Els funcionaris municipals i el català
En aquest ambient anticatalà que es respirava a Madrid, el Colegio Oficial de Ingenieros Industriales de la capital va protagonitzar una lluita contra els ajuntaments catalans que exigien el coneixement de la llengua catalana en les convocatòries dels concursos-oposició per a funcionaris municipals.(1) La primera queixa que va formular va ser amb data 22 de maig de 1981 davant la Comissió de Peticions del Senat espanyol contra una convocatòria feta per la Comissió Permanent de la Corporació Metropolitana de Barcelona per a proveir quatre places de tècnics superiors en la qual es demanava que es traduís al castellà i al català un text en anglès. La discriminació denunciada pel Colegio de Ingenieros madrileny no era pas perquè s’hi demanés el coneixement de l’anglès, sinó perquè s’hi demanava el del català.
El Colegio de Ingenieros també s’adreçà a la Direcció General de l’Administració Local i, amb data 3 de desembre de 1981 i registre de sortida 4.614, aquesta va contestar literalment: «…que si el conocimiento del idioma propio, en aquella Comunidad Autónoma en que, de acuerdo con sus Estatutos, exista cooficialidad, revistiera carácter excluyente, tal exigencia determinaría una infracción de la normativa vigente y, consiguientemente, no. sería legal, pudiendo ese Colegio en este caso impugnar en vía contencioso-administrativa las Convocatorias en que así se estableciese.»
A partir de l’informe que la mateixa Direcció General de l’Administració Local va fer per a la Comissió de Peticions, s’explica que «en aquellas Comunidades Autónomas en que, de acuerdo con sus Estatutos, exista co-oficialidad del idioma propio y del castellano, las Corporaciones Locales podrían establecer pruebas específicas para comprobar el conocimiento de los aspirantes de ambos idiomas, constituyendo una prueba más, competitiva, pero no excluyente».
És a dir, que l’opinió de l’administració és que el català no pot ésser exigit als futurs funcionaris. La llengua és oficial a Catalunya perquè és l’idioma de tot un poble, però els funcionaris que han de servir aquest poble no cal que l’entenguin ni que en comprenguin la llengua: uns funcionaris ben poc servicials. L’espera de casta o d’estament, que sociològicament es pot donar en el cos de funcionaris, impregna la superestructura lingüística i prefereix anihilar la llengua catalana abans que reduir el mercat de treball d’uns ciutadans a qui no importa pas servir i acomplir adequadament les seves funcions, sinó únicament ocupar un lloc de treball en unes plantilles municipals.
El Colegio Oficial de Ingenieros de Madrid no es va aturar pas aquí: arran d’unes convocatòries noves publicades per l’Ajuntament de Manresa (BOE, 26-V-1982), va presentar la seva impugnació perquè s’hi demanava la traducció d’un text al català. Les al·legacions del Colegio de Ingenieros són unes autentiques joies de la persecució lingüística. De primer diu que l’oposició és «indiscutiblemente discriminatoria para aquellos titulados desconocedores del catalán» i que la finalitat de les oposicions és l’avaluació de «los conocimientos técnicos de quienes a ellas aspiran, y no los lingüísticos, que son accesorios, o por lo menos, deberían de serlo para ese Ayuntamiento, ya que quien aspira a ello es un ESPAÑOL». Més endavant hi afegeix que la cooficialitat de les llengües es refereix només a «la oficialidad de la Administración, no al conocimiento de todos los españoles». O sigui que l’administració té oficial una llengua que els funcionaris no coneixen. El Colegio també diu: «Si coexistencia significa existir al tiempo, es evidente que nunca puede excluir el del castellano, que como lengua oficial tiene preferencia, aun en su respectivo territorio autónomo.» Ja els ha sortit el subconscient: el castellà té preferència. L’hegemonia política i lingüística és exercida fins i tot quan hi ha cooficialitat.
El cervell dels enginyers deu ser diferent segons el collegi madrileny, perquè assegura que només els enginyers catalanoparlants poden concórrer a les oposicions, com si els enginyers castellans estiguessin absolutament incapacitats per a aprendre un nou idioma! El que és més trist de tot això és que el tribunal de l’Audiéncia de Barcelona va anar a favor del Colegio de Ingenieros de Madrid i que el procediment contenciós anà al Tribunal Suprem, però per un error formal de l’advocat de l’Estat que defensava l’Ajuntament de Manresa el veredicte fou emès a favor de l’associació de Madrid.
Un tema tan important com és aquest quedava a les mans de gent que decidia sobre el futur de la llengua catalana sense tenir la voluntat de cercar els drets dels ciutadans de Catalunya, sinó que hi adduïa qüestions o defectes de forma. El tribunal del Suprem era format per aquestes persones: president, Antonio Agúndez Fernández; magistrats, José L. Ruiz Sánchez, Jaime Rodríguez Hermida,(2) José Pérez Fernández i Julio Fernández Santamaría.
Com que la victòria no devia ser prou rodona, el Colegio de Ingenieros de Madrid, infatigablement, va impugnar també les convocatòries de l’Ajuntament de Premià de Mar i, més endavant, dels de Sabadell i Terrassa. El problema plantejat per l’associació de Madrid és el mateix que ja havia posat sobre la taula el diputat Fraga Iribarne, i també Licinio de la Fuente, quan hom discutia la Constitució.
És molt greu que la justícia no sàpiga entendre que, perquè un funcionari pugui actuar adequadament, sense retallar a ningú el dret de lliure circulació pel mercat de treball de tot l’Estat, cal que domini les dues llengües oficials existents a Catalunya i estigui capacitat per a entendre-les. En cas contrari, si només amb el castellà els funcionaris ja en tenen prou, resultarà que aquests potser no patiran la discriminació suposada, però aleshores qui la patirà serà el ciutadà, que, en definitiva, és qui paga í qui ha de rebre els serveis dels funcionaris municipals.
No sabem com acabarà aquest contenciós perquè, d’altra banda, es coneix que l’Audiència Territorial de la Corunya ha emès un veredicte a favor de l’Ajuntament de la ciutat en una impugnació de la convocatòria d’oposicions d’auxiliars administratius en què es reclamava el coneixement del gallec als aspirants. En contraposició a aquesta sentència, el mes de juny de 1984 el Tribunal Suprem ha tornat a decidir a favor del Colegio Oficial de Ingenieros de Madrid i contra la Diputació Foral d’Àlaba perquè el coneixement de l’eusquera «no se podrá valorar por encima de otras lenguas en los concursos-oposición».
D’altra banda, cal fer constar que, sobre aquest tema del «principi d’igualtat» davant de la llei que garanteix la Constitució a l’article 14, existeixen diverses sentències del Tribunal Constitucional que reconeixen que per a l’existència de desigualtat en les oposicions caldria que les bases estiguessin desproveïdes d’una justificació objectiva i raonable. O sigui, que per al Tribunal Constitucional, perquè hi hagi discriminació, cal que la «desigualdad de tratamiento legal sea injustificada por no ser razonable».
En una altra sentència aquest tribunal diu: «El principio de igualdad de los españoles ante la Ley que consagra el artículo 14 de la Constitución, ha sido considerado por este Tribunal, como límite al propio legislador, que no puede establecer desigualdades cuando la diferencia de trato carezca de una justificación objetiva y razonable.»(3) Exigir el català als funcionaris que han d’actuar a Catalunya és un tracte injustificat? No es pot justificar d’una manera objectiva i raonable? Heus ací la qüestió. Crec que cap individu no pot dir que els funcionaris de qualsevol administració pública no han de conèixer els idiomes oficials que s’utilitzen a aquelles administracions. Com s’ho farien? Una prova més seria l’article 25 de la Llei de Procés Autonòmic, el qual ha sofert l’anàlisi del Tribunal Constitucional i ha estat trobat correcte. Consagra que la provisió de les vacants en aquelles comunitats autònomes en què existeixi, a més de la llengua oficial de l’Estat, una altra llengua oficial l’administració de l’Estat haurà de tenir-ho en compte.
L’actitud pro-funcionarial dels tribunals de justícia ha estat prou evident quan han emès un veredicte segons el qual la inclusió de la llengua catalana en les proves de les oposicions amb caire eliminatori tenia un caràcter «discriminatori». És indiscutible que qualsevol jutge que vegi en la legislació actual una diferenciació en la paraula «oficial» segons que s’apliqui al castellà o al català, és que és dominat pels prejudicis. Per tot això, si els tribunals continuessin emetent veredictes contra la inclusió de la llengua catalana amb cafre eliminatori, els catalans hauríem de pensar a recórrer al Tribunal Europeu dels Drets Humans, a Estrasburg, per exigir el reconeixement dels nostres drets.
(1) El personatge que ha signat tots els documents del Col·legi ha estat el secretari general Rafael Espinosa de los Monteros y Vila, per la qual cosa apareix com a responsable de la persecució lingüística
(2) Aquest magistrat ha estat acusat pel mateix Tribunal Suprem per una querella del Ministeri Fiscal de resultes d’unes irregularitats en la posada en llibertat d’uns membres de la Camorra italiana.
(3) Boletín de Jurisprudencia Constitucional. Cortes Generales, «La jurisprudencia del Tribunal Constitucional sistematizada. Año 1981», pp. 7-10
Extret de: LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA. Francesc Ferrer i Gironès, Edicions 62, pàgs. 215 a 217