La llengua catalana i les administracions públiques
En aquesta època socialista la normativització de la llengua ha estat diferent en el camp de les administracions públiques. En el camp de la judicatura, cal remarcar la transitòria Melosa a la Llei d’Enjudiciament Civil per la qual, admetent la documentació en català, s’ha trencat la persecució històrica contra la llengua que s’inicià amb el Decret de Nova Planta l’any 1716. Però la innovació més transcendent és la que s’ha operat en el Projecte de Llei Orgànica del Poder Judicial, en la qual, per fi, la llengua catalana té el mateix tracte que el castellà.
En el camp de l’administració civil, tenim un antecedent no negligible en la Llei del Procés Autonòmic de 14 d’octubre de 1983, formada per les restes de l’antiga LOAPA, a l’article 25 de la qual veiem que l’administració central, quan proveeixi les vacants a les comunitats autònomes amb dues llengües oficials, caldrà que tingui en compte aquest fet.(1)
Seguint aquesta mateixa línia, a la nova Llei de Reforma de la Funció Pública s’ha pogut afegir un paràgraf nou a l’article 19 pel qual totes les administracions públiques —és a dir, la central, la Generalitat i els ajuntaments— tenen l’obligació de preveure en totes les convocatòries la selecció de personal degudament capacitat en les dues llengües oficials.(2) Els socialistes, amb aquestes dues normes noves, han regularitzat d’una manera adequada un gran problema que sempre teníem a l’hora de contractar personal per a les administracions públiques.
(1) Aquesta esmena s’introduí gràcies a l’ajut que em donaren Ernest Lluch i, especialment, la diputada de Granada del PSOE María Izquierdo.
(2) BOE, núm. 185 (3-VIII-1984), p. 22.633
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 229 i 230