Recurs contra la llei de normalització lingüística
A la Direcció General de Cooperació amb les Comunitats Autònomes hi ha una Comisión de Seguimiento de los Actos y Disposiciones de las Comunidades Autónomas. És a dir, són com una mena de fiscals que espien i vigilen tot allò que fan les comunitats autònomes des de la perspectiva del govern central. Paradoxalment, aquesta comissió està dins la Direcció General de Cooperació, quan més aviat hauria de pertànyer a una direcció general que es digués de Persecució.
Aquesta Comisión de Seguimiento es va reunir el dia 28 de juny de 1983 i va adoptar l’acord de formalitzar un recurs d’inconstitucionalitat contra els articles 4.2, 6.1, 9.2 i 10 de la Llei de Normalització Lingüística aprovada per unanimitat al Parlament català. L’article 4.2 és el que planteja l’exercici d’accions judicials per part del Consell Executiu de la Generalitat i trastoca els processos judicials. L’article 6.1 diu que, en cas de dubte, sempre preval el text escrit en català: la Comisión considera que caldria dir-hi el text original. Els articles 9.1 i 9.2 són els que regulen i estableixen que els catalans, en presentar qualsevol document en els jutjats i els tribunals, poden escollir la llengua catalana sense que mai hom els en pugui exigir cap mena de traducció. L’article 10 és el que reconeix el dret deis ciutadans a poder escollir la Ilengua catalana en els documents públics que puguin atorgar els notaris.
Aquesta proposta feta per la Comisión de Seguimiento va arribar al govern de Madrid, que la va estudiar en dues sessions del Consell de Ministres pels dubtes que varen sorgir en les deliberacions. Finalment, la decisió va ser salomònica: hom acordà d’impugnar només dos articles, el 4.2 i el 6.1.
És evident que el govern socialista, amb aquesta decisió, va deixar el tema centrat en dues qüestions d’ordre tècnic, sense cap relleu efectiu; però, malgrat aquesta realitat objectiva, la decisió d’impugnar la Llei de Normalització Lingüística va adquirir un sentit polític que va molestar totes les forces catalanes que l’havien aprovat al Parlament. També és indiscutible que en els debats del mateix govern varen sorgir diferències i que la decisió no va ser unànime; més aviat podríem dir que és el resultat pràctic de la dialèctica existent. El govern anteriorment havia impugnat la llei basca sobre el mateix tema i, en conseqüència, no podia pas actuar altrament en el cas de la llei catalana per no crear un greuge comparatiu. Fent-ho en articles marginals acontentaven aparentment l’estructura funcionarial, els criteris de la qual encara compten a Madrid.
Els ministres que varen anar contra la impugnació de la Llei sembla que varen ser el sots-president Guerra, Ernest Lluch, Narcís Serra i Maravall. Els que ocupaven carteres que, pel seu significat, havien d’anar-hi a favor però que s’hi varen comportar molt passivament foren De la Quadra i Solana. El ministre més dur va ser Moscoso, de la Presidència del Govern.
Si ho examinem fredament, no impugnar els articles que fan referència a la llengua que es pot utilitzar en els jutjats i els tribunals significa un pas molt important que fins i tot ultrapassa la situació que va fixar l’Esta-tut de 1932, el qual autoritzava l’exigència de fer una traducció al castellà si cap part ho demanava. L’ajut del ministre de Justícia, Fernando Ledesma, en aquest tema va ser decisiu: com que havia estat molts anys jutge a Catalunya, comprenia perfectament el problema. Gràcies a la seva actitud es va poder superar la normalització del català en la judicatura.
Com podrem veure més endavant, aquest criteri es reflectirà a la Llei d’Enjudiciament Civil i també, especialment, al Projecte de Llei Orgànica del Poder Judicial, en què es regula l’ús del català. Cal fer notar aquesta qüestió perquè precisament en el Projecte de Llei Orgànica del Poder Judicial elaborat pel Ministeri de Justícia en temps de la UCD quan el regia Cavero Lataillade, en el seu article 228, s’establia que hom hi podia utilitzar la llengua catalana però que sempre, en tot cas, calia acompanyar-ho amb una traducció al castellà.(1)
De fet, l’Asociación Profesional de la Magistratura, sindicat que agrupa els jutges i els magistrats més conservadors, tenia aquesta mateixa posició de la UCD.(2) En canvi, l’associació de jutges progressistes que s’agrupen en el corrent Jueces para la Democracia, en contraposició a l’APM, creu que tothom es pot expressar en qualsevol dels idiomes oficials sense perjudici que la part que ho demani tingui dret a la traducció gratuïta.
En el Projecte de Llei elaborat pel govern socialista, a l’article 236, hom pot veure que finalment la llengua catalana està, en plena igualtat amb el castellà i que mai no caldrà aportar cap traducció perquè d’ofici es procedirà a la traducció en cas que surti del territori de la jurisdicció si a instància del jutge o de part s’al·lega indefensió.(3)
(1) BOCE, núm. 129 (1-IV-1980).
(2) Boletín de Información del Consejo General del Poder Judicial, febrer de 1984
(3) Boletín de Información del Consejo General del Poder Judicial, març de 1984
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 227 a 229