Humiliacions a la llengua catalana
La declaració legal de la llengua catalana com a llengua pròpia i oficial de Catalunya malgrat ésser aprovada en lleis orgàniques per les Corts Generals, no ha pas aconseguit la plena normalització ni tampoc no ha resolt el vell contenciós. En la pràctica, la humiliació de la nostra llengua encara continua. Podem catalogar aquestes mortificacions i submissions pels diferents àmbits territorials: a) a l’àrea de la cultura catalana; b) a la resta de l’Estat espanyol; c) i a l’exterior.
En els territoris on el català és oficial la seva discriminació encara és habitual, especialment en l’administració pública perifèrica de l’Estat. Quan s’usa el català oralment, els funcionaris castellanoparlants, si no l’entenen o bé ho fan veure, en lloc de demanar disculpes per llur ignorància, davant del ciutadà que hi parla contesten «¿Cómo?». I si hi continua parlant ells van dient «¿Cómo?». El que cerquen només és que els catalans claudiquem ens posem a parlar en castellà, renunciant el dret que tenim a fer-ho en català.
Quan aquests funcionaris són policies, moltes vegades les humiliacions encara són més intolerables perquè es fan contra el Dret vigent i amb un abús de poder evident. Coneixem ciutadans catalans que han estat retinguts, detinguts i alguns fins i tot processats i tancats al calabós pel sol fet de no voler renunciar el dret que tenen d’usar la seva llengua pròpia.(1) La Constitució només diu que els ciutadans tenen el dret a utilitzar el castellà, però no diu pas que en tinguin cap obligació. Per aquesta raó qualsevol dret és renunciable. I si els ciutadans catalans renunciem a parlar el castellà, no hi ha cap autoritat que ens hi pugui obligar. Es fa difícil d’entendre que aquestes policies estiguin al servei del poble català si, quan no se’ls parla en castellà, detenen els ciutadans honrats. A més a més, hem de pensar que deuen existir molts més casos que desconeixem i que molts ciutadans, per por de tenir maldecaps, claudiquen i renuncien els seus drets i parlen
en castellá.
És evident que en uns organismes determinats l’oficialitat de la llengua catalana s’ha promulgat «amb la boca petita» i que tots els atacs d’humiliació realitzats tampoc no han estat sancionats ni hom ha escarmentat els policies que els varen protagonitzar. Si en l’ús oral del català existeixen aquestes dificultats, hem de pensar que també succeeixen humiliacions i trepitjades en la seva utilització escrita, amb devolucions de documents pel sol fet d’ésser-hi escrits.(2)
Aquestes irregularitats legals encara són més greus quan les porten a terme funcionaris estatals, els quals, per llurs funcions professionals, no poden ignorar les lleis i en tenen precisament l’acompliment a llur càrrec. Aquesta fòbia de demanar traduccions no es pot pas dir que siguin resolucions administratives preses legalment, sinó que és ben evident que són actes polítics adoptats només per fer ajupir el català i malmenar-ne l’oficialitat.
L’ús escrit del nostre idioma dins l’Estat espanyol però fora dels territoris de llengua catalana també presenta contínuament actes d’humiliació. És habitual que ens retornin els documents escrits en català, cosa que no s’esdevé mai en el cas de papers que hom els adreça escrits en llengües europees com ara l’anglès i el francès, a les quals hom dóna caire administratiu. En tenim mostres: la Direcció General de Transaccions Exteriors va retornar una instància (1981); el president Leopoldo Calvo Sotelo va fer devolució d’un telegrama en català (1981); el Ministeri d’Educació i Ciència retornà una petició en català (1984); el Centro de Estudios Constitucionales va rebutjar una subscripció (1984); el Ministeri de Transports, Telecomunicacions i Turisme no volgué una instància en català (1984); etc. (3) L’argument
legal més utilitzat en el qual basen els retorns i les devolucions és que, com que són organismes estatals, cal emprar la «lengua oficial del Estado», segons la definició constitucional, per a relacionar-s’hi.
Al meu entendre, quan el rebuig es fa a una persona normal, a un ciutadà que es dirigeix a l’Estat, no tenen cap raó legal. Ells confonen l’Estat amb la societat civil. Si l’Estat té per llengua oficial el castellà, és un problema seu que la vulgui utilitzar en les seves actuacions. Una altra qüestió és que els ciutadans no poden al·legar mai que no l’entenen perquè tenen l’obligació de conèixer-la. Ara bé, així com l’Estat pot exigir a tots els ciutadans que entenguin la seva llengua oficial, és a dir, la castellana, en canvi, no pot obligar aquests ciutadans a fer-la servir. La utilització del castellà només és un dret i, com a tal, és renunciable i ningú no pot obligar a la seva utilització.
Per altra banda, existeix un altre argument que també consolida aquesta posició: l’Estatut de 1932 establia que el castellà era l’idioma oficial en les relacions amb la resta de l’Estat i amb les autoritats de l’Estat. Però aquella norma actualment no existeix a l’Estatut de 1979, amb la qual cosa no hi ha cap prohibició explícita de poder usar el català.(4) De fet, aquest problema ens el fem nosaltres mateixos. Les forces polítiques catalanes i, especialment, les institucions del nostre autogovern no han fet res per a emparar aquests ciutadans que han estat víctimes del menyspreu administratiu dels. governants centrals.
El fenomen pel qual l’Estat central està incapacitat per a atendre els catalans en llur propi idioma és un fet gravíssim que ens assegura una diglòssia definitiva. L’explicació n’és ben simple: tot document, públic o privat, un expedient, un projecte, un certificat, o qualsevol paper que neix administrativament dins dels territoris de parla catalana i que potencialment, directament o indirecta, pot anar a raure a Madrid, els ciutadans ens veurem obligats a fer-los en castellà per tal de no rebre els atacs humiliants de la seva invalidesa. Per això, no podem acceptar de cap manera la idea que només podem enviar papers en castellà a l’Estat i que hem de saber distingir la llengua oficial d’aquest de la llengua pròpia deis ciutadans.
Si, malgrat la nostra lluita aferrissada, no podem aconseguir la validesa del català en aquest vessant administratiu, caldrà. rumiar si aquesta discriminació que ens condemna a la diglòssia no està en contra de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 i, especialment, contra el Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals de 1950, als quals l’Estat espanyol es va adherir el 1978. Els catalans ens hem d’habituar a presentar denúncies per discriminació lingüística davant els tribunals de justícia per tal de lluitar contra els actes humiliants que molt sovint es cometen contra la llengua catalana. I si els tribunals que depenen de la jurisdicció de l’Estat espanyol no ens fan cas per llur tendenciositat política, quan haurem exhaurit totes les vies judicials possibles caldrà acudir als tribunals internacionals.
L’Estat central procura rebaixar la nostra llengua quan aquesta guanya prestigi i té ressò en l’àmbit mundial. Està interessat en el fet que la llengua catalana sigui una qüestió folklòrica: ens la deixa conrear dins la nostra «reserva lingüística» amb una Llibertat relativa i en uns límits determinats des de la promulgació de l’Estatut de 1979, però no ha arribat pas a capir que els catalans vulguem que la nostra llengua tingui una projecció mundial i sigui un vehicle universal de cultura.
I és que tenen ben clara la idea: no volen que la llengua catalana surti del seu reducte etnològic. I si mai pot sortir-ne, cal barrar-li el pas fent-la caure en la seva invalidesa oficial i denigrant-la com si fos inservible. D’aquesta manera els mateixos catalans ens anem conformant a la nostra situació diglòssica i la persecució política i legal es va perpetuant.
(1) Jordi Llobet i Martí, de Barcelona, el 23 de febrer de 1982 va ser denunciat per la guàrdia civil perquè es negà a parlar en castellà. El 30 de març de 1982 M. Dolors Pérez Sánchez-Fortuny, de Barcelona, a la Comissaria del carrer Llúria fou deixada al calabós setanta-dues hores per voler parlar en català. El 23 d’abril de 1982 -Gabriel Borràs Calvo, de Barcelona, va ser retingut dues hores a la comissaria del Carrer Nou de la Rambla. El 3 d’agost de 1982 hom no volgué atendre Josep Estruch Traité a la comissaria de Badalona perquè parlava en català. El 27 de maig de 1982 Flora Isgleas va ser detinguda durant dotze hores perquè va parlar en català a un guàrdia uniformat de la policia a Barcelona. El juliol de 1982 Jordi Cortés i Anton Florensa, de Sant Just Desvern, foren tancats tota una nit per parlar en català. El 22 de novembre de 1982, a Santa Coloma de Gramenet, un ciutadà va ser expulsat de la comissaria perquè hi parlava en català amb la seva dona. El 23 de març de 1983, a Olot, Dolors Rovira, perquè va voler parlar en català amb un escamot policíac, va ser retinguda. El 15 d’agost de 1983, a Tortellà, la guàrdia civil va detenir amb maltractaments Antoni Macias Prat perquè parlava en català.
(2) La sala 1 de l’Audiència Territorial de Barcelona, el mes de novembre de 1981, va requerir traduccions de documents catalans. L’advocat de l’Estat de Girona, pel juliol de 1980, exigia traduccions al castellà de les escriptures públiques presentades en català. El Registre Civil de Girona anul·lava totes les paraules catalanes el 1984. El 14 d’agost de 1984 el Govern Militar de Lleida rebutjava una instància en català. del recluta Jordi Buixadera
(3) Documents de l’arxiu de l’autor
(4) Per superar aquesta «anomia» o buit legal, el ministre Rodolfo Martín Villa ho volia resoldre amb la «Loapilla», la qual cosa no va prosperar perquè els socialistes pujaren al poder.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 231 i 234