La Franja d’Aragó
A la franja oriental de l’Aragó hi ha setanta mil habitants que, malgrat ser aragonesos «administrativament», tenen el català com a llengua materna. La situació lingüística en aquesta franja ha estat de diglòssia absoluta des que manen els Borbons, ja que el català no hi va poder entrar mai a l’escola ni a l’església i menys encara a l’administració pública.
L’inici de la normalització lingüística en els pobles que hi pertanyen ha començat des que els socialistes estan al govern de la Diputació General d’Aragó (DGA), perquè, amb una política lingüística realista, han promogut l’entrada del català a les escoles de totes aquelles poblacions. Tot es va iniciar quan els batlles de Montanui, Bonansa, Sopeira, Areny de Noguera, el Pont de Montanyana, Tolba i Benavarri, el 22 de gener de 1984, varen demanar al Departament de Cultura i Educació aragonès que dirigeix Josep Bada i Panillo l’ensenyament optatiu del català a les escoles.
El dia 1 de febrer de 1984 se celebra una reunió a Mequinensa amb representants de tots els pobles suara esmentats més els de Saidí, Fraga, Torrent de Cinca, Mequinensa, Faió, Nonasp, Favara de Matarranya, Calaceit, Vall-de-roures, la Codonyera i Valljunquera i sota la presidència de Josep Bada, els quals formularen la Declaració de Mequinensa.(1) Els reunits hi varen proposar que la llengua catalana s’ensenyés com a assignatura optativa a tots aquells pobles de la Franja de Ponent que ho demanin i que la Diputació General d’Aragó doni suport a la producció literària en català. Els representants municipals, per la seva banda, es varen comprometre a fomentar l’ús públic del català en les seves localitats respectives, la retolació, els edictes, els mitjans de comunicació, etc.
Un cop presentat el nou Pla d’Ensenyament del català al Ministeri d’Educació de Madrid (la Diputació General d’Aragó encara no hi té competències), l’autorització oficial ha estat atorgada per als nou ajuntaments que ho varen sol·licitar. L’ensenyament del català s’impartirà a les escoles públiques a nivell d’EGB i també als instituts de batxillerat de Fraga i Tamarit de Llitera.
És indiscutible que la realització d’aquest pla experimental d’ensenyament del català s’ha portat a terme gracies a la política desenrotllada pels socialistes des de la Diputació General d’Aragó i els ajuntaments respectius. Els entrebancs que han existit fins ara només han vingut de l’oposició que els regidors d’Alianza Popular han exercit en els ajuntaments com a continuació de la política exercida des de sempre per la dreta, la qual fa segles que no hi ha deixat el poder.
En el debat que se celebra el dia 13 de juliol de 1984 al Parlament aragonés per a aprovar els pressupostos, l’oposició va criticar durament la política pro-catalana de la DGA. Els parlamentaris que s’hi manifestaren en contra varen ser els diputats Emilio Eiroa (Partido Aragonés Regionalista), Alierta (grup popular) i José Luis Merino (CDS). El conseller Bada va parlar en català en el seu discurs i manifestà que l’origen de la polèmica era «la animosidad profunda de la derecha aragonesa contra Cataluña». També va desmentir que pel fet d’ensenyar el català els habitants d’aquells pobles volguessin adscriure’s a Catalunya tal com preconitzaven els d’Alianza Popular i va afegir que tot això era «una hipótesis, una trampa tendida por el ,Grupo Popular en el debate en Comisión».
(1) Vegeu «Boletín Aragón Cultura», abril de 1984, editat per la Conselleria de Cultura i Educació de la Diputació Provincial d’Aragó
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 230 i 231