Llei d’ús i ensenyament del valencià
En la sessió del ple del Parlament valencià del dia 17 de novembre de 1983, celebrada al saló de Sessions de la Diputació Provincial d’Alacant, es va debatre el Projecte de Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, que va presentar el conseller socialista de Cultura, Educació i Ciència, honorable senyor Ciprià Giscar i Casaban. Al preàmbul d’aquesta llei se’n reflecteixen els objectius: «Davant la situació diglòssica en què està immersa la major part de la població, consegüent a la situació de sotmetiment del valencià durant gairebé tres-cents anys, la Generalitat, com a subjecte fonamental en el procés de recuperació de la plena identitat del poble valencià, té el dret, el deure de retornar la nostra llengua a la categoria i al lloc que mereix, acabant amb la situació de deixadesa i deterioració en què es troba.»(1)
Al Projecte presentat en el ple s’hi formularen esmenes del grup popular perquè hi constés que el «valencià» era un idioma i també que era una modalitat «diferenciada» sense cap símil, les quals varen defensar els diputats Joaquín Santo Matas i Carles Murria Arnau respectivament. Aquestes pretensions quedaren anul·lades gràcies als vots socialistes.
En articles posteriors, els comunistes, mitjançant el diputat Vicent Zaragoza Messeguer, van presentar una esmena per a circumscriure l’ús de la llengua només a les institucions públiques valencianes. En aquest mateix sentit, el grup popular, mitjançant una esmena defensada pel diputat Juan Marco Molines, pretenia que l’ús de la llengua només fos eficaç dins
d’aquelles competències que depenien de les institucions valencianes. Les dues esmenes varen ésser derrotades gracies als vots socialistes.
Però l’autèntica lluita contra la normalització real de la llengua al País Valencià fou protagonitzada pel grup popular en el títol que regulava l’aplicació del valencià en l’ensenyament. El diputat popular Juan Marco Molines va defensar una esmena per la qual pretenia que l’ensenyament de la llengua valenciana no fos obligatori en tots els nivells educatius, sinó que restés en un simple dret i, en conseqüència, només fou optatiu perquè «l’obligatorietat discrimina els castellanoparlants». L’esmena fou rebutjada amb 56 vots en contra i només els 24 populars a favor.
En la sessió del dia 18 de novembre el debat continua. El grup popular insistí a treure l’obligatorietat de l’ensenyament del valencià en els programes de l’Educació Permanent d’Adults, esmena que defensa el diputat Joaquin Galant Ruiz però que també fou derrotada pels vots socialistes. L’argument més contundent de Galant Ruiz va ser: «Lo que sí que es indudable es que, aprobada esta Ley, los castellano-parlantes han perdido grandes parcelas de poder.»(2)
Dins de la Coalició Popular cal distingir els diputats d’Unió Valenciana, que són els més radicals, dels del PDP, que són els menys virulents. Els d’Alianza Popular de València deixen que Unió Valenciana els faci la feina perquè així ells poden guardar les aparences. En aquesta dialèctica cal distingir també els criteris territorials: els diputats més intransigents són els de València, mentre que els de Castelló i, en general, els d’Alacant no són tan sectaris.
La salvació definitiva de la unitat lingüística no pot venir pas de la dreta valenciana, amb una ideologia espanyolista i anticatalana. L’únic camí és les institucions acadèmiques i, especialment, la Universitat valenciana. Un pas molt important per a superar l’angoixa de la fragmentació ha estat l’acord adoptat pel consell de rectors de la Junta Nacional de Universidades, de 20 de desembre de 1983, pel qual s’equiparen totes les disciplines que, amb diferents noms, s’imparteixen a les Universitats de Catalunya, les Illes i el País Valencià. L’acord fou adoptat atenent els criteris que emanaven de l’informe elaborat per una comissió d’experts configurada per Antoni Ferrando Francés, Joan Miralles Montserrat i Antoni M. Badia i Margarit, que hi actuà de president. Aquesta homologació universitària serà el primer pas efectiu per a aconseguir més endavant la plena unitat política de la nostra llengua.
Però, malgrat aquest pas fet per la Universitat, a la mesa de les Corts valencianes, amb data 10 d’abril de 1984, el diputat per Alacant del grup popular Joaquín Santo Matas va presentar una interpel·lació al Consell de la Generalitat per la qual inquiria si es pensava suspendre el suport que aquesta presta a Acció Cultural del País Valencià tenint en compte que renega «claramente de la denominación, idioma y bandera oficiales».(3)
I amb data 14 de maig de 1984 el mateix diputat preguntà al conseller de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat valenciana per què en les oposicions a professors numeraris de les Escoles de Mestria Industrial es «considera el nostre idioma» com a varietat occidental, sense especificar més, havent-s’hi d’estudiar temes referents a escriptors que, per naixement obra, pertanyen a les literatures catalana i mallorquina.(4)
(1) Butlletí Oficial de les Corts Valencianes, núm. 20 (2-X11-1983), p. 599.
(2) Diari de Sessions. Corts Valencianes, núm. 13, 1984, p. 301.
(3) Butlletí Oficial de les Corts Valencianes, núm. 48 (18-V-1984), p. 1.707.
(4) Butlletí Oficial de les Corts Valencianes, núm. 52 (I-V1-1984), p. 1.893.
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 224 i 225