del fet que aquests no els acceptaven la moneda castellana. L’any 1768 aquest uniformisme encara no s’havia assolit; per això el Consejo de Castilla hi insisteix per trobar un sol «signo universal del valor de las cosas en el Reino».
En la mateixa consulta que el Consejo de Castilla formula al rei, el fiscal(2) reconeix que el pagament en rals de billó representa una reducció d’un terç respecte a l’argent.(3) Peró, malgrat l’existéncia d’una tarifa oficial per al canvi de les monedes d’argent a les de coure, en la vida quotidiana això no es respectava pas. Pedro de Cantos Benítez ens ho explica així: «Estamos en la cierta inteligencia de ser a el presente muy frecuente el abuso, y delito del Premio, contra esta Real Pragmática assi en el Comercio, como en diversas Pagadurias. Este exceso se mantiene sobre la opresion del necesitado, que tiene por menor daño padecer esta usura, que el que se le retarde el pago, que necessita por instantes.. .»(4)
En les transaccions mercantils l’argent era més estimat que el billó i en la circulació es feia córrer molt més el coure. A la pràctica, en el canvi de moneda, quan es volia reduir billó en plata, se solia cobrar una prima o sobrepreu, amb la qual cosa hom sobrevalorava I ‘argent, de manera que el seu ús esdevenia com una mercaderia més que no pas una moneda. Tal com ens explica Cantos Benítez, la prohibició legal expressa aquest delicte d’usura de cobrar «primes» o «premis» a favor de la plata, i també deixa constància que les mesures preses per la política financera o monetària dels Borbons no havien pas aconseguit la desaparició d’aquest costum.
Per totes aquestes raons, la Reial Cèdula que comentem, barrejant la prohibició de la llengua catalana en els procediments judicials i a les escoles de primeres lletres i la rebaixa dels aranzels judicials obtinguda a través de la moneda a utilitzar, a més de cercar la política unitarista d’una sola llengua i una sola moneda, també afavoria i facilitava la introducció entre els ciutadans de la nova política «il·lustrada».
Els arguments i els motius que s’utilitzen per a justificar l’exclusió del català en l’ensenyament no expliciten els camins per a aconseguir-ho, però si que expliquen els fins i els objectius que hom persegueix. En el document de consulta al rei que va subscriure el Consejo de Castilla es poden llegir els paràgrafs següents que mostren i argumenten els seus propòsits: «Con este motivo se deveria tambien recomendar a los Ordinarios Diocesanos para que en sus Curias se actue precisamente en Lengua Castellana cesando la practica de la latina o Lemosina, a fin de acercarse en la practica forense en todo lo posible a la uniformidad los Tribunales Eclesiasticos con los Seculares.» I continuava així: «Para esto seria preciso tanvien que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retorica fuese en Lengua Española, porque sin esto no puede hacerse general, como conviene a la mejor unión de todas las Provincias de la Monarquia que es un punto esencial sobre que debe trabajar todo Govierno, para que depuesto todo espiritu provincial se subrogue el laudable de Patria o Nación.» O sigui que l’esforç per convertir-nos en castellans té uns orígens molt profunds. Però, d’altra banda, també tàcitament s’hi reconeix que l’ús de la llengua catalana («Lemosina») era normal en la pràctica judicial; tal vegada per això no la desdenya com a patois malgrat que hom vulgui distingir les dues categories: llengua provincial i llengua general. El català havia estat llengua nacional, i encara continuava servint-hi, perquè en documents públics, administratius i judicials era vehicle de comunicació.
Fou durant el set-cents quan es començà d’idealitzar la connexió íntima entre la llengua i el poble o la comunitat que la parla. Hom considerà que el geni i el caràcter de les nacions traspuaven en llurs idiomes. Quan el Consejo de Castilla escriu que la llengua «es el signo común con que se explican los actos Nacionales», dissenya una idea; un ideal que no coincideix amb la realitat existent a l’Estat espanyol. Aquí comença la dicotomia que ha durat fins ara entre el país «oficial» i el país real. Es vol eliminar la llengua catalana perquè la «nació» proposada per ells se sincronitzi amb el perímetre o frontera dels dominis de la llengua castellana.
En política, però, no sempre s’exigeixen la certesa i la coherència. Els mateixos arguments del Consejo de Castilla anaven contra la seva política. Perquè si els països que gaudien de la llengua catalana, a través d’ella, tenien un «signe comú» que explicava els seus «actes nacionals», no podien integrar-se de cap manera sota l’imperi veí, que disposava d’uns altres signes comuns mitjançant la llengua castellana. La incoherència malmenava des de dins mateix el seu ideal.
Cal insistir en aquests principis. Els governants espanyols il·lustrats, quan volen dissenyar el nou escenari lingüístic de la monarquia, no parlen pas d’eliminar el català perquè es tracta d’una llengua inservible, car això no és veritat (en aquells moments és la llengua de l’escola, dels tribunals i de les cúries i té un passat recent de llengua administrativa i legislativa). No: hom vol ajustar els seus propòsits als postulats imperants segons els quals a cada nació li pertoca una llengua. La jerarquització lingüística que hom volia imposar no era res més que el fill bastard del seu nacionalisme opressor i xovinista. En l’ús de les llengües és on es poden veure més bé les servituds entre les nacions.
Per què, doncs, aquestes accions lingüicides no varen reeixir amb l’ímpetu que els membres del Consejo de Castilla havien imaginat? Cal no oblidar la situació de la llengua castellana en aquells moments. El govern podia imposar normes jurídiques, però la realitat és que la llengua que havia de substituir el català tenia problemes en diferents fronts alhora. Per un costat, encara anava contra el llatí, que volia desbancar en el seu predomini intel·lectual. Quan la Reial Cèdula diu que «quiero cese el estilo de poner en latin las Sentencias», no ho deia pas per afavorir l’explicació dels conceptes i fer-lo «familiar á los interesados», car en aquest cas ho havia de fer en català. L’esperit de la prohibició és substituir el llatí pel castellà, el qual tampoc no era familiar als ciutadans catalans. I en aquest cas no es podia argumentar tampoc que el llatí era una llengua «provincial» o «particular» com solien fer per jerarquitzar els idiomes, ja que l’Audiència de Catalunya en les seves sentències utilitzava la interlingua més universal que hom podia demanar. I, en canvi, la prohibeixen per substituir-la per un romanç vulgar. Per a conèixer la situació exacta del castellà, doncs, cal tenir present la seva pugna amb el llatí.
El castellà també estava en confrontació amb el francès, la llengua més introduïda a tot Europa, especialment en el terreny filosòfic i científic. Precisament cal remarcar que el filòleg més conscient d’aquest problema va ser Antoni de Capmany, el qual va treballar moltíssim per introduir en el castellà la nova terminologia científica francesa que anava asfixiant-lo.
Un altre punt que cal tenir present és la liquidació del barroc. El castellà patia de l’herència que havia rebut del sis-cents, que la feia una llengua arcaica davant la força i la creativitat dels neologismes moderns. L’abatiment del castellà era tan gran, que els lingüistes que en el set-cents varen fer-lo renéixer i es destacaren en la seva ajuda són gent catalana (Gregori Mayans, Antoni de Capmany, Joan Pau Forner, Joan Francesc de Masdéu, etc.).
I, en darrer lloc, el castellà. s’havia d’enfrontar a la llengua catalana, la qual volia subsumir, per tal d’aparèixer com a única llengua nacional de la monarquia. I com que les seves forces no eren suficients, aquest objectiu s’hagué d’implantar amb unes normes jurídiques penals. Moltes vegades els filòlegs s’han errat en valorar els idiomes exclusivament en funció del seu ús literari per determinar si estaven en aperduament.
En el set-cents el català ha patit d’aquests veredictes quan s’ha dictaminat dient que estava en decadència. Si el català hagués estat en decadència, cal pensar que no s’hauria promulgat la Reial Cèdula per la qual se’n prohibia l’ensenyament a les escoles i la utilització en els tribunals i les cúries. I si fos veritat que els catalans l’haguessin substituït pel castellà, és ben segur que el Consejo de Castilla tampoc no hauria parlat mai de la necessitat d’aconseguir una sola llengua per a la monarquia. Per què demanar o projectar uns objectius que ja s’han aconseguit?
(1) AHN, «Consejos», llig. 5.988, núm. 31.
(2) Aquesta consulta va ser dictaminada pel fiscal Pedro Rodríguez, comte de Campomanes, per indisposició del fiscal del Criminal José Moñino
(3) Els rals de billó o billonalla eren monedes de coure i, des de 1737, l’escut d’argent era equivalent a vint rals de billó; aquest canvi o equivalència era per a la Corona d’Aragó i també per a la de Castella.
(4) Pedro de CANTOS BENÍTEZ, Escrutinio de Maravedises y Monedas de Oro, antiguas, su valor, reducción y cambio a las Monedas Corrientes. Lo imprimió con licencia en Madrid Antonio Marín, any MDCCLXIII, p. 144.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 38 a 41